¿Què hi ha darrere de l’enèsima crisi a Kosovo?

Les tensions de Belgrad i Pristina, la capital kosovar, es remunten a les guerres provocades pel desmembrament de Iugoslàvia dels anys 90, que en aquesta regió van culminar amb la guerra de 1998-1999. Aquest conflicte es va aturar finalment amb el bombardeig de la capital sèrbia per part de l’OTAN, que va intervenir a favor de la majoria albanesa de Kosovo. Després d’aquest episodi, els líders kosovars van declarar unilateralment la independència de Kosovo de Sèrbia el 2008, però diversos països al món (entre els quals, Espanya) i Belgrad mai han reconegut la legitimitat de la declaració. Això, des d’aleshores, ha mantingut al tall de navalla la relació entre Kosovo i Sèrbia i ha contribuït a bloquejar l’ingrés dels dos països a la Unió Europea.

En aquest context, l’últim any, s’ha produït una nova escalada per la decisió de Prístina d’exigir que tots els vehicles que circulen al país tinguin matrícules de Kosovo, una cosa que rebutgen uns 50.000 serbokosovares. L’argument de Kosovo és que tampoc Belgrad reconeix els documents que expedeixen ells, per la qual cosa es tractaria d’una decisió motivada pel principi de reciprocitat. 

Tot i així, fa setmanes, l’alt representant de Política Exterior de la UE, Josep Borrell, va anunciar que Pristina havia finalment acceptat la petició de la UE de suspendre els seus plans de multar els vehicles amb matrícules sèrbies i que Belgrad s’havia compromès a no emetre més aquests documents. Però l’anunci de les autoritats kosovars de voler convocar ben aviat noves eleccions locals als municipis de majoria sèrbia ha desenterrat novament la crisi. Tant és així, que en les últimes hores, Pristina ha anunciat que aquests comicis seran postergats, tot i que els efectes d’aquest anunci són encara incerts.

La realitat és que el nacionalisme radical mai se n’ha anat del tot de cap dels dos països. Tant el president de Sèrbia, Aleksandar Vucic, com el primer ministre de Kosovo, Albin Kurti, són clarament nacionalistes. Kurti és líder del partit Vetevendosje i defensa obertament la idea que Kosovo pugui unir-se un dia a Albània. Ho va dir clarament l’any passat en una entrevista a la BBC, durant la qual va defensar la possibilitat que en el futur pugui celebrar-se a Kosovo un referèndum popular sobre el tema. «És una injustícia que aquest referèndum no es faci», va dir Kurti. Per la seva banda, el serbi Vucic, que va treballar com a ministre d’Informació del Govern de Milosevic, va tornar a guanyar les eleccions l’abril passat, imposant-se a la coalició proeuropea i centrista Units per a la Victòria de Sèrbia. 

És el segon grup etnicolingüístic que hi ha a Kosovo després de la majoria albanokosovar (90%). Es tracta d’una minoria que ha anat disminuint des de la guerra dels noranta i que viu en enclavaments, separada de la resta de la població. El seu vincle amb Sèrbia és molt fort, ja que a Kosovo s’ubiquen alguns dels monestirs ortodoxos més importants al món, molts dels quals són protegits per les missions internacionals presents al país per garantir la pau.

En veritat, la històrica relació entre Sèrbia i Rússia és avui molt més complexa que fa anys. D’una banda, Sèrbia ha intentant acostar-se aquests anys als països europeus (el país és candidat oficial a l’entrada a la UE des de 2009); de l’altra, les autoritats d’aquest país també han optat per una postura equilibrista en relació amb la guerra a Ucraïna. Com recordava fa dies l’institut nord-americà Consell de Relacions Exteriors, Belgrad ha recolzat la resolució de l’ONU de condemna a la invasió russa d’Ucraïna, però no integra el bloc de països que apliquen sancions a Moscou i Vucic fins i tot va tancar al maig un acord energètic amb Rússia (per rebre uns 2.200 milions de metres cúbics de gas en els pròxims tres anys). Això va contribuir a alimentar la retòrica del primer ministre kosovar Kurti, que, darrere de la inestabilitat als Balcans, hi hauria Putin. Però Vucic no sembla el mateix aliat de sempre de Rússia, i la raó és que molts nacionalistes serbis veuen amb mals ulls que Moscou hagi justificat les seves annexions citant el cas kosovar, com explicava al juny també l’institut Carnegie. Un altre aspecte és que, des de la invasió d’Ucraïna, la missió de manteniment de la pau de la UE a Bòsnia i Hercegovina (EUFOR) gairebé ha duplicat les seves forces. I això ha coincidit amb la petició d’alguns defensors de l’expansió de l’OTAN que és el moment adequat perquè Kosovo entri en aquesta aliança.