Kristin Kobes du Mez: «Els evangèlics estan propagant el populisme més reaccionari de tot el món»

¿De qui parlem, quan parlem dels evangèlics?

Els evangèlics són el grup religiós més nombrós dels Estats Units: prop d’una quarta part de la població i més del 40% dels votants del Partit Republicà. Són protestants, però és difícil categoritzar-los perquè molts pertanyen a esglésies sense una denominació específica. En general situen la Bíblia al centre de les seves creences i donen molta importància a la seva conversió perquè són cristians renascuts. Diversos estudis assenyalen, en qualsevol cas, que molts són teològicament analfabets i que el que acaba definint la seva pertinença són més les seves posicions polítiques i socials que les qüestions teològiques.

Vostè va créixer en un petit poble cristià d’Iowa. ¿Què va passar perquè comencés a desconfiar d’aquest món?

A principis dels 2000 ensenyava en una universitat cristiana de Michigan i els meus estudiants em van parlar d’un llibre que llavors era increïblement popular, de John Eldredge, ‘Salvaje de corazón’, que presentava una concepció realment militarista de Déu i de la masculinitat cristiana. Eren els primers anys de la guerra de l’Iraq. Els sondejos indicaven que els evangèlics blancs, més que cap altre grup, donaven suport a la guerra preventiva i condonaven l’ús de la tortura. I alhora hi havia una gran quantitat de literatura que celebrava la masculinitat guerrera. Déu com una deïtat guerrera i els homes fets a imatge i semblança seva. De manera que vaig començar a preguntar-me si una cosa tenia a veure amb l’altra.

¿No hauria de ser el cristianisme sinònim de compassió i amor al proïsme?

Exacte. Tots aquests llibres sobre la masculinitat evangèlica venien milions de còpies i estaven per tot arreu. Em vaig adonar que en ells no hi havia gairebé res escrit sobre la Bíblia. El model de masculinitat que presentaven estava inspirat en herois de Hollywood, guerrers mítics, texans i soldats com George Patton, Teddy Roosevelt, el William Wallace de Mel Gibson o John Wayne. Res de posar l’altra galta o d’estimar els teus veïns. I aquesta masculinitat guerrera anava de la mà del nacionalisme cristià, un impuls per defensar l’Amèrica cristiana dins i fora de les seves fronteres. Això encaixava perfectament amb l’agenda política del moment. I era molt més efectiu a l’hora de mobilitzar vots i recaptar fons.

¿Fins a quin punt els evangèlics estan modelant l’agenda republicana?

Recordi que més del 40% dels seus votants són evangèlics. Això significa que és pràcticament impossible per a un candidat obtenir la nominació sense un fort suport entre ells. Des de l’auge de la dreta cristiana i la majoria moral als anys 70, els evangèlics han estat molt ben organitzats. Els sermons dels seus pastors es pleguen a l’agenda republicana i els seus polítics participen als seus fòrums. És una carretera de doble sentit. Els mitjans i ràdios cristianes són increïblement populars i això es tradueix en un enorme poder de mobilització de votants.

Però això també significa que molts viuen en una bombolla. ¿Quines conseqüències té?

Avui es parla molt de ‘fake news’, però no tenen res de nou. En els moviments anticiència, antivacunes i anticovid, els evangèlics han estat sempre al capdavant. I fa dècades que els seus líders diuen als feligresos que no es fiïn dels mitjans generalistes perquè no segueixen la paraula de Déu. Això els ha servit per aixecar el seu univers mediàtic paral·lel i gegant, que és extremadament lucratiu, tota una subcultura dins de la societat finançada per milions d’evangèlics.

¿Adoctrinament des del bressol fins a la tomba?

Des que neixen se’ls ensenya a desconfiar del que hi ha fora d’aquest món. Només veuen les televisions evangèliques, només escolten les seves emissores i només llegeixen els seus llibres. Això crea una cambra d’eco poderosíssima. I el missatge és «no confiïs en els mitjans, ni en la ciència, ni en les elits». Avui n’estem veient les conseqüències en la política dels EUA i d’un Partit Republicà que ha abraçat tota classe de teories conspiradores. Totes aquestes paranoies s’han tornat part del ‘mainstream’ i han sigut abraçades bàsicament per la meitat del país.

