Guerra d’Ucraïna
EL PERIÓDICO, al Donbass: La ‘piconadora’ russa intenta envoltar Bakhmut
L’Exèrcit d’Ucraïna aspira a establir una nova línia de defensa als suburbis d’aquesta localitat del Donbass, que el Kremlin aspira a capturar en el primer aniversari de la invasió
Els bombardejos són constants en poblacions pròximes com Txàssiv Iar o Kalínivka, on els civils malviuen sense llum ni electricitat i els bombardejos són constants
Rugeix la maquinària de guerra russa de seguida que la furgoneta s’endinsa en les desertes i nevades avingudes de Txàssiv Iar, una petita localitat dormitori a menys d’una desena de quilòmetres a l’oest de Bakhmut, la capital del districte homònim, i la conquesta de la qual Vladímir Putin aspira a brandir com a trofeu de guerra en ocasió del primer aniversari de la invasió russa d’Ucraïna. Entre el terrabastall sec i constant dels trets d’artilleria, indici inqüestionable de la proximitat de les tropes del Kremlin, les forces defensores aspiren a aturar l’ofensiva russa d’hivern en aquest precís punt geogràfic, convertit, de forma temporal, en una mena de centre logístic per a l’evacuació de ferits i civils procedents de la ciutat assetjada. Els veïns, mentrestant, malviuen sense llum, televisió o aigua corrent, i la majoria, tot i que amb excepcions, asseguren confiar en les promeses del Govern de Volodímir Zelenski, els representants del qual reiteren, per activa i per passiva, que establiran aquí una nova línia defensiva i que s’aturaran les forces ocupants abans que arribin a les seves llars.
Enfundada en un vistós abric de pell i fins i tot presumida i eixerida malgrat els desastres de la guerra, Alla Vrizhnitxenko, de 52 anys, descarta que les tropes russes amenacin la població, fent-se ressò de les declaracions de les seves pròpies autoritats. «No arribaran aquí, els nostres els aturaran», valora en to ferm al costat d’un edifici on es reparteix ajuda humanitària entre els locals. L’Alla eleva la veu i fa servir amb intenció la paraula russa nashi, que en català ve a significar ‘els nostres’, per deixar clar en quin bàndol del conflicte ha dipositat la seva lleialtat i les seves esperances. No té intenció d’abandonar la seva llar a Txàssiv Iar, on posseeix terres de cultiu, i cuida vaques i ànecs. Això sí, fa ja «dos mesos» que no acudeix a Bakhmut a causa de la ferocitat dels combats que allà estan tenint lloc. «Abans anàvem a visitar-nos a l’hospital, hi havia dos mercats molt bons...», sospira.
La historiografia oficial posa com a data oficial de l’inici de la batalla de Bakhmut el mes d’agost, una vegada els ocupants russos d’Ucraïna van aconseguir el control de Lissitxansk i van completar la conquesta de la veïna província de Lugansk. No obstant, els bombardejos a l’interior del nucli urbà han sigut constants des de l’inici de la invasió russa d’Ucraïna, i han convertit l’existència quotidiana dels seus habitants en una mena de una loteria mortal, com va poder comprovar EL PERIÓDICO al maig. En els últims mesos, els combats han sigut acarnissats, i el bàndol ucraïnès ha arribat a acusar Rússia d’enviar a una mort segura els seus propis soldats, al llançar a les línies ucraïneses onades de combatents amb un absolut menyspreu per la vida humana. El Govern de Kíiv acaba d’instar els prop de 6.000 habitants que encara queden a l’interior de la ciutat a abandonar-la, davant la possibilitat que els ocupants russos aconsegueixin finalment tancar la tenalla entorn seu.
«Ataquen tota l’estona»
Oleg Radtxenko, de 74 anys i invàlid «del segon grup», classificació que el tipifica davant les autoritats sanitàries ucraïneses com un malalt mental, admet tenir molta por pels bombardejos russos. «Ataquen tota l’estona i la gent mor; ho he vist», insisteix. Malgrat les privacions i l’amenaça d’un Exèrcit rus aproximant-se, ha decidit quedar-se, passi el que passi. «Aquí hi ha enterrats els meus pares i els meus familiars, en dos cementiris; soc l’únic que queda per netejar i cuidar les seves tombes, no els abandonaré», promet, amb el rostre ocult rere unes ulleres de sol i abrigat amb una guerrera de camuflatge.
Escenes gairebé idèntiques es repeteixen a Kalínivka, un petit assentament de cases de dos pisos a tot just un parell de quilòmetres de Txàssiv Iar en direcció nord. Aquí, als locals d’una escola tancada, Olga Belous i Natasha Saks regenten un –així denominat– centre de resistència, on ofereixen als qui no han emprès la fugida, entre altres serveis, un llit, un te calent, o fins i tot la possibilitat de recarregar mòbils i llanternes. «No hi ha llum a tota la ciutat i aquí tenim un generador», aclareix l’Olga, que, en temps de pau, exercia d’educadora en aquesta mateixa escola bressol. «No vull que m'evacuen, perquè si tothom se’n va, ¿qui es dedicarà als que encara queden aquí, que són els ancians i pobres?», es pregunta. Igual com l’Alla, confia que les tropes ucraïneses tancaran el pas als invasors.
La seva companya Natasha, en canvi, no les té totes i desconfia de les promeses governamentals. Es queixa de la falta d’informació i lamenta desconèixer el que passa «fins i tot una desena de quilòmetres» de Kalínivka. «Vivim en un total aïllament», critica. Si els russos acaben entrant a la seva ciutat, promet, per activa i per passiva, que no serà evacuada. «¿Per a què? ¿Per acabar dormint en un poliesportiu a Kramatorsk? Jo ja no tinc edat», avança.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
