Aquests són els països amb la inflació més elevada del món

Veneçuela ha tingut una inflació del 14% a l’octubre i un acumulat durant els últims 12 mesos del 142,5%. La xifra es podria considerar una calamitat en un país europeu. Però per a una Veneçuela que va veure com el PIB va caure gairebé el 80% entre el 2013 i el 2021 representa un senyal tímid d’esperança. La xifra es considera encoratjadora només si es té en compte que l’increment del cost de la vida va ser del 130.060% el 2018, 9500% el 2019, 1.197,5% el 2020 i 686,4% el 2021.

Els dies d’hiperinflació, que van obligar a dues reconversions monetàries, sembla que han quedat en el passat. D’acord amb l’Observatori Veneçolà de Finances (OVF), lligat a sectors de l’oposició, els augments de preus més marcats es van registrar en el del gas domèstic (56%), l’aigua (27%), les comunicacions (17,2%), els aliments i les begudes no alcohòliques (12,5%), l’oci (10,2%) i el transport (8,2%.). El cistell familiar s’ha ubicat en els 383 dòlars mensuals de mitjana. Sempre segons l’OVF, el salari mitjà a la ciutat de Caracas és per al sector públic d’11 dòlars i el privat de 120 dòlars.

L’acceleració inflacionària respecte al setembre, quan va ser d’11,5%, s’explica com una conseqüència de la sobrevaluació del bolívar, la moneda nacional, respecte del dòlar en una economia marcada per l’ús quotidià de la divisa nord-americana. Això ha donat com a resultat que alguns béns fabricats al país siguin més cars que els que s’importen.

Des de fa anys, el dòlar és l’instrument més estès en l’intercanvi. Això es deu en part a les remeses que envien a les seves famílies els veneçolans que es troben a l’exterior. Això, en els fets ha generat una profunda distorsió i dos països en un, separats per l’ús del bitllet dels EUA. Aquells que no tenen accés al dòlar són els més afectats per la dinàmica dels preus.

El dimarts 15 de març, el president Alberto Fernández va anunciar que, tres dies més tard, divendres, començaria una guerra contra la inflació. Els comerços i les empreses van tenir 72 hores per canviar els preus. Res nou en un país acostumat a les piruetes i dreceres per frenar el cost de la vida.

La guerra es va perdre i l’Argentina tancarà el 2022 amb una inflació pròxima al 100%. El fracàs sistemàtic per frenar la carrera dels preus dona pas a un humor negre i pessimista. Si a Qatar, a més de futbol, s’hi juguessin mundials d’inflació, l’Argentina seria campiona sense rivals de pes. Entre el gener i l’octubre, el cost de la vida ha sigut del 82,3%. Si es prenen com a referència els últims 12 mesos, s’arriba al 88%.

S’espera per al novembre una pujada pròxima al 6,5%, i el mateix, per al desembre. La constant depreciació del peso davant el dòlar és un dels factors d’inestabilitat. Però si la moneda nord-americana atura l’ascens, els preus no caminen cap enrere com els crancs, l’alça és imparable per altres variables. L’augment dels preus dels lloguers i els serveis públics (electricitat, gas i aigua) afecta els argentins, especialment els que perceben un salari mínim d’uns 220 dòlars.

Durant el primer semestre, la pobresa havia passat del 40% al 36,5%. Tanmateix, aquesta millora va resultar insostenible. S’espera un nou salt d’aquests indicadors. Els especialistes defensen que, a hores d’ara, ja no n’hi ha prou que els salaris augmentin al mateix ritme que la inflació. Per millorar els indicadors socials, aquests increments haurien d'estar per sobre de l’avançament dels preus. El Govern espera tenir el 2023 una inflació anual del 60%, en el millor dels casos, sempre que el dòlar no faci de les seves. Aquest és l’horitzó d’optimisme de Fernández en un any electoral.

La inflació a Turquia és del 85%, segons les dades oficials que publica el Govern. Però un estudi independent l’eleva fins al 185%. I aquestes dades estan provocant un greu problema en l’accés a la vivenda, ja que els preus s’han disparat. La gran majoria de propietaris de vivendes de lloguer busquen, desesperats, fer fora els inquilins per col·locar-ne d’altres, a preus de mercat actual, que tripliquen o fins i tot quadrupliquen els de fa 12 mesos.

