Les claus per entendre la detenció del president Castillo i la inestabilitat política al Perú

Pedro Castillo va ser un candidat accidental president pel Perú Lliure, una formació d’esquerres de províncies. Va accedir al Palau Pizarro després de vèncer en la segona volta i per uns milers de vots a la dretana Keiko Fujimori. La seva victòria anticipava una futura derrota: va assumir el 28 de juliol del 2021 sense majoria parlamentària, sense guanyar-se ni un bri de confiança de l’elit de la capital que mai va ocultar el seu menyspreu per la seva condició d’home del Perú profund i origen camperol. En principi, Castillo va intentar executar un programa més inclinat cap a l’esquerra. Però els successius escàndols interns, amb la dimissió de quatre primers ministres i successius canvis en diferents àrees estratègiques de l’Estat, el van convertir en un mandatari dèbil i errant al punt de rearmar el seu Govern amb dirigents d’altres procedències ideològiques. Va arribar a comptar amb un ‘premier’, Aníbal Torres, que va reivindicar al nazisme.

Li va tocar a Pedro Castillo administrar crisis i escàndols que no van fer més que erosionar la seva imatge des del principi. La seva popularitat mitjana va ser del 30%. Només el Congrés va acumular més descrèdit que el president, però finalment va acabar perdent la baralla amb una legislatura que havia intentat censurar-la en tres oportunitats. L’última va ser la vençuda. Però la clau de la seva caiguda no només va ser a l’hemicicle. Castillo no tenia partit propi: va abandonar el Perú Lliure quan va fer una pirueta política cap al centre i més enllà. Però, a més li va faltar sempre una base social que sortís en la seva defensa en un país on el 30% dels peruans són pobres i l’economia informal involucra gairebé el 89% de la població. El creixement del PIB, que aquest any seria del 2,7%, no arriba a les majories.

El Congrés va ser només un dels fronts de tempesta en aquests mesos per a Pedro Castillo. La justícia l’investigava al seu torn per presumpte tràfic d’influències. Part de la seva família es va veure involucrada en diferents causes. Dos mesos enrere, la Fiscalia va acusar el president d’encapçalar una organització criminal vinculada amb les licitacions a l’Estat. La denúncia es va basar en declaracions d’exfuncionaris del seu Govern i també empresaris que van relacionar el mandatari amb una trama dedicada a cobrar suborns. Els homes que assenyalaven Castillo amb el dit estaven en rigor sota procés per d’altres fets de corrupció i van acceptar acusar el seu excap a canvi de beneficis penals.

El Perú té ara en Boluarte la primera presidenta de la seva història. Ningú a Lima s’atrevia a pronosticar quant podria durar el seu Govern interí tenint en compte que abans de Castillo van abandonar abans de temps les funcions executives Pedro Pablo Kuczynski, Martín Vizcarra i Manuel Merino. El primer va renunciar abans de ser censurat per corrupte. El reemplaçant Vizcarra no va poder evitar aquest destí. L’impopular Merino tampoc va poder sostenir-se més que unes hores en el poder enmig de les protestes populars. Boularte coneix aquest complex historial d’inestabilitat i per això li va demanar a la legislatura «una treva política per instal·lar un Govern d’unitat nacional». En el seu primer discurs va dir: «No demanaré que no fiscalitzin el meu Govern ni que no s’escrutin les decisions que s’hauran de prendre; el que sol·licito és un termini, un temps valuós per rescatar el nostre país de la corrupció». La història de conjures no juga al seu favor.