Bisila Bokoko: «Espanya encara no ha entès bé la paraula emprenedor»

Bisila Bokoko (València, 1974) és una empresària espanyola assentada a Nova York des de fa més de dues dècades. D’origen equatoguineà, va ser durant set anys directora executiva de la Cambra de Comerç Espanya-Estats Units i actualment és CEO de la seva pròpia firma, BBES, consultora que ajuda a posicionar marques als mercats internacionals, una tasca que compatibilitza amb el projecte que més la il·lusiona, l’African Literacy Project, per aixecar biblioteques a l’Àfrica, i amb les conferències que imparteix per tot el món.

-A Bisila Bokoko se la defineix com a empresària, emprenedora, filantropa, conferenciant. ¿Com es defineix vostè?

-Em defineixo com una dona en evolució constant, com a filla, dona, germana, amiga, més que totes aquestes etiquetes. M’agrada més veure’m més com la persona que soc. I és una persona que vol estar en el negoci de fer el bé.

-¿I com fa el bé una empresària com vostè? Amb la filantropia, una altra de les seves facetes.

-Crec que moltes vegades, quan pensem sobre com fer el bé, pensem en la filantropia, que no és una paraula amb la qual em senti identificada, tot i que moltes vegades se’m defineix així. Fer el bé és una manera de ser al món, és una manera d’exercir el lideratge i quan parlo de lideratge no em refereixo només a llocs de responsabilitat.

-¿Que és per a vostè el lideratge?

- Doncs per mi el lideratge és una manera de ser i de compartir el teu propòsit amb altres persones. Moltes vegades el lideratge està entès com ocupar llocs de responsabilitat o ser cap, però penso que simplement és comprometre’t amb el teu propòsit i que les persones que t’envolten entenguin aquest compromís i vulguin formar-ne part. I crec que, a més, el líder ha de ser humanista. Parlem d’una empresa com una entitat que està fora de nosaltres, però per mi l’empresa som nosaltres, són les persones les que formen l’empresa. Per mi el lideratge humanista és el lideratge del segle XXI. Crec en un lideratge de persones amb persones per a persones.

-Veient la seva trajectòria, la seva ha sigut una carrera d’èxit. ¿Quina és la clau?

-Crec que, al final, ha sigut més aviat una cursa d’obstacles. I he sigut molt conscient de totes les caigudes. També m’he responsabilitzat de les caigudes, perquè moltes vegades les he provocat jo pel meu propi ego, la meva pròpia arrogància. De vegades, quan tens èxit, per dir-ho així, de molt jove, et deixes portar per aquest ego i, en el meu cas, al final, m’he adonat que l’èxit per mi és la llibertat. Jo vinc d’una cultura empresarial en què era súper important aconseguir unes xifres, uns objectius, i on fa 30 anys hi havia molt poques dones (en l’àmbit internacional), de manera que tenia molta necessitat de demostrar. I aquell perfeccionisme em va fer cometre molts errors. Allò no era èxit perquè tampoc el vivia així. L’èxit és la llibertat; no els diners ni el càrrec que tens, ni la gent que coneixes, sinó la llibertat de fer el que realment t’agrada.

-Diu que l’èxit li va arribar de jove, però no devia ser fàcil per a una dona negra que es va criar a la València dels anys 70

-Lògicament, créixer en una Espanya on no hi havia gaire diversitat ha sigut molt difícil. Ja tenia el pes de ser dona i a sobre... negra. Anava a moltes reunions i la gent feia dues passes enrere quan em veia. Si anteriorment havia parlat per telèfon o m’havia comunicat per carta amb el meu perfecte espanyol, a moltes persones els canviava l’expressió de la cara quan em coneixien, perquè no s’imaginaven que era negra.  És clar que això ha tingut un pes, però no he volgut que em faci víctima de les circumstàncies. Sinó que vaig voler transformar aquesta situació en un avantatge competitiu. Llavors, en lloc d’anar a les reunions pensant ‘bé, fixa-t’hi, soc negra i soc dona’, hi anava pensant que podia ser un avantatge, ja que soc multicultural i, com que soc dona, tinc una intuïció i unes capacitats que puc posar al servei de l’empresa. Sempre dic que tens dues opcions a la vida: pots triar ser la creadora de la teva vida i canviar una mica la història o ser víctima de les circumstàncies. És a dir, no puc canviar la situació social a Espanya en relació amb les persones diverses, però sí que puc canviar com em veig jo.

-¿Quin paper ha tingut l’educació en la seva carrera?

-Absolutament tot a veure. He tingut el gran avantatge de tenir uns pares molt compromesos amb l’educació i això ve de diverses generacions. Els meus pares ja van néixer en un entorn en què l’educació era important. Tots dos van venir a Espanya per estudiar i tots dos van anar a la universitat. D’altra banda, els meus pares van fer que la meva educació no fos l’habitual, perquè sabien que el que m’ensenyaven a l’escola no era suficient per a l’educació que jo necessitava com a personal multicultural, de manera que també em van fer llegir moltíssim sobre entendre l’esclavitud, la colonització, el panafricanisme, la negritud. Vaig tenir una educació molt oberta. No ha sigut una educació normal, però tot ha tingut a veure en el meu camí.

