Viatge a Hebron, la ciutat palestina on es mor abans de néixer

Tayseer Abu Aysha viu en una casa coneguda com ‘la gàbia’. «Fa gairebé 30 anys que no rebo ningú a casa», explica aquest pare palestí de vuit fills des de la seva botiga al centre d’Hebron. El seu negoci és a tot just cinc minuts de casa seva, al barri de Tal Rumeida, però hi ha diversos punts de control israelians que eternitzen els seus desplaçaments. Aquest venedor de 60 anys és un dels 215.000 palestins forçats a conviure amb 850 colons jueus, protegits per 650 soldats de combat israelians. «Abans de l’arribada dels colons, teníem llibertat: ens movíem amb els nostres cotxes, organitzàvem trobades amb família i amics a casa», rememora tornant a un temps que ja no existeix, fa ja quatre dècades.

Hebron, o Al-Halil en àrab, és l’única ciutat palestina on els assentaments israelians són dins de la mateixa localitat. Només un 15% de l’urbs més gran de Cisjordània està administrada per Israel, però això la converteix en una de les zones més tenses de tots els territoris ocupats. «Els colons, vinguts dels Estats Units, Rússia o Polònia, ens ataquen constantment i nosaltres no hi podem respondre perquè acabaríem entre reixes o morts», denúncia Abu Aysha. Els ultranacionalistes jueus que s’assenten a Hebron són molt radicals. «Van sempre armats», afegeix. Entre ells, es troba el polèmic ministre de Seguretat Pública, l’ultradretà Itamar Ben Gvir, o Baruch Marzel, líder de l’extint Kach, considerat grup terrorista per Israel i els EUA per la seva ideologia d’extrema dreta.

Atacs de colons

La teulada de la casa dels Aizza ha sigut escenari dels atacs de Marzel i els seus seguidors. Fátima Aizza i els seus fills viuen als peus d’un assentament israelià dalt d’un turó. Des d’allà, els colons els llancen pedres o els envien els seus gossos per atemorir-los. Just davant la seva casa, resideix Marzel amb la dona i els nou fills. «La vida aquí és molt difícil», apunta Aizza. Fa 20 anys que aquesta família refugiada pateix els atacs constants dels colons i les limitacions de l’Exèrcit israelià. «Els soldats han tallat tots els carrers que donen accés a la nostra llar, així que hem de travessar els camps dels nostres veïns per arribar a casa; això només si l’Exèrcit no ens reté al punt de control», denuncia aquesta mare de família nombrosa. Privar-los del seu temps és una altra arma de l’ocupació israeliana.

Aisha Aizza ha sigut testimoni de la violència des de la seva infantesa. Ha vist com milers de colons ultranacionalistes atacaven la seva llar durant la festivitat jueva de Chayei Sarah, i com van colpejar el seu germà Yusef fins a impedir-li caminar. Ha acompanyat els seus familiars a l’hospital i s’ha hagut d’amagar a la seva pròpia teulada durant els assalts constants dels seus veïns. Però no té por. «Hem de ser forts», defensa aquesta jove palestina a les portes de la majoria d’edat. «Si veuen que som dèbils, els soldats i els colons es tornen més durs amb nosaltres», afegeix. Gairebé diàriament és protagonista i espectadora d’enfrontaments als punts de control.

«Protecció de l’Exèrcit»

«Només els colons tenen llibertat, perquè reben la protecció de l’Exèrcit», apunta la seva mare. A Hebron, hi ha desplegats 650 soldats de combat que tenen l’ordre de no intervenir quan els colons actuen amb violència contra els palestins. La presència d’un lloc sagrat per al judaisme i l’islam, la tomba dels Patriarques o la mesquita d’Abraham respectivament, agreuja la tensió a la ciutat. A més, els 10 punts de control de l’Exèrcit israelià que desmembren Hebron han causat la desaparició forçosa de carrers comercials i residencials palestins. 

Notícies relacionades

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

Els aliats faciliten a Ucraïna atacar Rússia amb els seus míssils més enllà de Kursk

Més de 1.800 empreses al centre de la ciutat han tancat. Fa lustres que les seves portes turqueses estan soldades. Un 42% de les llars palestines han sigut abandonades a l’àrea H2, sota control israelià. Les famílies que s’han quedat escalen teulades, o turons com el dels Aizza, per accedir a casa i desafien tocs de queda, violència i assetjament. Mentrestant, milers de joves d’Hebron passen els seus dies sense treball en una de les ciutats amb l’atur més alt de Cisjordània. «La joventut aquí no té res a fer en tot el dia; per això, no tenen cap altra opció que anar a Israel per intentar trobar una feina», explica la Fátima, el primogènit de la qual treballa a Jerusalem. «Aquí, les autoritats palestines no ens ofereixen res», critica.

Un dia plujós a Hebron, una dotzena de persones s’apinyen en un checkpoint presidit per una arma automàtica. Una apagada elèctrica les ha deixat atrapades al seu interior junt amb un soldat israelià, que es nega a obrir la porta de forma manual. No vol fer-ho i no ho fa perquè compta amb aquesta autoritat. Ni les súpliques dels palestins xops el convencen. Acostumats a la realitat més cruel de l’ocupació, uns joves obren el reixat i es colen amb picardia. Els adults els miren orgullosos. Mentrestant, des del turó de Tal Rumeida, la Fátima manté l’esperança. «Confio en un bonic futur en pau», reconeix, «inshallah [si Déu vol]».