Els traumes i la por d’un futur incert sotgen els supervivents del terratrèmol de Turquia i Síria

La instal·lació és un conglomerat de tendes de campanya a l’aire lliure que, aquest dilluns, ha obert l’Agència de Cooperació Espanyola davant un camp de refugiats del terratrèmol a la localitat d’Iskenderun, una de les més afectades del país anatoli. En total, entre Turquia i Síria, la xifra de morts a conseqüència del sisme supera ja les 37.000 persones.

«És molt important que hi hagi una atenció primària, perquè els hospitals locals estan desbordats amb pacients que van atendre en els primers moments del terratrèmol. Hi ha moltes persones desplaçades que s’han quedat sense vivenda i també sense sanitat: no hi tenen accés», explica Yolanda Barrios, coordinadora mèdica d’aquest hospital.

La necessitat d’atenció sanitària a la regió era imperant: fa just una setmana, abans del terratrèmol, a Iskenderun hi havia dos hospitals. Aquest dilluns, una setmana després, un d’aquests està totalment esfondrat; l’altre, en part.

«Tot el que nosaltres puguem tractar aquí ho fem perquè no arribi allà [a la sanitat turca]. És un favor que fem perquè els pacients puguin ser tractats i recolzar el sistema de salut local», explica Barrios. A la seva esquena, desenes esperen: alguns estan ferits. La majoria, tanmateix, no. Sobretot, són persones amb malalties cròniques i malalties més lleus. Amb la sanitat turca desbordada per les desenes de milers de ferits del terratrèmol, milers han vist com les portes als hospitals turcs se’ls tancaven.

En guàrdia davant el còlera

La situació d’emergència, a les 10 províncies turques afectades –a més del nord-oest de Síria–, és diferent en cada cas, però hi ha una cosa comuna en tots els llocs: les condicions sanitàries i l’arribada d’ajuda higiènica ha trigat o és, ara mateix, gairebé inexistent. El temor que les condicions de molts pobles i camps de refugiats derivin cap a un brot de còlera o febre tifoide és real.

«Nosaltres estem preparats per tractar un possible brot perquè tenim els elements necessaris. No puc aventurar si n’hi haurà un o no. L’única possibilitat que veig ara mateix és que vingués gent de l’altre costat de la frontera, on està reportat que hi ha casos de còlera. En aquest costat no, i només amb presència del bacteri en aigües fecals es pot produir la transmissió», explica Marçal Trigo, tècnic de tractament d’aigua, sanejament i higiene a l’hospital de campanya.

Tanmateix, hi ha molt més que un perill imminent d’epidèmia psiquiàtrica. A la regió, abans del terratrèmol, vivien prop de 13 milions de persones. Totes elles han sigut afectades, totes elles tenen morts entre els familiars i amics pròxims. Alguns d’ells –els que no han tingut els diners ni els recursos per fer-ho– continuen atrapats a les seves regions. Aquest terratrèmol significarà un abans i un després per a Turquia.

Resiliència i expectatives de millora

«La gent es troba molt angoixada, sobretot pel temor que han passat durant el terratrèmol, però també tenen por que torni a repetir-se. N’hi estan havent rèpliques diàriament i això fa reviure la situació que van viure quan va tenir lloc el sisme fa una setmana. Molts pensen que tornarà a passar», explica el psiquiatre Ricardo Angora, membre de l’equip de l’hospital de campanya espanyol d’Iskenderun.

«El més important és fer intervencions per gestionar la por i l’estrès. Moltes d’aquestes persones han estat treballant tota la seva vida per tenir una casa i ara es queden sense res. Això és molt frustrant i molt angoixant per a qualsevol, i després hi ha la incertesa sobre el que passarà a partir d’ara. Per això és molt important treballar aquests aspectes amb ells: la resiliència, enfortir la seva capacitat de poder refer-se, donar-los expectatives que poden sortir endavant», afegeix Angora.

Notícies relacionades

Putin admet haver disparat un míssil balístic hipersònic contra Ucraïna

Un tribunal "antisemita" i "discriminatori"

La feina que hi ha, tanmateix, és majúscula, gairebé impossible. El metge ho accepta: tractar un pacient amb un trauma personal és una cosa; tractar un trauma col·lectiu és ben diferent. «Es converteix tot en una cosa molt més complicada –diu Angora. Quan es produeix un trauma col·lectiu, la intensitat del trauma és més gran que quan es produeix a escala individual, perquè es produeix una espècie de contagi del trauma, un contagi de l’estrès que la gent està vivint».

Turquia, en les pròximes setmanes, començarà a recuperar-se del xoc de les seves desenes de milers de morts i les seves ciutats perdudes. I llavors sorgirà, segur, la pregunta més difícil: ¿i ara què?