El grotesc comiat de Bolsonaro

Sembla no haver-hi millor destí per a Bolsonaro que les regions més trumpistes dels Estats Units. En principi es quedaria a Florida, preferentment a Orlando. L’excapità buscarà consol entre els seus semblants nord-americans. El bolsonarisme més agosarat, que representa un 15% de la seva base electoral, havia esperat actes de més gosadia de part del seu líder i que portés la tensió institucional fins a les últimes conseqüències, com ho va fer Donald Trump. En un punt, Bolsonaro devia desconcertar els seus seguidors més exaltats quan va delegar en el ministre de la Casa Civil, Ciro Nogueira, la responsabilitat de la transició. El mandatari amb prou feines es va doblegar, sense les seves acostumades estridències, a la impugnació dels resultats electorals de la ultradreta. El màxim tribunal va desestimar la petició i l’encara president va tancar la boca per remugar la seva frustració en soledat.

Dies de depressió i plor

En silenci, mai va deixar d’esperar esdeveniments que frenessin el retorn de l’esquerra al Govern. Potser una multitud rabiosa capaç d’alterar el curs de la història i empènyer les Forces Armades a l’acció. «Els amics i interlocutors més pròxims estan preocupats. En els seus últims dies al Planalto, el president sembla haver perdut connexió amb la realitat, i haver-se submergit de cap en un món paral·lel. Desorientat, ha creat la seva pròpia narració dels esdeveniments que l’envolten», va assenyalar Carlos José Marques en una columna publicada per la revista Istoé, sobre les últimes hores com a cap d’Estat. «Mostra signes d’un estat depressiu crònic que el porta a plorar copiosament en qualsevol moment», va afegir.

En aquest estat d’«insània», com el va definir Marques, Bolsonaro s’ha retirat de Brasília abans que arribessin els nous ocupants. «El dolor i la humiliació de la derrota solen mitigar-se quan la litúrgia del relleu es porta a terme amb rigor i dignitat. Això no és, sens dubte, el que estem presenciant», va remarcar Marcos Azambuja, columnista del diari carioca O Globo. «Obeir a un cerimonial provat consola els que se’n van i ajuda a moderar l’exuberància dels que arriben. Sobretot, permet tancar un capítol de forma digna i que la vida continuï. Bolsonaro –amb el seu silenci i virtual reclusió– fa persistir una intensa inquietud sobre els seus veritables sentiments i intencions. Així, continuen vives les esperances il·legítimes de molts dels seus seguidors, que continuen a la porta de les casernes o en espais religiosos, amb l’esperança de provocar una intervenció militar, o fins i tot divina».

El pes de l’herència

«No entregarà la banda presidencial a Lula. És una qüestió interessant determinar si es tracta d’un últim atac simbòlic a la democràcia, un problema d’infància (mala educació), una fugida o una combinació de les tres coses. Una cosa mal resolta per les democràcies és l’abast del blindatge judicial concedit als caps de Govern o als caps d’Estat», va considerar per la seva part un dels habituals comentaristes de Folha de São Paulo, Hélio Schwartsman.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

L’inventari de l’era Bolsonaro comença a realitzar-se enmig d’aquest torbament i no es descarta que la justícia comenci a intervenir en l’assumpte més aviat que tard. Lula va parlar d’una herència calamitosa en tots els ordres. Dies abans del canvi de comandament, la policia federal va concloure que l’excapità va violar la pau pública al difondre de manera «voluntària» i «conscient» notícies falses que relacionaven la vacuna contra la covid amb el risc de contraure sida, a més d’encoratjar les persones a no utilitzar màscares protectores. La pandèmia, que al principi va ser ridiculitzada pel president, al punt de qualificar-la de «gripeta», ha deixat gairebé 700.000 morts.

Bolsonaro se n’ha anat del Govern, però es manté al Brasil el bolsonarisme. Els analistes estimen i lamenten que aquesta franja iracunda de la societat ha arribat per quedar-se. En aquests moments, és una incògnita què farà d’ara endavant l’excapità. El seu mutisme va per ara a contramà de qualsevol intent de preservar el capital polític acumulat a les urnes.