L’any de la resurrecció de l’OTAN i de la defensa europea

En poc més de tres anys, l’organització de defensa europea ha passat d'estar en «mort cerebral», tal com va certificar el president de França, Emmanuel Macron, en una provocadora entrevista amb el diari britànic ‘The Economist’ a finals del 2019, a renéixer de les seves cendres i oblidar-se de l’amarga etapa que va suposar el mandat de l’expresident nord-americà Donald Trump, amb les seves contínues insolències i crides d’atenció a la resta d’aliats a gastar més en defensa, que van col·locar les relacions transatlàntiques en el seu punt més baix des de la guerra freda. Tots els analistes coincideixen en el fet que la guerra de Rússia ha fet un tomb a aquella realitat i ha suposat «un abans i un després».

Des de l’any passat, els aliats han adoptat el nou concepte estratègic –en la cimera de Madrid– que col·loca Moscou com l’«amenaça més significativa i directa» per a la seguretat de l’Aliança, han fet la revisió més gran de la política de dissuasió i defensa col·lectiva des de la guerra freda, han augmentat els efectius desplegables sobre el terreny dels 40.000 als 300.000, han reforçat el flanc oriental per dissuadir qualsevol incursió russa i han llançat el procés d’incorporació de dos nous socis –a l’espera que Turquia aixequi el seu veto als suecs– que fins a la invasió de Putin ni s’havien plantejat trucar a la porta de l’OTAN –Suècia i Finlàndia– i que reforçaran encara més les capacitats militars del bloc. «Per a Occident la conseqüència més evident de la guerra és que l’OTAN ha ressuscitat. Ha posat en relleu que l’OTAN és el fonament de la seguretat europea i que no hi ha alternativa a les estructures de l’aliança per dissuadir Rússia», afirmen diversos analistes europeus, com Ian Bond i Camino Mortera-Martinez, en una anàlisi conjunta del Centre for European Reform sobre aquest últim any de guerra.

Aire per a l’OTAN

El secretari general aliat, Jens Stoltenbeg, recorda no obstant que el canvi ja estava en marxa abans que les tropes russes llancessin la seva invasió. «En certa manera, l’OTAN no ha canviat. Només ha demostrat la seva importància», valorava fa uns dies, interrogat sobre l’impacte de la guerra en l’organització que dirigeix des d’octubre del 2014. «Era una invasió que sabíem que es produiria i, per tant, estàvem preparats quan va passar», així que «l’OTAN no ha canviat, només ha demostrat la importància que els aliats es mantinguin units, tant per donar suport a Ucraïna com per protegir-se mútuament, i garantir que la guerra no s’estengui més enllà d’Ucraïna», afegia. Segons aquest ex primer ministre noruec, «el reforç més gran en la defensa col·lectiva en una generació» va començar el mateix any en què va començar a dirigir l’organització aliada, després de l’annexió il·legal de Crimea a Rússia, i no el febrer de l’any passat, quan Putin va fer realitat les seves amenaces. 

«Va començar el 2014 i això va desencadenar una gran adaptació de la nostra Aliança, amb una preparació més gran de les forces, amb més presència en la part oriental de l’Aliança, amb més exercicis» i amb l’augment de la despesa en defensa. L’objectiu és que tots els aliats dediquin a la despesa militar el 2% del PIB per al 2024, però sobre la taula de la cimera de líders de Vílnius, que se celebrarà el mes de juliol, hi haurà la idea d’elevar encara més l’ambició. «Quan ens reunim aquest estiu a Vílnius hem d’arribar a un nou compromís. Si era obvi que calia comprometre’s a gastar el 2% el 2014, ara ho és encara més perquè vivim en un món més perillós», argumentava la setmana passada.

Decisions de la UE

Però si hi ha una estructura en la qual el tomb ha sigut encara més evident és en la Unió Europea, que ha acabat per assumir que ha de coordinar-se més en defensa i gastar millor –els líders s’han compromès a augmentar la despesa en defensa en 200.000 milions– tot i que l’OTAN continuï sent la pedra angular de la defensa col·lectiva. Des de fa un any no hi ha reunió de ministres d’Exteriors, de Defensa, d’Economia ni de líders europeus que no tingui una discussió sobre la guerra empresa per Putin i les seves conseqüències per a la seguretat europea. Una invasió que ha trencat al seu torn mitja dotzena de tabús. El primer i el més evident, el finançament de la compra d’armes per a tercers països, una línia vermella fins a l’any passat. 

El tractat europeu no permet finançar amb el pressupost europeu operacions amb implicacions militars o de defensa, així que els Vint-i-set van recórrer al Fons Europeu de Suport a la Pau (EPF en les seves sigles en anglès), un instrument intergovernamental dotat en la seva creació amb 5.000 milions d’euros per al període 2021-2027, per finançar la compra de «material letal» i ajudar Kíiv. Fins al moment els Vint-i-set han injectat 3.600 milions tot i que l’aportació global europea a la compra d’armes i altres subministraments suma 12.000 milions, cosa a la qual se suma l’entrenament especialitzat de 30.000 soldats ucraïnesos i les promeses d’enviament de més material i particularment els tancs Leopard 2, una altra línia vermella per a Berlín, que s’ha acabat per trencar davant la pressió del Govern ucraïnès i el suport dels països bàltics i Polònia.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

La invasió també ha aconseguit el que no va aconseguir la guerra de Síria el 2015, quan milions de persones van fugir del país i van arribar al continent europeu. Quan els ciutadans ucraïnesos van començar a fugir dels atacs russos, els Vint-i-set van acordar activar la Directiva Europea sobre Protecció Temporal, una normativa adoptada el 2001, arran de la guerra dels Balcans i el desplaçament de més de 3,2 milions de persones, que mai s’havia arribat a utilitzar. La norma concedeix als ucraïnesos dret a obtenir durant almenys un any –tot i que prorrogable fins a tres anys– un permís de residència, educació o formació professional, allotjament adequat, ajuda social, suport financer i atenció mèdica. Segons dades de les Nacions Unides, en el dia d’avui hi ha més de 8 milions de refugiats ucraïnesos instal·lats a Europa i 4,8 milions que han sol·licitat protecció internacional.

La política de sancions posada en marxa pels Vint-i-set també ha trencat altres tabús inimaginables fa un any. El primer, i malgrat les resistències inicials de països com Alemanya, desconnectar bancs russos del sistema de comunicacions Swift, que facilita l’enviament o la recepció de pagaments internacionals i al qual estan adscrites 11.000 institucions financeres de 200 països. La UE també ha imposat tota mena de restriccions i prohibicions d’exportació i importació amb Rússia, particularment de productes tecnològics, per impedir que el Kremlin continuï finançant la seva màquina de guerra, i això inclou la prohibició de tot tipus de transaccions amb el banc central rus, limitacions als hidrocarburs russos i fins i tot la possibilitat d’utilitzar els interessos dels actius congelats a Rússia per finançar la reconstrucció d’Ucraïna, que en a penes uns mesos va aconseguir superar una altra barrera impensable abans de la guerra: aconseguir l’estatus de país candidat a la UE.