La crisi llatinoamericana propaga la idea dels estats fallits

La primera nació a portar a terme una revolució antiesclavista a finals del segle XVIII reuneix totes les condicions negatives possibles en aquest present: no funcionen les institucions ni l’economia, que és de subsistència, i proliferen el delicte i la corrupció en tots els àmbits. L’Estat és incapaç de contenir la violència, com passa a Somàlia i Líbia, que integren la categoria més problemàtica de països summament exposats al drama humanitari. Els especialistes recorden que, a diferència d’aquests països africans, a Haití no es hi va haver una guerra civil sinó un ensorrament en tota regla que va arribar a un dels seus moments més dramàtics amb l’assassinat del president Jovenel Moise, el juliol del 2021. El sisme del mateix any va agreujar les condicions estructurals. I un brot de còlera expansiu, morts per gana i assassinats impunes marquen el present. Fins i tot els veïns d’Haití consideren la situació catastròfica. Els haitians fugen a través del mar i no sempre arriben a bon port.

Sumida en un conflicte intern des del 2013, Veneçuela ha rebut un 91,6 de puntuació per part de The Fund for Peace. L’ACNUR ha calculat que més de 6,8 milions de veneçolans han abandonat el país en els últims 11 anys. El 84% dels emigrats i exiliats s’han dispersat per l’Amèrica Llatina i el Carib. El 36% del flux migratori s’ha concentrat a Colòmbia. L’oposició a Nicolás Maduro no ha deixat de responsabilitzar el seu govern del 60% de pobres que la crisi ha generat aproximadament en una dècada. «No només es pot parlar d’absència de dret, sinó d’un Estat feble que va camí de convertir-se en un Estat fallit, amb elements com la pèrdua del monopoli legítim de l’ús de la força, incapacitat per assegurar als habitants la seguretat de la vida i la integritat personal», assegura Arturo Peraza Celis, vicerector de la Universitat Catòlica Andrés Bello. El palau de Miraflores no només rebutja aquesta qualificació, sinó que atribueix les calamitats a les polítiques d’assetjament dels Estats Units.

«¿Colòmbia continua sent un Estat fallit?», es va preguntar el maig passat el diari de Bogotà El Espectador. Llavors, el dretà Iván Duque enfrontava una protesta social d’envergadura. «Som testimonis, per exemple, de desplaçaments massius interns i externs, generant greus emergències humanitàries; la corrupció és generalitzada en l’àmbit públic i el privat, i hi ha una gran desigualtat econòmica». L’esquerra va arribar per primera vegada al poder l’agost passat. Gustavo Petro s’ha proposat aconseguir una molt ambiciosa «pau total». El Govern ha iniciat negociacions amb l’ELN, l’última guerrilla operativa en un país on les FARC van abandonar les armes el 2016 després de més de mig segle de lluita armada. La Comissió de la Veritat ha calculat en 450.000 els morts només dels últims 30 anys de conflicte. Petro vol estendre les negociacions de pau als grups de narcos i paramilitars d’ultradreta, que tenen una forta influència territorial. Els grups il·legals no deixen de desafiar les autoritats, i aquesta és una de les raons per les quals Colòmbia, amb 78,4 punts, continua estant situada per The Fund for Peace com a part dels països amb destacats indicadors d’advertència.

Segons The Fund for Pace, Cuba es troba en el tercer grup de països amb problemes de fragilitat, amb 60,1 punts. Al llarg de l’any, i com a conseqüència de l’agreujament dels problemes econòmics, l’enduriment de la repressió i la falta d’horitzons, uns 250.000 cubans van abandonar l’illa. Una xifra sense precedents. Per a l’Havana, les raons dels seus mals no tenen res a veure amb decisions internes: tota la responsabilitat recau en Washington des de 1962. Granma, l’òrgan oficial del governant Partit Comunista, ha discutit des de les seves pàgines com es caracteritzen a l’exterior les circumstàncies que travessa la més gran de l’Antilles. Segons el seu criteri, el concepte d’«Estat fallit», utilitzat per Joe Biden per referir-se a Cuba, no només és «polèmic» sinó que té «uns orígens tèrbols» i s’utilitza per «justificar intervencions». Citant Noam Chomsky, Granma afirma que, en rigor, són els Estats Units els que haurien de ser qualificats d’aquesta manera pel seu abús de poder i falta de respecte per les normes internacionals.

Guatemala, Nicaragua i el Salvador comparteixen un mateix escenari de penúries i absència de futur. L’últim dels petits països centreamericans ha agreujat la seva crisi pel rumb que, amb mà dura, tracta d’imposar el president Nayib Bukele. Un 62% dels seus habitants pateix diferents tipus de pobresa, des de l’extrema a la relativa. Enmig d’aquestes carències, Bukele va imposar el bitcoin com a moneda de curs legal, una mesura que va aprofundir els problemes econòmics i la dolarització de facto. Ni tan sols els milions de dòlars que entren en concepte de remeses, que representen el 20% del PIB, han pogut frenar l’escassetat de divises. En aquest context, regeix un règim d’excepció des del març. Bukele el va adoptar com a part de la lluita contra les bandes que assolen les principals ciutats i provoquen desenes de morts diaris. Human Rights Watch ha denunciat importants violacions dels drets humans per part de l’Exèrcit i les forces de seguretat. Els últims vuit mesos, la població carcerària ha passat de 39.000 a 95.000 detinguts, més de tres vegades la capacitat de les presons.