Orlant Figes, historiador: «La guerra d’Ucraïna durarà diversos anys»

-¿Occident entén Rússia? 

-No, perquè mai hem fet l’esforç d’observar com els russos veuen el seu passat, que dista molt de com el veiem nosaltres. A Europa jutgem Rússia des de valors occidentals, però allà persisteix una mirada imperial de la seva història que, per exemple, els porta a considerar Ucraïna una regió més de la Gran Rússia i a sospitar que, quan Kíiv s’acosta a Occident i s’allunya de Moscou, als russos els va malament. Putin ha exacerbat aquest sentiment per justificar les seves accions.  

-¿Els russos tenen motius per desconfiar d’Occident? 

-Aquest sentiment està basat en mites històrics, no en fets reals, però això ara és el menys important. La clau és que, durant dècades, generacions senceres de russos han crescut sentint aquest discurs a l’escola, les llars, a les pel·lícules... El rebuig d’Occident ja existia al segle XIX, però en la guerra freda va arribar a nivells paranoics.

-Aquesll guerra es va acabar fa 30 anys. 

-Molts russos van quedar traumatitzats quan va caure el règim comunista i des d’aleshores senten que Occident els ha imposat els seus valors i la seva cultura. Mai han arribat a entendre el lliure mercat i estan convençuts que la seva civilització és moralment superior a la nostra, que consideren corrompuda, individualista i egoista. Han sigut molts anys sentint un discurs nacionalista ple d’herois abnegats que van donar la vida per la pàtria i per aquests principis que creuen més elevats.   

-Al seu llibre descriu Rússia presa d’una sèrie d’arquetips del passat que no aconsegueix superar. ¿Per què la mentalitat russa manifesta aquesta resistència al canvi? 

-No és fàcil desmantellar una narrativa imperialista que té arrels que es remunten a fa 300 anys i que avui segueix present en la vida de la gent. En els últims anys especialment, a causa de la propaganda del Govern. Farien falta dècades i molta voluntat per reescriure aquest relat. Aquest exercici l’han fet els països que en algun moment van ser derrotats i es van veure forçats a assenyalar els seus errors, com va fer Alemanya després de la Segona Guerra Mundial. Però Rússia no s’ha vist obligada mai a afrontar aquest repte. Avui continua veient-se a si mateixa com un imperi, no com un estat. 

-¿Ni tan sols el fracàs del sistema soviètic va provocar canvis en aquesta percepció? 

-Al final de la guerra freda, Rússia va tenir una oportunitat d’or per revaluar la seva història i orientar-se cap a un sistema plenament democràtic, però el nacionalisme es va convertir de seguida en l’eix principal de la política. L’enfonsament del comunisme no es va viure com una derrota que obligués a purgar les institucions i marcar un punt d’inflexió. De fet, els qui havien estat al comandament del país en el règim soviètic es van reinstal·lar en el poder en la nova etapa, com és el cas de Putin, una figura concebuda i dissenyada pel KGB.  

 

-Al seu assaig també crida l’atenció sobre la tradició autòcrata de Rússia, terra de tsars. ¿Per què senten aquesta fascinació per la figura de l’home fort? 

-Rússia és un país molt extens amb poca població per administrar tant territori, a més de baix nivell cultural i escassa implicació per desenvolupar les institucions. Amb aquests condicionants, senten que necessiten un líder fort i autoritari que dirigeixi el país i eviti que cada administrador local faci el que li doni la gana o que els ataquin des de l’exterior. Sobretot, Occident, l’etern enemic. 

-¿Rússia és més europea o més asiàtica? 

-La seva societat està europeïtzada, perquè és així com s’ha desenvolupat al llarg dels segles, amb gran influència del cristianisme, però el seu estat té una estructura i una forma de funcionar molt asiàtica, potser per influència dels mongols, que van ser molt importants en la seva història. De fet, consideren que les maneres occidentals d’operar xoquen amb la seva essència.  

-Avui vivim en un món globalitzat en què la informació vola al segon per milers de terminals digitals. ¿Aquest factor no hauria d’accelerar canvis en una societat tan tancada com la russa? 

-Que la informació viatgi ara a l’instant per les xarxes socials no significa res. Els Estats Units estan considerats el país més lliure del món en termes d’accés a la informació i avui el 40% de la seva població creu en teories conspiradores, com que a Trump li van robar les últimes eleccions. D’altra banda, internet és una eina perfecta perquè un règim autoritari com el de Putin, que ja exerceix un control molt agressiu sobre els mitjans tradicionals, difongui la seva propaganda i manipuli la població. Els seus missatges militaristes i antioccidentals són els seus fets alternatius, igual que els de Trump. Així va aconseguir situar Ucraïna com una amenaça en l’imaginari rus i legitimar la invasió. 

-A Occident sorprèn que als carrers de Rússia no hi hagi més contestació a la guerra. 

-Augmentarà a mesura que vagin arribant soldats morts del front. De moment aquesta oposició no es manifesta perquè els russos estan entrenats en el silenci. Des dels temps de Stalin, saben que emetre una opinió en públic contra l’autoritat pot acabar tenint greus conseqüències. Aquest temor els ha acostumat a parlar en murmuris. És una por gairebé genètica.  

-¿Putin és el problema de Rússia o un símptoma del que passa en aquest país? 

-El problema no és Putin, sinó el ‘putinisme’, un sistema de poder oligàrquic i corrupte que utilitza la guerra per terroritzar la societat i expandir les seves fronteres emparant-se amb una narrativa mítica i nacionalista de la seva història. Però hem de tenir una cosa clara: si Putin desapareix de la nit al dia no arribarà un líder liberal i democràtic a substituir-lo, sinó un Putin 2.0 que pot ser més bel·licista i dictatorial que ell. A mi em sorprèn que a Occident no es reflexiona sobre això, estem sent massa miops sobre el futur de Rússia. 

-I el futur de la guerra, ¿com el veu? 

-Em temo que no tinc bones notícies. Coneixent el règim de Putin, crec que aquesta guerra va per llarg i durarà anys. De moment, en el termini curt no es veu el final. El futur dependrà de la disposició que tingui Occident per continuar recolzant els ucraïnesos. Si en les pròximes eleccions nord-americanes torna Trump al poder, s’acabarà l’ajuda dels Estats Units, que és qui posa el 80% de l’armament que rep Kíiv. Quant a Rússia, el règim considera la invasió com una guerra existencial i continuen lluitant fins que puguin esgrimir algun esbós de victòria. 

Notícies relacionades

Hamàs entrega quatre cossos d’ostatges morts, entre els quals dos nens

Alemanya, davant l’allau aranzelària

-Tot i que vegi llunyà el seu final, ¿quins escenaris de pau contempla? 

-La situació és complicada perquè Putin no pot perdre, ja que això suposaria el final del seu règim, però tampoc pot guanyar, perquè significaria acabar amb l’ordre mundial que ha regit des del 1945 i no ho podem permetre. Per això insisteixo molt que aquesta guerra no va de la integritat de les fronteres d’Ucraïna, sinó d’una cosa més important. Ens juguem l’ordre internacional de les pròximes dècades davant un mandatari nacionalista que només aspira a recuperar un imperi que avui és impossible. Per això hem de continuar recolzant Ucraïna fins que col·lapsi el règim de Putin. No tenim cap més opció.