Sefardites a Istanbul: una lluita a mort per la supervivència

«Mira, aquí hi ha la casa on vaig éixer. Era de fusta. Nosaltres vivíem al pis de baix i a dalt hi havia la nostra veïna, Sol Rosales. N’hi ha alguns que pensen que tornar a aquest lloc pot ser trist per a nosaltres. Però no ho és per mi. Les coses canvien, el passat queda enrere. Això, per nosaltres, ja és història», diu el Salomon, d’energia imparable, amb 70 anys.

Mentre camina pel seu barri, però, no saluda gairebé ningú; coneix poques persones i encara n’hi ha menys que el reconeixen. El Salomon, un jueu sefardita d’Istanbul, va viure a Balat quan el barri estava poblat gairebé únicament per membres de les minories de la ciutat: grecs, armenis i jueus. Ara pels seus carrers ja no en queda cap: només els esquelets de les seves antigues cases –les que no han sigut enderrocades– i algunes esglésies i sinagogues l’interior de les quals ja no visita gairebé ningú.

«Jo volia marxar de Turquia quan tenia 14 o 15 anys –reconeix el Salomon–. La meva mare em va dir: ‘El lloc on has menjat pa i has begut aigua, no el deixis. Aquest país és teu. Aquí has nascut i aquí moriràs’. I sort que no vaig marxar», afegeix.

Fa més de 500 anys, el 1492, els jueus que habitaven la península Ibèrica van ser expulsats pels Reis Catòlics. 150.000 persones jueves van haver de marxar i la gran majoria van emigrar, en aquell temps, a l’imperi otomà, que tenia Istanbul com a capital. 

Però amb la caiguda d’aquell imperi i la creació de la República de Turquia –i la pressió del nacionalisme turc–, molts sefardites van començar a abandonar el país anatoli. Actualment tan sols en queden uns 14.000 a la ciutat, de 17 milions, i només 5.000 parlen el judeocastellà, l’idioma del Salomon, que recull l’espanyol medieval que es parlava a la península Ibèrica durant l’expulsió sumat a paraules del turc, àrab, hebreu, grec, català i portuguès.

Una missió

Una missióEl judeocastellà està a punt de morir. Arreu del món només hi ha una publicació que l’utilitza, i els esforços d’aquest diari, ‘Salom’, no són per promoure’n l’ús, sinó mantenir-lo amb vida tant temps com sigui possible abans que irremeiablement es perdi a les pàgines passades de la història.

«Durant els anys 40 i 50, Turquia va imposar a les minories l’ús del turc. La república era jove i creia que necessitava crear una unitat nacional, en tots els aspectes. En aquella època, el nombre de minories era molt més elevat que ara i el Govern va crear la campanya ‘Ciutadà, parla turc’ (Vatandas, Türkçe konus, en turc)», explica Ivo Morales, editor en cap del diari ‘Salom’, l’únic diari sefardita de Turquia que publica, mensualment, la revista ‘El Amaneser’, l’única publicació en judeocastellà al món. 

«Entre totes les minories, només els jueus seguim aquesta ordre. Vam cedir a la pressió i, lentament, la comunitat va començar a parlar més en turc que en judeocastellà: els nous nadons rebien noms turcs», explica el periodista, que continua: «Jo soc de l’última generació que pot entendre el judeocastellà. Però la següent ja no el parla. Això significa que en màxim 20, 30 o 40 anys, desapareixerà. El que nosaltres fem és intentar que aquesta desaparició trigui el màxim possible. No soc optimista. Soc pessimista, però això és el natural».

Turistes i la curiositat

Turistes i la curiositatAl Rafael, un altre jueu sefardita, la situació l’afligeix. Ell i la seva dona parlen el judeocastellà perfectament, però a casa seva ningú més: les seves filles i gendres no el parlen ni l’entenen. És el que hi ha, diu mentre s’encongeix d’espatlles, tot i que ell sí que l’utilitza cada dia, constantment i, tot i que pugui semblar estrany, li va genial per al negoci.

El Rafael fa més de 20 anys que treballa al Gran Basar d’Istanbul, a la seva petita botiga de sabates artesanes. I quan parla del tema riu, s’ho passa bé. Li encanta prendre el pèl als turistes. «Quan passen clients d’Espanya o de Sud-amèrica no ho entenen. Em pregunten per què parlo espanyol. Però jo no parlo espanyol, parlo judeocastellà, i els explico que soc sefardita, que fa segles vam venir d’Espanya. Molts no coneixen la història. Per ells és molt curiós que encara parlem l’idioma després de tants segles», explica el Rafael, que des de fa uns anys és ciutadà portuguès.

Notícies relacionades

Els últims grecs de Constantinoble

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Des de fa una dècada, Espanya i Portugal van aprovar una legislació per entregar la ciutadania a qualsevol sefardita que pogués demostrar que ho és, com a reparació per l’expulsió al segle XV. Gairebé tots els membres de la comunitat són ara, a més de turcs, portuguesos o espanyols: El Rafael i el Salomon són portuguesos; l’Ivo, espanyol.

«Fa temps em van comptar que el president [Recep Tayyip] Erdogan estava molest amb la qüestió dels passaports i li va preguntar al cap rabí de la comunitat que per què els sefardites tenien passaports estrangers –explica el Salomon–. El rabí va contestar: «¿No els coneixes? Als sefardites els agrada caminar, viatjar. No poden estar-se quiets. Així som nosaltres».