Marc Marginedas des d’Ucraïna: El Dniéper, la nova ‘línia Maginot’ per a les tropes del Kremlin

El responsable que russos i ucraïnesos mantinguin des de novembre, al front de Kherson, una actitud semblant de veure-les venir, mentre s’observen obsessivament de reüll des de les seves posicions, és el Dniéper, el quart riu més llarg del continent europeu. Amb el seu cabalós curs d’un quilòmetre d’ample i la seva espessa xarxa de pantans i canals paral·lels, s’ha convertit en una espècie de ‘línia Maginot’ per a les tropes del Kremlin. També fa momentàniament de nova frontera –no reconeguda per cap estat del món– entre els dos països, en una demarcació, de moment insalvable per a cap dels dos contendents, des que a mitjans de la tardor passada els comandaments militars russos ordenessin evacuar la vora dreta del curs fluvial, incloent la capital provincial homònima. «El riu fa més difícil qualsevol operació bèl·lica», admet el sergent Pavlo Martseniuk, del 128 Batalló de la Defensa Territorial, en un punt indeterminat del front de Kherson.

Artilleria russa

Segons aquest veterà sotsoficial d’artilleria, les forces russes acumulen a la vora esquerra bateries BM- 21 Grad i llançacoets BM-30 Smersh, entre altres peces d’artilleria. Les primeres poden destruir un objectiu «a 20 quilòmetres» de distància, mentre que les segones tenen un radi d’acció d’«unes set desenes de quilòmetres», continua. La diferència de la intensitat dels combats artillers que aquí tenen lloc amb el que succeeix en aquests moments als fronts bèl·lics de l’est és abismal. «Soc artiller, i considero que un bombardeig d’artilleria és intens quan cauen milers de projectils diaris; aquí estem parlant de desenes», conclou.

Notícies relacionades

El pòdcast d’EL PERIÓDICO: Mesures molt urgents contra la sequera a Catalunya

Israel amplia l’operació a Gaza per "capturar un extens territori"

El seu comandant, el coronel Oleksándr Positko, corrobora el que ha dit el seu sotsoficial i detalla com han dissenyat les forces russes les seves línies de defensa al marge contrari. «Al costat de la vora han cavat trinxeres, on han posicionat soldats procedents de la mobilització, tot i que al comandament es troba un comandant amb gran experiència; després, a una distància d’entre 2 i 10 quilòmetres, han desplegat l’artilleria» amb la qual bombardegen pesadament, segons es dedueix de les seves paraules.

Tant Martseniuk com Positko dubten que l’Exèrcit rus torni a intentar travessar el riu, i coincideixen a afirmar que la seva retirada de novembre va ser un moviment intel·ligent que va evitar un daltabaix major. «Només tenien dues opcions, o retirar-se o morir», coincideixen tots dos. I com a prova de l’insostenible que era la situació del seu enemic fa uns quants mesos, que la mort els podia ploure del cel als soldats del Kremlin en qualsevol moment, el sergent Martseniuk assenyala una casa, destruïda precisament al mig del llogarret on el 128 Batalló de la Defensa Territorial ha establert la seva base. «Miri, allà s’havien establert txetxens durant l’ocupació; amb els HIMARS» –sistemes llançamíssils capaços d’arribar a un objectiu a desenes de quilòmetres de distància amb uns metres de marge d’error– «l’Exèrcit ucraïnès va destruir el lloc sense provocar danys col·laterals», continua. I mentre espera que alguna cosa passi –una operació amfíbia, per exemple–, el coronel Potseniuk s’afana en preparar els seus homes, un Exèrcit amb escassa experiència i format per actors, juristes o empresaris, per a qualsevol temptativa enemiga des de l’altre costat del riu: «Hem d’estar preparats per a tot», conclou.