Entrevista
Bernabé López: «Perquè tingui sentit una autonomia al Sàhara, és imprescindible un marc democràtic»
Bernabé López (Granada, 1947) ha dedicat tota una vida a estudiar les relacions entre Espanya i el Marroc, la seva història i els fluxos migratoris derivats d’un passat compartit, així com el conflicte del Sàhara Occidental, que té ja gairebé cinc dècades. Catedràtic honorari d’Estudis Àrabs de la Universitat Autònoma de Madrid i membre fundador del Taller d’Estudis Internacionals Mediterranis (TEIM), López ha estat aquesta setmana a Barcelona per presentar el seu últim llibre ’Sáhara, democracia y Marruecos: ¿es posible un reconciliación?’ a l’Institut Europeu de la Mediterrànea (IEMed). Després de l’acte atén EL PERIÓDICO.
El mes de març passat, el president Pedro Sánchez va enviar una carta al Govern marroquí en la qual considerava el pla autonomista de Rabat per al Sàhara Occidental com «la base més seriosa, realista i creïble per resoldre les diferències». ¿A què creu vostè que es deu aquest canvi de posició?
Sens dubte, a intentar arreglar la tensió tan forta que existia, a intentar arreglar el desacord.
¿I creu que va ser una decisió encertada?
És que en realitat no hi ha hagut, com s’ha volgut reconèixer, aquest canvi de 180 graus. S’hi va afegir un adverbi, ‘més’, que va sonar molt malament en l’opinió pública espanyola. El president Sánchez va adoptar aquesta decisió per intentar arreglar una mica la situació. El problema és que no ho va fer informant prèviament l’opinió pública, no va aconseguir consensuadament l’oposició. Però tampoc s’havia de demanar opinió a l’oposició, sobretot quan no es va fer un gir de 180 graus. El que Sánchez va fer va ser seguir en el camí marcat per [José Luis Rodríguez] Zapatero des del 2004, que al seu torn [Mariano] Rajoy havia seguit.
«Amb el Sàhara Occidental, Sánchez ha seguit el camí marcat per Zapatero i seguit per Rajoy»
¿Té alguna possibilitat de prosperar aquest pla, tenint en compte el rebuig frontal del Front Polisario?
És impossible. Som on érem perquè ni hi ha ni hi ha hagut mai una negociació conjunta com han volgut els diferents enviats especials de les Nacions Unides. El Polisario podria haver segut a negociar per exigir, per exemple, l’alliberament dels presos sahrauís i crear un clima que alleugés l’asfíxia sobre la població sahrauí al territori. En definitiva, posar les seves condicions i plantejar-les a l’enviat especial, demanar un gest al Marroc. No se’l demana per por que s’interpreti com que això és seure amb l’opressor. I així estem després de 47 anys...
Tenint en compte aquest panorama, ¿hi ha realment possibilitats de veure una solució en l’horitzó?
Doncs en el context de la guerra d’Ucraïna, en el qual estan canviant no poques coses en l’escena internacional, no podem negar que hi pugui haver coincidència. Ni Algèria ni el Marroc volen enemistar-se amb Rússia. D’altra banda, el patró americà i l’OTAN pesa molt al món d’avui. I Algèria no vol indisposar-se tampoc amb el patró, que és el patró del seu enemic. Amb la qual cosa hi ha una conjuntura nova que el nou enviat especial, Staffan de Mistura, hauria d’intentar aprofitar per a un acostament entre les parts. També sabem que quan els Estats Units envien un missatge, el Marroc en fa cas. Així que o el senyor [Antony] Blinken (secretari d’Estat dels EUA) s’implica a passar els missatges i doblegar Algèria d’una banda i el Marroc de l’altra, i el Polisario entraria directament al que faci falta, o no hi ha acord.
Vostè fa referència en el títol del llibre que sense democràcia és pràcticament inviable una sortida.
És clar. Per part del Marroc, perquè tingui sentit una autonomia al Sàhara Occidental, és imprescindible un marc democràtic que ha de definir per anar cap a la consolidació d’un Estat de dret. I el Front Polisario ha fet (en l’últim congrés) una aposta per la guerra que en el fons no és res més que una fuga cap endavant per daurar la píndola d’una joventut que no veu cap altra sortida que o la guerra o l’emigració, perquè continuar vivint als campaments és una condemna.
¿Però hi ha opcions a curt termini que el Marroc vagi cap a una democràcia?
