Espanya en la construcció d’Europa: claus de les quatre presidències de torn de la UE

En paraules del llavors president del Govern, el socialista Felipe González, Espanya va abordar la seva primera presidència de les Comunitats Europees –futura Unió Europea– el 1989 i va suplir la seva inexperiència amb il·lusió i entrega. Eren 12 membres. El punt culminant es va produir a la cimera europea celebrada el juny del 1989 a Madrid, on es va donar el tret de sortida a la Unió Econòmica i Monetària. A Madrid es va plantar la llavor per a la creació d’una moneda comuna tot i que encara quedava un camí llarg per recórrer fins que els ciutadans espanyols van tenir l’euro com a moneda corrent l’any 2002.

La premsa internacional va valorar especialment la tasca de la diplomàcia espanyola, concretament de Felipe González, a l’hora de posar fi a les reticències de la llavors primera ministra britànica, Margaret Thatcher, a crear una moneda única. Per la seva banda, el ministre d’Afers Exteriors espanyol, Francisco Fernández Ordoñez, es va centrar a Brussel·les a liderar un grup de països units per la voluntat de trobar una solució a la crisi del Pròxim Orient.

El socialista Felipe González continuava com a president del Govern en la segona presidència espanyola de la UE. Va ser a la cimera europea celebrada a Madrid el desembre del 1995 que la moneda comuna va ser batejada com a «euro». Es va introduir als mercats financers mundials com una moneda de compte l’1 de gener del 1999 i va reemplaçar l’antiga Unitat Monetària Europea (European Currency Unit). La firma del Tractat de Maastricht el 1992, al qual es van assentar les bases normatives per a tots els estats membres de la Unió Europea, va ser el bressol de l’euro. L’ús civil d’aquesta moneda a Espanya hauria d’esperar encara fins al 2002.

Una altra fita important de la segona presidència espanyola va ser la firma dels acords de Dayton, que van posar fi a la guerra a l’antiga Iugoslàvia. També es va subscriure una declaració global euromediterrània, una associació global entre la Unió Europea (UE) i els dotze països del sud del Mediterrani.

A la tercera presidència d’Espanya de la UE, al primer semestre del 2002, el popular José María Aznar era al capdavant de l’Executiu. I, com va passar a les presidències anteriors, Espanya es tornava a trobar a primera fila en una de les fites més assenyalades al llarg procés de la construcció europea: l’euro va arribar a la societat. Entre l’1 de gener i l’1 de març van conviure totes dues monedes, l’euro i la pesseta. Es van portar a terme dues cimeres europees durant el semestre, una a Barcelona i una altra a Sevilla.

La lluita contra el terrorisme internacional, amb la constitució d’equips d’investigació per desenvolupar la cooperació i l’intercanvi d’informació, va ser un altre dels aspectes per destacar de la presidència espanyola.

Amb el socialista José Luis Rodríguez Zapatero al capdavant del Govern, la quarta presidència espanyola de la UE es va conèixer com la ‘no presidència’. L’explicació és que, amb l’entrada en vigor del Tractat de Lisboa, per primera vegada es va establir un president permanent del Consell, el belga Herman Van Rompuy, que va restar protagonisme a Zapatero. De la mateixa manera, el titular d’Exteriors espanyol, Miguel Ángel Moratinos, va compartir protagonisme amb la nova figura de l’alt representant de Política Exterior, llavors la britànica Catherine Ashton. El Tractat de Lisboa, que va entrar en vigor a finals del 2009 i va suposar canvis profunds en el funcionament de les institucions, va donar més poders a l’Eurocambra.

Va ser un semestre complicat a causa de la greu crisi econòmica viscuda a Europa. Espanya va avalar les principals mesures inspirades pel nucli dur de la UE, capitanejades per Alemanya, per sortir de la crisi: intervenir en Grècia i plantejar mesures severes en altres països.