8-M | Una cap de policia, una de militar i una voluntària: la guerra d’Ucraïna, vista per tres dones

La guerra ho altera tot i posa en pausa o fa retrocedir drets que ha costat molt temps consolidar. I els drets de la dona no són una excepció. La invasió russa d’Ucraïna ha provocat un desplaçament massiu de dones cap als països de la Unió Europea i Rússia. Són el 80% de tots els refugiats i el 70% dels desplaçats interns, segons l’ONU. També han tornat a saltar les alarmes sobre el tràfic de dones i el drama dels ventres de lloguer, el negoci dels quals no s’ha aturat ni tan sols pel conflicte bèl·lic i es manté en ciutats com Kíiv. Però centenars de milers d’ucraïneses no han pogut o no han volgut anar-se’n del seu país, i moltes han hagut d’assumir una càrrega domèstica més elevada davant l’absència dels homes.

La Ucraïna d’abans de la guerra (44 milions d’habitants) tenia molt camí per davant pel que fa a la igualtat de gènere. Segons dades del Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), ocupava el lloc 49 d’un índex de desigualtat de gènere que integren 162 països al món. Avui, com gairebé tots els números relacionats amb la guerra, les xifres són difícils de contrastar. Però encara així les estimacions i estudis de diverses organitzacions humanitàries internacionals donen una idea d’algunes seqüeles que el conflicte està deixant en les dones.

Un exemple: segons Save The Children, l’estrès i les penúries de la guerra han disparat el nombre de naixements prematurs al país, un fenomen recurrent en altres conflictes com les guerres balcàniques dels 90. El revés de la moneda són les valentes (i sovint anònimes) periodistes que denuncien la corrupció endèmica a Ucraïna malgrat les amenaces, les voluntàries desplaçades que continuen treballant en zones calentes, les dones policies i les que s’han allistat a les forces militars ucraïneses. Aquestes últimes, en particular, han augmentat amb la guerra de 30.000 el 2021 a 41.000 –de les quals 5.000 combaten al front i que se sumen a 19.000 més de civils que presten la seva ajuda a l’Exèrcit ucraïnès–, segons el Govern de Kíiv.

EL PERIÓDICO ha parlat amb algunes d’elles per obtenir el seu testimoni:

Alena Strijak, cap de policia

Alena Strijak té 34 anys i és l’única dona cap de policia d’Ucraïna. Ho diu amb orgull i parla amb èmfasi. Les idees li surten tan a batzegades que de vegades ni acaba les frases. ¿Per què fer-ho? La guerra no entén de temps morts, i menys encara si, com Strijak, una és responsable de la policia de patrulles de Khàrkiv, un cos que en aquesta regió de l’est d’Ucraïna compta amb 1.500 agents, gairebé tots homes. «És possible que això canviï en el futur, però encara no ha passat, perquè el primer any de guerra no hem obert convocatòries per reclutar nous policies», s’afanya a aclarir aquesta dona que va entrar al cos el 2015 com a inspectora i va fer ràpidament carrera.

El dia a dia de Strijak té avui nous desafiaments. A la seva ciutat, per exemple, han augmentat les persones en estat ebri i una realitat nova són els robatoris en apartaments, fet que ella vincula amb la desesperació que provoca el conflicte. Explica que altres fenòmens també mostren que la guerra ha entrat en una espècie de bucle. «La gent s’ha acostumat que sonin les sirenes i hi hagi bombardejos. La part positiva és que es posen en contacte amb nosaltres, abans no hi havia tanta comunicació com ara», afirma.

Larissa, sergent en cap de batalló

En un anònim camp d’entrenament a l’est d’Ucraïna, sota unes temperatures gèlides, és difícil distingir la Larissa enmig d’una quadrilla d’homes en uniformes militars tàctics que es mouen a l’uníson. Són soldats que estan sent entrenats per millorar la seva formació i la Larissa és la seva instructora. Ella és experta en armes de foc i té tot just dues setmanes per ensenyar-los el que sap abans que ells tornin al camp de batalla.

Així va acabar la seva anterior vida: de cop. Fins fa un any la Larissa, que només dona el seu nom de pila per motius de seguretat, vivia una altra realitat i tenia una altra feina. Era, de fet, administradora en una fàbrica de la zona, una ocupació que va deixar quan el president rus, Vladímir Putin, va ordenar la invasió de gran escala d’Ucraïna. «Va ser una cosa increïble assumir que el nostre país veí havia decidit envair-nos», diu.

Tatiana Zolotopup, voluntària

Notícies relacionades

Irina Veresxuk, vice primera ministra d’Ucraïna: «L’única condició per negociar és que Rússia es retiri del nostre territori»

Les dones de Kosovo enterren les velles generacions de la guerra

Al petit poble de Kamianka, reprès per les forces ucraïneses a finals de l’estiu passat, Tatiana Zolotopup apareix al costat d’una camioneta amb una roda punxada. El contratemps l’ha descobert a l’acabar el repartiment d’aliments i medecines als habitants del lloc, que no tenen ni llum ni electricitat i estan pràcticament incomunicats, ja que els telèfons no funcionen. És un lloc aïllat, dur. Restes d’edificis destrossats i pintades amb la lletra Z de l’Exèrcit rus decoren un paisatge on ara regna la desolació, ja que a més està pràcticament deshabitat.

La Zolotopup, voluntària originària de Lugansk, ha arribat aviat i ha acabat ràpid. Diu que va decidir dedicar-se a això perquè la seva regió està sota ocupació. «Som un centenar de persones que treballen principalment a l’àrea de Liman. És difícil arribar fins aquí per la distància i el mal estat de les carreteres», assegura. «Soc voluntària perquè entenc com se sent aquesta gent dels pobles represos, què han viscut. La meva regió ha sigut ocupada i jo ja no hi puc tornar», reflexiona.