A curt termini, sens dubte que no. Té uns polítics de molt poca talla. S’ha anat domesticant la força dels partits a base de la cooptació dels líders, a base de martingales. Això fa que la societat civil no sigui forta i lliure. Hi va haver una oportunitat fantàstica l’any 2011, amb la Primavera Àrab. Les manifestacions van preocupar el poder i el mateix Rei va prometre un debat constitucional. Però en aquest debat ni un sol partit va reclamar la parlamentarització del Govern, perquè sabien que això no agradava el Monarca, i van acabar per retallar molt poquet els poders del Rei. Tampoc es va parlar del Sàhara en cap debat. El resultat va ser que la Constitució no va reflectir els canvis que haurien permès acostar la credibilitat a un possible Estat de dret al Marroc.
Recentment ha tingut lloc la Reunió d’Alt Nivell entre el Marroc i Espanya, marcada per l’absència del rei Mohamed VI. ¿Realment va ser una insolència?
Diguem que està en la tònica del que el Marroc ve plantejant. El Rei és un rei absent des de fa anys. Els moments més difícils sempre l’han agafat fora del país i ha hagut de tornar-hi en circumstàncies forçades, com l’any 2011 amb la Primavera Àrab. Les estades (a l’exterior) són llargues, durant mesos. Però no s’expliquen clarament, es juga amb el fet que és per oci i vacances però potser és una frivolitat i hi ha problemes de salut. Però el que sí que és cert és que hi ha una manca d’entesa de la política diària perquè està en mans de consellers reals.
«El Marroc i Espanya van abordar en la reunió temes que sempre han sigut tabú en les relacions»
Al marge de l’absència del Monarca, ¿com considera que va ser la trobada?
Doncs no soc tan pessimista com l’opinió que sembla que s’ha generalitzat. S’ha dit que Espanya no ha portat res, que l’adverbi ‘més’ que Sánchez va regalar als marroquins no ha tingut una contrapartida manifesta. Però si es llegeixen amb lupa els 70 punts del comunicat final s’hi veu que recull temes que han sigut sempre tabú en les relacions. En el punt 42, s’hi llegeix clarament que hi ha un intent de normalització de Ceuta i Melilla, que no suposaria que el Marroc en reconegui l’espanyolitat, perquè probablement no ho farà mai, com Espanya no ho farà amb Gibraltar. Però s’observa una normalització del fet que això existeix i que no és un obstacle per a les relacions i, sobretot, pot ser un esperó per trobar un punt d’entesa entre les poblacions limítrofes, per convertir-les en un pol de desenvolupament i d’inversió en lloc d’en un pol de tensió. Sobre el Sàhara no se n’ha anat més lluny del que reclamen les Nacions Unides per no molestar ni els uns ni els altres. Però crec que hi ha entesa en molts aspectes, que hi ha futur, tot i que les relacions són fràgils i ho poden continuar sent.
¿És encertat el paper de gendarme que la Unió Europea li ha donat al Marroc per controlar la immigració?
Van encertar o no encertar no crec que sigui la paraula, ja que si la UE vol continuar amb la política de contenció migratòria no té cap altra solució que trobar a Turquia i al Marroc un gendarme. La paraula ‘gendarme’ molesta molt el Marroc, però és el paper que d’una manera o d’una altra accepta i juga amb això. Juga amb els serveis que presta en temes de seguretat i amb la immigració. I amb l’objecte d’aconseguir el que és la seva causa sagrada, que es reconegui la marroquinitat del Sàhara obertament, exerceix tota mena de pressions i xantatge. De vegades es passa en el zel i es produeixen horrors, com la tragèdia de Melilla de l’any passat. I és clar, és molt fàcil posar el crit al cel i donar tota la culpa al Marroc. Però la gran responsabilitat és que ignorem l’Àfrica i que ens importa un rave el que hi passi.
Notícies relacionadesCada vegada més veus avisen del polvorí gihadista del Sahel, en especial després de la retirada de França i els seus aliats de Mali.
També preocupa la presència russa a través dels seus mercenaris... La zona s’està convertint en un escenari perillós, però no sé si aquest gihadisme tindria la virulència del que es va provocar a l’Orient Mitjà en una altra conjuntura. Enmig de tot això, Israel és a les portes, ficat al Marroc, i per a Algèria això és la clau de tot. O la gran excusa. Per als gihadistes, aquest és un element provocador. I el problema és que anem cap a un món cada vegada més lleig.
