Marc Marginedas des d’Ucraïna: Kherson, la ciutat inhabitable

El novembre passat i contra pronòstic, les tropes russes van decidir no presentar batalla i van preferir evacuar Kherson, l’única capital provincial que van aconseguir controlar en els primers dies de la invasió, davant les dificultats que presentava per als comandaments militars a Moscou mantenir la posició. Però malgrat els mesos transcorreguts, aquesta localitat marinera i industrial situada al costat del delta del riu més important d’Ucraïna és molt lluny de recuperar algun indici de normalitat ciutadana, a diferència de ciutats com Kíiv o Khàrkiv. La presència de les tropes del Kremlin al marge oposat del Dniéper, que bombardegen i assetgen sense parar els locals parapetades en les seves posicions, compliquen i dificulten fins a l’extrem el dia a dia, i foragiten els que hi van intentar tornar i condemnen els que encara es mantenen a la localitat a una existència de privacions i perills. El malson dels nou mesos d’ocupació russa i dels abusos comesos durant aquesta es manté fresc en la memòria dels ciutadans.

Sense vistes al riu

Svetlana Vinograd, de 76 anys, i Liudmila Pultar, de 64, habiten un dels edificis del barri portuari al costat d’una fàbrica panificadora. I tot i que totes dues resideixen en precaris apartaments pròxims a la vora, donen les gràcies al cel que la seva façana no tingui vistes al riu, que «dos edificis més» estiguin fent de parapet davant els perills procedents de la vora fluvial contrària. «Tot just arribar els nostres [les tropes ucraïneses] ens van prohibir anar al riu a buscar-hi aigua perquè hi havia franctiradors», explica una d’elles. Eren dies en què aquest subministrament vital s’havia tallat, i per a molts habitants, acudir amb galledes al Dniéper era l’única manera d’aprovisionar-se del líquid element.

Amb l’any nou, les principals amenaces van arribar en la forma de bombardejos, que, segons sostenen aquestes dues dones, poden durar dies seguits, i obligar-les a mantenir-se jornades senceres amagades al soterrani. «Del 24 al 29 de febrer (coincidint amb el primer aniversari de l’inici de la guerra) els bombardejos van ser permanents; no podíem sortir a fer res», informa una d’elles, en to cordial, sense perdre en cap moment el somriure i exhibint una dentadura en la qual falten algunes peces, i d’altres estan tintades de brillant daurat.

Una petita rotonda presidida per una estàtua on es troba representat un barco dona la benvinguda als vehicles que, després de travessar un pont i superar un estricte punt de control de les tropes ucraïneses, s’endinsen al barri Korabl, paraula que, en la llengua vernacla, vol dir precisament ‘barco’. En realitat, el lloc és geogràficament una illa separada del centre de Kherson per un dels braços en què es divideix el corrent pluvial poc abans d’arribar al mar i poblat per elevades vivendes de plafons, grues portuàries i fàbriques evacuades. És, a més, el districte urbà més castigat per l’artilleria russa, on els escassos habitants que fins i tot no han marxat prefereixen no parlar i es limiten a assenyalar les restes de l’últim atac artiller, que va destrossar un supermercat de la cadena local Fresh i un local de Konsfiscat, marca també local de venda de peces. La Creu Roja ucraïnesa acaba d’anunciar que suspenia la distribució d’ajuda als centres especialitzats de Kherson a causa del perill que representen les aglomeracions davant els atacs artillers.

Excessos comesos

Notícies relacionades

Matt Gaetz renuncia a ser fiscal general pels escàndols sexuals

Putin admet haver disparat un míssil balístic hipersònic contra Ucraïna

Els locals de Kherson també han de carregar amb els records dels excessos comesos per uns soldats que estan posicionats a un grapat de quilòmetres i que en qualsevol moment podrien tornar. Anastasia és el nom figurat d’una infermera en un hospital local que no vol mostrar el seu rostre i que va passar mes i mig, des de principis de setembre fins a mitjans d’octubre, en un centre de detenció regentat pels russos, per haver proporcionat medicaments a un partisà. «Algú em va delatar, no sé qui va ser; van venir primer a buscar-me a l’hospital, jo estava de vacances, i després em van detenir a casa; ho van registrar i ho van regirar tot, buscaven armes», explica. Després de l’arrest, li van embenar els ulls i la van introduir en un cotxe que va estar donant voltes per la ciutat durant una hora, per desorientar-la.

Ja a la presó, va ser interrogada en tres ocasions, per inquisidors russos que no s’identificaven però que presumeix que pertanyien a algun cos d’intel·ligència o seguretat. «Els identificava per l’accent; estaven especialitzats a terroritzar els presos mitjançant tortura psicològica; mai havia conegut gent igual», relata. Tot i que a ella, al ser d’edat avançada, no li van posar la mà a sobre, sí que recorda els crits dels homes i dones joves que eren torturats. «Amb elles feien servir els elèctrodes; els homes els colpejaven de forma terrible; durant les nits era impossible aclucar els ulls», rememora. Entre el 20 i el 27 de setembre es va celebrar el pseudoreferèndum d’annexió de la província de Kherson a la Federació Russa, en el qual va ser obligada a votar sota «amenaces de mort».