La causa de la mort de Pablo Neruda: un misteri a punt de revelar-se

S’acaba d’estrenar a Netflix Ardiente pacirncia, una pel·lícula del director xilè Rodrigo Sepúlveda inspirada en un film homònim que l’escriptor Antonio Skármeta va fer el 1985 per explicar l’amistat entre Pablo Neruda i un carter d’Isla Negra, on el poeta i premi Nobel havia aixecat la seva mítica casa amb vista al mar. Una altra «ardent paciència» sembla arribar a la seva fi al mateix temps i després d’11 anys. No es tracta d’una ficció. Els xilens esperen que en les pròximes hores es conegui oficialment si l’autor de Cant general va ser enverinat per la dictadura del general Augusto Pinochet o va morir com a conseqüència d’un càncer de pròstata, el 23 de setembre del 1973 i un dia abans de partir a l’exili mexicà.

Un grup d’especialistes en medicina forense i l’ADN de Xile, els Estats Units, el Canadà, Dinamarca, França i Espanya han determinat l’origen del bacteri ‘Clostridium botulinum’ que es va trobar al cadàver de Neruda. La conclusió s’hauria d’haver fet pública divendres passat. Els incendis forestals a la zona centre sud del país, que han provocat 24 morts i cremat 800 cases, van impedir al bioquímic Romilo Espejo, un dels experts, arribar a Santiago. Si bé l’anunci va quedar en suspens, el diari El Ciudadano ha assegurat, a l’empara d’una «font ben informada» i coneixedora dels dos informes ja escrits, que el poeta va morir com a conseqüència d’una inoculació «bioterrorista» a «una molar» de la soca Alaska E43 d’aquest bacteri. «Aquest crim va requerir un important coneixement mèdic quirúrgic i microbiològic per fer-se amb l’efectivitat amb què es va materialitzar», va afirmar El Ciudadano. «No tinc cap dubte que hi va haver intervenció de tercers», va assenyalar per la seva banda Rodolfo Reyes, nebot de Neruda. Si es confirma la versió periodística, la causa en mans de la jutge del cas Paola Plaza adquirirà una altra significació a gairebé mig segle després d’aquells esdeveniments.

Exclusivo: Panel de expertos determina que Neruda murió fruto de inoculación “bioterrorista” de cepa Alaska E43 de Clostridiumbotulinum#Neruda #Asesinato https://t.co/bE6aZ3rbkh

— El Ciudadano (@El_Ciudadano) 3 de febrero de 2023

El llarg camí de la causa judicial

La història que precedeix el moment d’aquesta revelació ha tingut anades i tornades i una bona dosi de misteri. Tot va començar el 2011, quan Manuel Araya, que s’havia exercit com a xòfer de Neruda, va revelar que el també autor de Los versos del capitán havia perdut la vida com a conseqüència d’una injecció a l’abdomen col·locada per un presumpte agent d’intel·ligència que es va fer passar per doctor. Araya s’havia mantingut al costat del poeta durant tota la seva internació en una clínica de Santiago de Xile. Un dia, no qualsevol, li van demanar que anés a la farmàcia. El pacient, li van explicar, necessitava una medicina que escassejava al centre mèdic. Però Araya no va anar a la farmàcia. El van arrestar a mig camí per portar-lo a l’Estadio Nacional, convertit en un centre de detenció i tortures. I Neruda va morir.

Al conèixer el seu testimoni, el Partit Comunista de Xile, del qual el poeta era una de les figures, va presentar immediatament una denúncia als tribunals. El jutge Mario Carroza hi va intervenir, malgrat que el metge legal Patricio Bustos havia descartat tota conjectura conspiradora. Sis anys més tard, i després d’una ordre d’escorcoll del Servei Mèdic legal, els investigadors van trobar el bacteri maligne en una mostra de dents i ossos. Aleshores es va concloure que no es podia acceptar una accelerada metàstasi com a causa de la defunció del poeta.  Carroza va abandonar el seu càrrec el 2019, potser cansat per la falta de suport del Govern de dretes de Sebastián Piñera. Immediatament va tenir lloc la pandèmia. Va caldre esperar cinc anys laberíntics per saber si el ‘Clostridium botulinum’ és d’origen endogen o exogen.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

L’«ardent paciència» amb què s’esperen les conclusions dels experts va estar acompanyada per un llibre que va fer cert soroll, Delito Neruda, de l’escriptor italià Roberto Ippolito, que es va ocupar el 2020 de reunir totes les pistes que el van portar a refutar la versió d’una «mort natural» i «sobtada» del poeta. El relat d’Araya és aquí crucial. Ippolito recorda al seu torn que, si bé Neruda tenia un càncer de pròstata, la seva situació, als 71 anys, no era terminal. Matilde Urrutia, la seva dona llavors, va rebre un certificat de defunció firmat per un metge aliè al cas. Mai va rebre l’historial clínic del seu marit. En aquestes pàgines es fa també referència a un altre misteriós metge que no pertanyia a la institució i es va quedar a càrrec del pacient just abans de morir. El mateix Araya, acompanyat per Francisco i Mario Casasús va publicar, a més, El doble asesinato de Neruda.

Una figura discutida

Més enllà de les circumstàncies judicials, la figura de Neruda ha sigut objecte d’un escrutini crític en els últims anys, especialment a partir d’una pel·lícula del xilè Pablo Laraín i el rebuig dels col·lectius feministes a la idea que l’aeroport internacional de Santiago portés el seu nom. L’home que va estremir generacions amb el seu versos i que va ser considerat com un model d’intel·lectual compromès va ser també un maltractador de dones que va abandonar la seva filla malalta i es va vantar al seu llibre de memòries, Confieso que he vivido, d’haver violat una empleada domèstica quan treballava com a cònsol a l’actual Sri Lanka, el 1929. «¿Què fem amb Neruda? ¿L’avaluem amb els ulls d’avui? ¿Amb aquest present que ens parla de les perspectives de gènere, de la igualtat, del feminisme? ¿El cancel·lem? ¿El deixem de llegir? ¿No l’anomenem més? ¿L’ocultem sota els fulls d’un cementiri de Parral? No ho crec, però sí que em sembla important la memòria i des d’aquest lloc, el de la informació, avaluar si volem o no continuar llegint Lewis Carroll, Dickens, Flaubert», es va preguntar l’escriptora Montserrat Martorell.