Anton, el buscador de cossos de Khàrkiv

Es tracta d’una recerca ingrata i sinistra, que cal repetir una vegada i una altra perquè «les terres es mouen» i el que no és visible un dia, «al cap de set mesos» pot emergir. S’ha de prendre «amb humor», que «ho és tot» en la vida, circumstància que no minva la importància que concedeixen els mateixos faedors a la tasca que complimenten.

Un dia sí l’altre també, l’Anton, membre de la unitat J-9, es mou entre les posicions que va ocupar l’Exèrcit rus als voltants de Khàrkiv durant l’arrencada de la guerra, quan van intentar assetjar la segona ciutat ucraïnesa, per buscar principalment cadàvers o restes mortals de soldats «enemics» per ser posteriorment intercanviats amb Moscou, tot i que també de locals capturats per les forces ocupants. Ho fa per raons «ecològiques», per certificar un dia davant la justícia internacional que Rússia és un «estat agressor» i «terrorista», però sobretot aconseguir que tornin al país i siguin enterrats «en terra ucraïnès» amb el degut honor i decòrum, els seus «amics» i «companys d’armes».

El Mitsubishi Pajero amb el volant a la dreta, circumstància que revela l’origen japonès del vehicle, avança a batzegades pels camins gelats del bosc de Pitomnik, a una desena de quilòmetres de l’urbs en direcció nord. Arriba un moment en què el fullatge i els troncs caiguts sobre la ruta impossibiliten l’avenç del vehicle, cosa que obliga l’Anton i el seu equip de dos ajudants a prosseguir el camí a peu. En aquell moment, la missió es torna perillosa, i ordena a partir de llavors circular per camins i rutes ja recorregudes, seguint sempre les empremtes deixades a la neu pel primer de la fila i sense allunyar-se ni un moment del grup. És l’única garantia que ningú farà un pas en fals i trepitjarà una mina o un explosiu abandonat pels ocupants en la seva retirada, en un lloc on va tenir lloc, al voltant de la primavera passada, «una violenta batalla», explica.

En les indagacions «ens guiem per la informació que ens han proporcionat els informadors, la nostra pròpia intel·ligència, tot i que també per l’olor de mort», explica, mentre desenterra d’entre la neu les restes d’un uniforme abandonat de l’Exèrcit rus, i palpa a les butxaques del seu interior a la recerca de la identificació del propietari. Preguntat sobre si no seria una bona idea fer servir gossos rastrejadors en els treballs, l’Anton recorre a l’humor, i respon a la invectiva amb una aguda facècia més pròpia d’un entremaliat andalús que d’un personatge circumspecte nascut en l’espai exsoviètic. «No tenim gossos entrenats, i el meu Bonifaci no és capaç de fer aquesta feina», respon amb sorna, mentre mostra una fotografia, emmagatzemada al seu telèfon mòbil, d’un gos Spitz de color blanc, la seva mascota de companyia, sens dubte inapropiada per a la tasca que realitza l’amo. L’última ocasió en què va desenterrar un mort va ser fa tres dies, moment que ha immortalitzat també gràcies a la càmera del seu Smartphone.

Notícies relacionades

Conflicte d’Ucraïna: Una guerra, molts enfocaments

El correu de les botes i motxilles per als soldats d’Ucraïna

Mentre cava entre les trinxeres enfonsades pels bombardejos, mentre investiga amb la seva llanterna als refugis subterranis que van obrir les tropes russes al seu dia, el buscador de cossos emet, gairebé sense voler, un crit en rus, la seva llengua materna que, no obstant, prefereix no utilitzar davant estrangers. «¡Això és interessant!», exclama. D’entre un forat obert a la neu, extreu l’armilla congelada d’un militar rus, adornada amb la cinta negra i taronja de Sant Jordi, un emblema prohibit a Ucraïna que els militars i habitants del país veí solen brandir durant les seves celebracions patriòtiques.

Tot seguit, prossegueix retirant la terra gelada i la neu del forat, davant la possibilitat que pogués trobar restes humanes en aquest mateix lloc. I tot i que finalment la troballa no es confirma, d’entre les butxaques de la peça extreu un grapat de piles de la marca Energizer, eventualitat que li permet deixar anar un nou sarcasme, en aquesta ocasió sobre el pobre equipament del seu enemic: «aquests russos haurien de portar piles Duracell; duren més».