Els serbis de Kosovo, víctimes de Pristina i de Belgrad

Laplje Selo, el llogarret on viu la Gordana, és a només 10 quilòmetres de Pristina. Per això diu que li sap greu particularment no haver tornat a casa seva i haver de viure en un dels sis enclavaments del centre i sud on els serbokosovars es troben repartits a Kosovo, separats de la majoria albanesa.

«¿Per què no hi tornem? No hi ha res per a mi allà i no m’hi sentiria segura. Jo vull respectar la llei de Kosovo, accepto la seva autoritat. Però ells boicotegen els nostres productes. Es neguen a obrir empreses amb nosaltres. ¿Com podria sobreviure-hi? Per això els nostres joves se’n van», es queixa. «Per no parlar dels contenciosos que encara hi ha oberts per les propietats que van ser ocupades i per les quals no hi va haver compensació. Aquí no hi ha res, no hi ha esperança, no hi ha feina; els meus fills són a Sèrbia», afegeix.

Desplaçats des del 1999

Segons estimacions d’organitzacions internacionals com la missió de l’ONU a Kosovo (Unmik), unes 200.000 persones desplaçades de Kosovo encara resideixen a tota la regió, majoritàriament serbis. Es tracta de persones que van fugir durant la guerra de Kosovo (1998-1999) i que no han tornat. Només poquíssims ho han fet: menys de 30.000, segons Unmik i l’OSCE. Aleksandar Gudric no és un d’ells. Des que va fugir de Pristina tot just acabar la guerra, viu a la ciutat de Gracanica, un altre enclavament serbi, on coordina les activitats d’un centre cultural.

«Sí, aquí som tots serbis; com a molt de vegades ve algú d’altres minories», admet mentre assenyala un grup d’adolescents que estan assajant a l’amfiteatre ubicat dins de l’estructura. «Són d’una companyia teatral desplaçada de Pristina. Vivim així. Organitzar una exposició d’art en comú amb els albanesos també és impossible, tot i que ens agradaria», es queixa. «Per això tenim molts jubilats i unes condicions de vida bastant precàries», afegeix el seu col·lega Nebojsa Jevtic, un altre treballador d’aquest centre que, admet, rep diners de Belgrad per sobreviure.

I, tot i així, malgrat la pràctica absència de matrimonis mixtos, aquests serbis que viuen a enclavaments i guetos de les zones rurals del centre i sud són considerats el més pròxim a un exemple d’integració a Kosovo. Per començar, la seva comunitat és la més nombrosa de Kosovo, amb 75.000 membres aproximadament. I aquí també es mantenen importants esglésies sagrades dels ortodoxos serbis, com ara el cèlebre monestir de Decani, sota protecció dels soldats de l’OTAN (Kfor) des del 1999. Això, sí, fins i tot els monjos ortodoxos mantenen un estira-i-arronsa amb l’actual Govern d’Albin Kurti per algunes hectàrees de terra que reclamen com a pròpies partint d’una sentència del 2016 i la zona no és encara del tot aliena als incidents ètnics.

Conflicte obert

El taxista albanès entra a la zona de població sèrbia de Mitrovica, plena de banderes de Sèrbia, i s’atura. Baixa del cotxe i treu ràpidament el senyal lluminós. «Millor passar desapercebuts», diu. A Marko Jaksic no li sorprèn. Diu que el nord de Kosovo és una bomba de rellotgeria també perquè aquí els serbis (quatre municipis) es resisteixen més a integrar-se després d’haver vist que els ha anat malament als del centre i del sud. Ell mateix és un activista i advocat que fa cinc anys va acceptar una feina al tribunal de Mitrovica, quan la comunitat internacional va forçar –amb l’aval de Sèrbia– l’inici d’un procés d’integració de la seva minoria a les institucions kosovars. Però, al novembre, Jaksic va dimitir, igual que tots els funcionaris serbokosovars, un gest contra el Govern d’Albin Kurti, que, diuen, els discrimina.

Notícies relacionades

Multimèdia | Kosovo compleix 15 anys d’independència, ¿com està avui?

Kosovo, 15 anys d’independència, corrupció i pandèmia demogràfica

Després es va desencadenar durant setmanes una protesta de carrer a la qual no van faltar tirotejos i per la qual Sèrbia va amenaçar amb l’enviament de tropes, però que finalment es va tancar per la pressió de la UE i dels EUA. «No sé què passarà. El dia a dia és difícil. És clar que no acceptem que Pristina no ens permeti coses tan bàsiques com que els nostres documents siguin en ciríl·lic, com estableix la llei kosovar», assegura Jaksic. Però a la pregunta de què vol, respon taxativament. «Ser part de Sèrbia», diu, al deixar en evidència que aquí ser part de Kosovo encara no s’ha digerit.

Malgrat estar sacsejats per Belgrad i Pristina, Miodrag Milicevic, analista del centre Aktiv, creu que la relació és particularment dolenta amb Kurti. «Fa un any, ens va enviar les forces especials com si aquí hi hagués més criminalitat que a la resta de Kosovo, i va soscavar així l’autoritat de la mateixa policia kosovar, integrada també per serbis. Això va trencar el diàleg», afirma Milicevic. Però també la fronterera Sèrbia se n’aprofita, com suggereix Srdjan Simonovic, un expert local en seguretat que de vegades treballa per a agències internacionals. «¿Com? Belgrad encara paga els estipendis de moltíssimes persones de la zona», afirma.