Tensió al país andí
L’etern retorn de la crisi peruana
La situació de la presidenta interina penja d’un fil en un país on tots els presidents d’aquest segle han sigut tacats per la corrupció
«¿I si no hi ha un demà? ¡Avui no n’hi ha hagut!», es diu en una de les escenes de Groundhog Day, una pel·lícula coneguda a Espanya com Atrapat en el temps. Bill Murray interpreta un meteoròleg de la televisió. Mentre reporta sobre un esdeveniment anual del Dia de la Marmota a Pennsilvània, és presoner d’un bucle temporal que repeteix les mateixes escenes. Una cosa similar passa al Perú amb les seves crisis polítiques: la reincidència sembla no tenir final. Els noms són intercanviables. Per aquestes hores es tracta de Dina Boluarte, la presidència provisional de la qual penja d’un fil cada vegada més prim. Multitudinàries manifestacions reclamen no només que abandoni el Palau Pizarro. Es demana la dissolució del Congrés i noves eleccions aquest any. El compromís legislatiu de celebrar comicis tot just l’abril del 2024 no sembla ajustar-se a les urgències del carrer. L’últim episodi d’aquesta crisi ha tingut lloc aquest dijous (matinada de divendres a Espanya), quan marxes procedents de diferents punts del país van confluir a la capital a l’anomenada «presa de Lima».
Les protestes tenen des del principi un fort component camperol, però a Lima es van sumar els estudiants universitaris i sectors de la classe mitjana. Les forces de seguretat van intentar contenir l’avenç de les columnes i va passar el que ha sigut una constant des que es va desencadenar el conflicte: enfrontaments, gasos lacrimògens, incendis d’instal·lacions...
Boluarte no té aliats al Parlament ni al carrer. Ella ha batejat el 2023 com l’«any de la unitat, la pau i el desenvolupament». Passa el contrari: el compte regressiu de la seva precària gestió es va iniciar el mateix dia en què li van col·locar la banda presidencial.
Han mort més de 59 persones en els enfrontaments amb la policia. El Govern interí ha declarat l’estat d’emergència durant 30 dies que poden ser eterns. No va tenir millor ocurrència que exhumar el fantasma del grup terrorista Sender Lluminós per restar-li legitimitat al malestar que es va niar primer a les regions més postergades del Perú i que, des d’aquest sud profund, va créixer com l’espuma fins a inundar la capital. «L’explicació d’un rebrot com a resposta general i unívoca per analitzar la situació de convulsió social falla perquè és poc creïble i sembla sotsobrar davant l’extensió que ha assolit la protesta», ha assenyalat el diari ‘La República’.
L’etern retorn
Aquest nou capítol de la crisi, tan semblant als precedents, va començar a escriure’s en la seva última versió a l’assumir de Pedro Castillo el juliol del 2021, després d’haver guanyat per tot just milers de vots Keiko Fujimori en la segona volta electoral. Tot es va accelerar quan el mestre rural va ser cessat pel Parlament en la primera setmana del desembre passat. Castillo mai va poder governar: va canviar més de 70 ministres i va comptar amb cinc primers ministres en un any i mig. Tampoc es va destacar per la seva sagacitat política. Va voler dissoldre el Parlament i va fer un salt al buit en completa soledat. La seva sortida del Palau Pizarro i la seva posterior presó preventiva van obrir la porta per a malestars continguts.
L’analista César Hildebrandt ha assenyalat que el Perú ha passat de Castillo a un «castell de sorra», la imatge més eloqüent d’una inestabilitat que ve de lluny. El final de l’autocràcia d’Alberto Fujimori va suposar, amb el canvi de segle, l’inici d’una era de probitat. La bonança econòmica (entre el 2003 i el 2013 el país va créixer a una taxa mitjana del 6% del PIB) havia d’anar acompanyada d’una ètica pública i una vocació dels lideratges de reduir les històriques desigualtats socials d’un país profundament asimètric.
Fujimori, que havia fugit al Japó el setembre del 2000, va anar a la presó el 2007 després de ser extradit de Xile. Tanmateix, el Perú va tornar una vegada i una altra al punt de partida. Alejandro Toledo, el primer mandatari electe democràticament el 2001, es troba sota arrest domiciliari als Estats Units, acusat de blanqueig de diners i a l’espera de ser enviat a Lima. Alan García, el president que segueix en aquesta saga de despropòsits, es va suïcidar el 2018 per evitar que la policia el detingués. Havia sigut acusat per un cas de corrupció, el mateix que Ollanta Humala, a l’espera d’un judici per les mateixes raons del seu malaguanyat antecessor.
2018, punt de fallida
A partir del 2018, la inestabilitat «es va estabilitzar». El neoliberal Pedro Pablo Kuczynski va haver d’abandonar la presidència per no ser destituït pel Congrés. El cap d’Estat provisional, Martín Vizcarra, no va poder evitar-ho. El va reemplaçar un dels seus botxins, el congressista Manuel Merino. Però amb prou feines es va mantenir uns dies en el poder. El va substituir Francisco Sagasti. El seu mèrit més gran és haver entregat el poder a Castillo, la sort del qual estava tirada per endavant.
En un recent editorial, el diari de Lima El Comercio va afirmar que si Boluarte fes finalment un pas al costat «les coses estarien pitjor de com estan i el caos absolut, a la cantonada».
El grau de desconfiança cap a les institucions no té precedents. D’acord amb una enquesta de l’Institut d’Estudis Peruans (IEP), la figura de la mandatària provisional és rebutjada pel 71% de la societat. La impopularitat del Congrés, el gran àrbitre de la política des del 2018, és fins i tot molt més gran: un 88% de les persones entrevistades reproven el seu paper. La bala que va travessar el cap d’Alan García va arribar també a l’elit peruana que no pot sinó tornar, com a Atrapat en el temps, a recomençar l’escena.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