-¿És per això que va impulsar un projecte d’alfabetització a l’Àfrica?

-Jo era una africana descafeïnada. Coneixia l’Àfrica pels llibres, però fins que no vaig tenir 35 anys no vaig posar un peu al continent. I en aquell viatge m’anava trobant amb moltes persones que no tenien cap mena d’accés a l’educació. En aquest viatge van passar certes coses que van determinar que, si jo havia conegut l’Àfrica a través dels llibres, ells també podien conèixer el món. I allà va començar una mica el projecte de les biblioteques. Havia tingut una educació privilegiada i quan vaig veure que hi havia persones no havien tocat mai un llibre no m’ho podia creure.

-¿Com ha evolucionat aquest projecte?

-El projecte continua sent petit. La veritat és que ha tingut molta més visibilitat en els últims anys, però va néixer el 2010 i va començar amb una biblioteca a a Ghana. Després va passar a Uganda, Zimbàbue i Kenya. Allà tenim biblioteques pròpies. A Guinea Equatorial, Nigèria, el Camerun i en altres països hem col·laborat. A Guinea Equatorial vam enviar 20.000 llibres l’any passat gràcies a Espanya. Totes les universitats espanyoles s’hi van implicar i ens van donar llibres perquè els estudiants de la Universitat de Guinea Equatorial no tenien llibres propis. Per nosaltres ha sigut vital el fet que hi hagi aquesta transferència de coneixement entre països amb els quals ens uneixen tants vincles però dels quals també estem tan separats.

 -¿Quina és la seva visió de l’Àfrica?

 -Jo em defineixo com afroptimista. Si abans es definia l’Àfrica com el continent oblidat, sense esperança, jo el que veig és una població jove molt dinàmica, molt creativa, amb moltíssimes ganes de fer coses. Hi ha un esperit emprenedor immens. Per descomptat, l’Àfrica té 54 països, no es pot parlar de l’Àfrica així en general. Però sí que crec que hi ha països que tenen molt bones notícies, que estan evolucionant molt bé i que hi ha progrés.

-I, si és així, ¿com valora l’aproximació que es fa des d’Europa al tema de la immigració?

-Veiem l’Àfrica sempre com una amenaça, que venen aquí a envair.  I això no passaria si se’l veiés més col·laborativament. Veient una mica la situació geopolítica que hi ha avui a Europa i com els recursos ens fan ser dependents d’altres països, crec que hem de tenir una cultura molt més col·laborativa i potser l’Àfrica, que està aquí al costat, podria ser aquest soci que estem buscant i al qual no hem mirat. Penso que seria molt interessant que Europa mirés cap a l’Àfrica d’una altra manera, més com un soci en lloc d’una amenaça.

-¿I això és responsabilitat de la classe política, de la classe econòmica, de la societat?

-Crec que és responsabilitat de tots. Molta gent té una visió completament distorsionada de l’Àfrica i s’ha quedat amb imatges de l’Etiòpia de fa 30 anys. En canvi, hi ha una altra Àfrica molt més dinàmica i crec que és un tema de responsabilitat empresarial que els empresaris també mirin cap allà per poder buscar el potencial econòmic que hi pot haver.

-Va estar diversos anys al capdavant de la Cambra de Comerç Estats Units – Espanya i ara, com a consultora, ajuda empreses espanyoles a posicionar-se en els mercats internacionals. ¿Com està la marca Espanya?

-La marca Espanya ha tingut sempre un problema, que és no creure’s que és una bona marca. Quan era a la Cambra, moltes persones venien amb aquest complex. La marca Espanya continua tenint un gran potencial. I crec que és molt important que ens ho creguem i sentim que podem anar pel món i tenir una posició de lideratge en els mercats internacionals.

-¿Falta esperit emprenedor a Espanya?

-Doncs jo diria que no en falta, perquè he vist empresaris espanyols anar a llocs recòndits a vendre sense parlar l’idioma ni tenir idea del país. És a dir, que no crec que ens en falti, sinó que crec que encara no hem entès bé aquesta paraula. Però crec que sempre hi ha hagut emprenedors que han obert moltes portes. El que passa és que no hem arribat a estar en pau amb aquest terme, que encara veiem l’emprenedor com un valent, un agosarat. Fins i tot crec que el tema de l’emprenedor ve també de la por del fracàs, del què diran. Aquesta por ens frena molt a Espanya i l’emprenedor fracassarà perquè és part del camí, és un aprenentatge.

Notícies relacionades

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

Els aliats faciliten a Ucraïna atacar Rússia amb els seus míssils més enllà de Kursk

-¿Llavors cal perdre la por a emprendre i fracassar?

-Jo crec que sí. Cal fer-se amic de la por perquè emprendre fa por. Però quan els teus somnis siguin més grans que les teves pors, ho faràs.