Dol a Turquia: «Les famílies porten els seus morts al cementiri i ells mateixos els enterren»

Allà, a la terra, centenars la reben, descansen. Alguns d’ells jeuen aquí des de fa anys, dècades fins i tot. Altres, una minoria molt majoritària, des de fa tan sols uns dies. «Aquest divendres és el primer dia que això està tranquil. El primer des de dilluns. Dijous, tots els dies anteriors... tot estava ple, famílies senceres, moltíssima gent. Tot vessant», diu Husein, veí del poble de Sekeroba, a la província turca de Kahramanmaras; l’epicentre del terratrèmol de dilluns a la matinada.

Al voltant de l’home, un cementiri la mida del qual depassa tota expectativa: les làpides i tombes antigues són gairebé igualades en número per les noves, construïdes molt de pressa durant les últimes hores. La terra, els materials, els noms dels morts ho delaten: no hi ha hagut temps per explicar qui jeu aquí, qui descansa més a baix perquè ja n’arriben d’altres. Sekeroba, un poble d’11.000 habitants, ha perdut més de 800 d’ells en una setmana.

«Les famílies, com poden, porten els seus morts al cementiri i ells mateixos els enterren. No hi ha cap servei per a això. Fa uns dies va venir un fiscal al poble. Va apuntar els noms dels morts que li van dir i se’n va anar. Ja està. Aquesta nit, per exemple, hi ha hagut dos enterraments. En un d’ells hi havia tres morts. Eren una mare i els seus dos fills, que van ser trobats morts i abraçats. Els seus cossos estaven units, feia una olor molt forta», explica Hussein.

Ciutats i pobles

Al sud-est de Turquia, tot ha sigut desigual. El total de morts, entre Turquia i Síria, ascendeix ja als 22.300, però cada regió afectada ha rebut un càstig diferent; una pena rebaixada o augmentada segons l’orografia i les plaques tectòniques que recorren el lloc. Però en una mateixa zona, el tracte també ha sigut diferent: els equips de rescat –turcs i internacionals– han arribat al lloc, però s’han centrat, sobretot, en l’entrega d’ajuda i les tasques de rescat a les ciutats, on hi ha, per descomptat, més gent atrapada sota les runes i necessitada a sobre d’aquestes.

Els pobles, també afectats, han sigut gairebé abandonats. Allà, l’ajuda gairebé no ha arribat. «Hem rebut aigua, menjar, algunes medicines... tot això va arribar fa tan sols un parell de dies –diu l’Aziz, veí del poble del costat de Sekeroba, Beyoglu, també a la província de Kahramanmaras–. Ha vingut ajuda en forma de menjar, però no hem rebut prou tendes, i això és un problema. No tenim electricitat, ni productes sanitaris i d’higiene suficients. Anar al bany està sent un problema, i si això continua així podríem emmalaltir».

L’ajuda, diu l’Aziz, tot i que tard, ha arribat, gràcies a Déu. Però els equips de rescat mai ho van fer. «Jo mateix vaig treure dues persones [de la runa]. Els havia caigut el seu edifici a sobre, i els vam aconseguir treure després que morissin. Jo no vaig treure a ningú amb vida, però altres veïns sí que van aconseguir fer-ho. Aquí i en altres pobles... tots van haver de fer-ho amb els seus propis recursos», diu l’Aziz, i que és clar, que ell ho entén, que hi ha tants danys, tants morts, que és impossible arribar a tot, però que igualment un no pot arribar a comprendre el que és treure un veí mort d’una runa, al seu poble, a casa seva, el seu veí.

«No sé què més dir... només que únicament espero que ningú més hagi de passar pel que hem passat en aquest poble», diu l’Aziz.

Tendes, tendes, tendes

Sekeroba, ara, cinc dies després del terratrèmol, s’ha convertit en una muntanya de ruïnes, sostres al terra, salons i menjadors tirats al carrer, gallines i vaques entre runa i, sobretot, tendes i fogueres envoltant tota la destrucció.

Però en són poques, asseguren els seus habitants, molt poques han arribat, i fan falta moltes més tendes per poder albergar-los tots. La majoria, cinc dies després, continua dormint a la intempèrie: «¡Sisplau, sisplau! Digui-ho als seus superiors. Els estem agraïts, de veritat, i necessitem aquest menjar, però de veritat que el que més ens fa falta són tendes, no n’hi ha suficients, no n’hi ha per a tothom», demana una dona a un voluntari que, amb el seu camió, ha portat pastes al poble.

Notícies relacionades

Els aliats faciliten a Ucraïna atacar Rússia amb els seus míssils més enllà de Kursk

L’enemic de la presidenta en el qual Feijóo ha volgut influir

A la llunyania, el Halil, un pare de família i ramader local, mira l’escena. L’home va tenir sort: casa seva, tot i que ha quedat inutilitzable, encara s’aguanta dreta, tot i que si se la mira amb una mica de força les parets podrien cedir. Dilluns, després del terratrèmol, el Halil i la seva dona van poder tornar a l’interior, armar-se amb plàstics, teles, cordes: crear-se la seva pròpia tenda de campanya. Des d’aleshores, dormen allà.

«Per sort ara estem bé. Amb les nostres gallines i l’ajuda que rebem tenim tot el que necessitem per aguantar aquests dies –diu el Halil–. Però aquella nit... En aquesta casa del fons, la destrossada, hi vam fer forats des del sostre, així ho vam intentar, així, com vam poder. Un nen... una mare... el pare també... tots els vam treure morts».