Aquests són els partits que formaran el govern més dretà de la història d’Israel

En els últims anys, el partit del Likud ha quedat enfosquit per la magnànima figura de Netanyahu. El que pot presumir de ser el primer ministre més longeu de la història del país porta al capdavant de la facció de centredreta des de 1996, amb cinc anys d’aturada entre els anys 2000 i 2005 quan Ariel Sharon va agafar el timó. Durant aquest temps, Bibi ha sigut capaç d’eliminar qualsevol oposició dins del seu partit obligant els seus pròfugs a formar nous grups per poder somiar acariciar una mica el poder.

Més enllà de Netanyahu, els seus membres mantenen un perfil baix i s’uneixen en aquest afront col·lectiu per tornar el càrrec de primer ministre al seu líder. Els ‘likudniks’ tenen un perfil sionista, liberal i contrari a les negociacions amb els palestins. El carisma de Netanyahu ha portat a la consolidació definitiva del partit, que ha governat durant 30 anys des de la seva creació fa gairebé mig segle.

La victòria dels principals defensors de les ieixivà, les escoles religioses, mostra la nova cara d’Israel. Des de fa més de 30 anys, els jueus asquenazites hassídics d’Unió d’Israel es van unir amb els no hassídics que provenen d’Europa de l’Est, representats a la Bandera de la Torà, sota aquesta coalició. Representen el conservadorisme religiós israelià i defensen els milers de religiosos a Israel, sobretot aquells homes que dediquen les seves hores als estudis de la Torà i el Talmud. 

Precisament són aquests llibres religiosos els que regeixen la seva política. Com a principals abanderats de la societat ultraortodoxa, fan una defensa a ultrança del respecte del sàbat a Israel. Les seves exigències han posat Netanyahu a la corda fluixa, ja que el primer ministre va haver de sortir a aclarir que es continuarà produint energia elèctrica durant el dia sagrat del judaisme. La seva presència en el govern, junt amb els ultraortodoxos de Shas, ha despertat les alarmes que Israel es converteixi en una teocràcia. 

Com a representants dels sefardites i els mizrahim ultraortodoxos, existeixen per acabar amb la discriminació a aquestes comunitats. Per això, des de 1984, han estat representats en diverses coalicions de govern, amb el Likud o amb el Partit Laborista. Tot i que lluiten per obtenir millores econòmiques, els seus líders han estat implicats en múltiples casos de frau fiscal, suborn o falsificació. Encara no se sap si el seu actual president, Aryeh Deri, condemnat per frau fiscal, podrà ocupar les carteres que li corresponen, ja que la llei ho prohibeix.

Els Shas promouen un estil de vida ortodox i demanen una influència més gran de la halacà, la llei religiosa jueva. Defensen els assentaments israelians a terra ocupada, alhora que s’oposen a qualsevol demostració pública d’homosexualitat. Tenen una posició contrària a una representació més gran de les dones en el Parlament israelià, fet que indigna les seves pròpies votants femenines. 

Durant les eleccions del passat 1 de novembre, els colons del Sionisme Religiós van donar la sorpresa. Unides en coalició amb el Poder Jueu i Noam, van aconseguir 14 escons, convertint-se en la tercera força a la Knesset. Representen l’ala més a la dreta i incendiària dels religiosos israelians, amb la majoria dels seus vots provinents dels assentaments il·legals en territori palestí ocupat.

S’erigeixen com a defensors dels colons d’aquestes àrees i advoquen per l’annexió del que ells anomenen l’Àrea de Judea i Samaria, d’acord als termes religiosos. El seu líder, Bezalel Smotrich, juntament amb la seva dona i els seus set fills, viu en una casa construïda de manera il·legal fora de la regió israeliana i en violació dels plans d’assentaments. El Partit Sionista Religiós és contrari a les unions entre persones del mateix sexe i de les unions civils. 

Itamar Ben Gvir ha sigut el rostre de la pujada meteòrica al poder de l’extrema dreta a Israel. Al capdavant de la formació Poder Jueu, ha expressat el seu suport sense condicions als colons i ha amenaçat de «cosir a trets els àrabs» de Jerusalem. Els seus membres segueixen la ideologia d’extrema dreta del kahanisme, creada per l’activista, polític i rabí Meir Kahane, que va ser condemnat per càrrecs de terrorisme.

Orgullosament racista, les posicions de Poder Jueu són antiàrabs. Els discursos del seu líder sempre són plens de violència i agressivitat, i s’ha guanyat el vot de la població jove, cada vegada més a la dreta. Està a favor de l’annexió de Cisjordània en la seva defensa d’un sol estat jueu del mar Mediterrani al riu Jordà.

Mogut pel seu activisme anti-LGTBIQ, els partidaris de Noam persegueixen l’objectiu de lluitar contra el que descriuen com «la destrucció de la família heterosexual». Aquest partit ultraortodox d’extrema dreta és obertament homòfob i, emparats per aquest odi, han construït tota la seva ideologia. Una agressiva campanya electoral els ha valgut un escó al Parlament, que ha permès al seu líder ocupar posicions importants en el govern.