El 81% d’evangèlics va votar Trump el 2016. ¿Com s’explica això, si els seus valors encaixen en el que part d’aquest món descriuria com l’Anticrist?

Els primers a recolzar a Trump el 2015 no van ser els líders del moviment, sinó les bases. I va començar a reflectir-se a les enquestes poc després que sortís el vídeo d’Access Hollywood a l’octubre [Trump presumia d’«agafar pel cony» algunes dones]. Quan vaig començar a investigar aquest moviment em vaig adonar que tots els pastors que havien predicat aquesta masculinitat agressiva van acabar embolicats en escàndols per abusos sexuals o abús de poder. ¿I la gent va començar a preguntar-se per què pujava el suport a Trump? Aquest patró ja l’havíem vist a les esglésies evangèliques. Una vegada i una altra es culpava les víctimes d’haver seduït l’agressor i eren elles les expulsades de l’església. Va passar fins i tot amb diverses nenes. És molt il·lustratiu de com el moviment entén el gènere: Déu va donar als homes la testosterona per fer-los agressius. I, per tant, han de satisfer aquesta apetència sexual. Són les dones les encarregades de protegir la puresa i la modèstia.

Alguns pastors evangèlics han començat a distanciar-se de Trump.  ¿Són casos aïllats o el principi d’una tendència?

S’haurà de veure. L’interessant és que no s’han distanciat de la seva ideologia: simplement creuen que Ron DeSantis [governador de Florida] podria tenir més opcions de guanyar.

Pensen que podria ser millor candidat.

Correcte. No es penedeixen del que han fet o han aconseguit, però s’adonen que Trump és vell i difícil de controlar. Alguns creuen que les seves formes són una distracció, tot i que els encanten, perquè castiga els liberals. El que està passant és que alguns líders evangèlics estan assenyalant amb molta discreció que podrien recolzar DeSantis, que, no obstant, ha seguit l’estil de Trump per modelar la seva personalitat política, de manera que no parlem d’un veritable canvi. Crec que la majoria d’evangèlics acabaran recolzant el candidat que sigui més fort. I punt.

Està bàsicament descrivint és un moviment de milions de persones moralment corrupte i perillós.

Estan convençuts que representen la veritat de Déu, d’aquí ve aquesta falta d’escrúpols. Les finalitats sempre justifiquen els mitjans. Nosaltres som el poble de Déu, sotjat per comunistes, liberals, feministes, islamistes radicals... El bé contra el mal. I també això explica per què Trump va ser el candidat ideal de molts evangèlics, precisament perquè no encarna els valors tradicionals cristians d’amor, bondat i autocontrol. No és això el que necessitem ara, van pensar. És el seu campió i el seu guerrer, l’elegit de Déu, perquè serà despietat a l’hora de defensar els seus interessos.

Igual que Trump, els seguidors de Bolsonaro, que té un fort suport evangèlic, van intentar fer un cop d’Estat al Brasil. ¿Estan exportant els evangèlics la seva ideologia pel món?

Són molt actius des de fa dècades. Les seves editorials, ràdios i televisions s’han fet globals, un fenomen al qual sumen profuses xarxes de missioners. Han inundat els mercats cristians de tot el món amb els seus productes. Des de la Xina al Brasil passant pel Regne Unit, el Canadà i els Països Baixos. És un fenomen global i està fent el mateix políticament: alimentar el populisme més reaccionari arreu del món.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

El moviment ha donat suport fins ara a la violència a través de tercers. ¿Podrien prendre ells mateixos les armes?

Hi va haver una mica d’això en l’assalt al Capitoli, però eren pocs i el meu interès es va centrar a escoltar la reacció dels sectors moderats. Primer hi va haver molta negació i després molt silenci. Ni es va condemnar ni es va defensar obertament l’assalt. D’una enquesta recent es desprenia que el 26% d’evangèlics blancs creu que podria ser necessari recórrer a la violència per salvar el país. ¿Quanta gent està disposada a prendre les armes? Jo diria que són minoria. La qüestió és quants s’hi oposarien, i en això tinc molts més dubtes.