          La situació és extrema, sobretot als barris del centre d’Istanbul, on l’arribada de milers de russos que han escapat del seu país després de la mobilització parcial per la guerra a Ucraïna ha catapultat encara més els preus de la vivenda, que se situen en una mitjana de 1.100 euros mensuals a la conversió de lires a euros. Fa 12 mesos, la mitjana era de 300 euros. El salari mínim turc equival a 280 euros al mes.

           Així, amb un cistell de consum també disparat, molts turcs han passat a demanar crèdits bancaris per poder subsistir i arribar a final de mes. Fins ara, els bancs els han emès: el Govern del president turc, Recep Tayyip Erogan, els ha empès a fer-ho, amb tipus d’interès molt baixos i la impressió de bitllets a discreció per part del Banc Central turc.

           «La inflació és un senyal que s’ha de frenar en una economia. Respondre a aquest senyal amb tipus d’interès negatius [tipus d’interès que siguin més baixos que la inflació] és com dopar un atleta que està patint. Com més es dopi l’esportista més difícil és solucionar-li el cansament. I al final, la pobresa i la incertesa que crea una inflació disparada que perjudica el creixement», va escriure, fa uns mesos, l’economista turca Seda Demiralp. Hi ha, però, un petit respir per als turcs: Erdogan ha aconseguit que la Rússia de Vladímir Putin –l’aixeta de gas de la qual amb Europa ha sigut tancada– vengui a Turquia carburants a preu reduït.

La majoria de rebuts al Líban sempre han inclòs dos valors: el preu en lliures libaneses i l’equivalent en dòlars. Però, des de la caiguda financera del 2019, les xifres de les primeres han anat acumulant zeros mentre que els últims arriben als centenars al pagar un simple berenar. I és que el col·lapse de la lliura libanesa els últims tres anys es veu agreujat per una inflació de rècord. Amb un 208%, el Líban és el segon país del món més afectat per la inflació dels preus dels aliments, segons el Banc Mundial. 

Però no només el menjar és víctima de valors inassumibles per a una població amb tres quartes parts sota el llindar de la pobresa, segons les Nacions Unides. S’espera que la inflació al Líban assoleixi el 186% aquest 2022 enfront el 150% de fa un any. De nou, el país mediterrani suma rècords. El Banc Mundial s’ha referit a la debacle libanesa com una de les pitjors crisis econòmiques al món dels últims 150 anys. Les pèrdues financeres superen els 72.000 milions de dòlars, l’equivalent a més de tres vegades el PIB libanès el 2021.

Després de tres anys en caiguda lliure, el Banc Central Libanès (BDL) ha decidit, per fi, modificar el tipus de canvi oficial de la lliura libanesa. Des del final de la Guerra Civil (1975-1990), un dòlar equivalia a 1.507 lliures. Qualsevol establiment acceptava totes dues monedes. Per això, els rebuts mostren els dos valors. Però, ara, el tipus de canvi fluctua al voltant de les 40.000 lliures per dòlar al mercat negre. Les autoritats preveuen aplicar un nou tipus de canvi oficial en les 15.000 lliures a partir del febrer de l’any que ve.

Aquesta forta depreciació de la moneda local aviva una inflació de tres dígits. Mentre el potencial de recuperació del país desapareix, la població es consumeix en el pitjor escenari socioeconòmic de la seva història moderna. Els hàbits de consum han canviat per complet al Líban. Són només uns quants privilegiats que es poden riure de les xifres catastròfiques i encara dobles que reflecteixen els seus rebuts.

Els últims anys, des del 2018, la inflació a Zimbàbue és una muntanya russa impredictible. Abans de la crisi del coronavirus, el país semblava que havia deixat enrere els anys d’hiperinflació i les xifres de pobresa extrema al país africà s’anaven reduint a poc a poc amb els anys.

           La covid, però, va arrasar aquesta tendència. En pocs mesos, la inflació va passar del 3% anual a més del 800%. A principis d’aquest 2022, la xifra es va poder controlar al 60%. Però va arribar la invasió russa d’Ucraïna i l’encariment del preu dels aliments i l’energia i l’ha situat en el 268%. Abans d’aquesta muntanya russa de crisi, la població en condicions de pobresa extrema a Zimbabwe suposava el 30% dels ciutadans del país; ara és de més del 50%.

         «La inflació és la gran qüestió per la qual la població jutja el govern», va escriure aquesta setmana Ranga Mberi, editor del mitjà econòmic local ‘Newzwire’, que va continuar: «El gran test és que totes les paraules del govern s’han de traslladar als estómacs de la gent».