«La meva sort no és aquí»: tornar a casa després d’anys lluitant per arribar a Europa

Fa cinc anys que va sortir de Guinea-Conakry, i ara espera el moment de tornar a casa. «Quan no hi ha solució, no hi ha res a fer. La vida és així», lamenta el Diallo (nom fictici). El seu pare està malalt i desitja retrobar-s’hi. Explica que és el petit de la família, té 27 anys, i que des que se’n va anar ha perdut dos germans. «Per això he decidit que si el meu pare mor, ho farà davant meu, tot i que sigui en la pobresa.»

Explica que a Mali la ruta es va fer «molt complicada», especialment per les màfies: «Et venen a altres persones, et fiquen a la presó i no pots sortir-ne si ningú paga per tu». Va travessar el desert a peu perquè li van robar i no podia pagar per anar amb cotxe. Va caminar més de dues setmanes pel desert: «Una persona amb qui anava es va quedar enrere i no sé si deu estar viva o morta. Allà cadascú busca la seva manera de sobreviure».

La frontera marroquina

La frontera marroquina

Quan va intentar travessar d’Algèria al Marroc, per la zona de la ciutat d’Oujda «va ser com en una pel·lícula», explica. Allà hi ha una tanca i explica que quan la policia algeriana t’agafa, et pega i t’envien al desert, a centenars de quilòmetres. Al tercer intent ho va aconseguir. Al Marroc ha recorregut el país buscant la manera d’arribar a Espanya, quatre anys de buscar-se la vida, marcats pels trasllats forçosos de la policia lluny de la frontera.

Ha saltat la tanca de Ceuta en dues ocasions. «Hi vaig entrar al costat del gran bosc, amb altres persones, vaig recórrer tres quilòmetres pel bosc de Ceuta fins que la policia espanyola em va agafar, em van tornar al Marroc i em van enviar amb bus fins a Tan-Tan [a més de mil quilòmetres, al sud del país]», explica. La segona vegada que va aconseguir entrar a Ceuta va ser el cap d’any del 2021, quan també el van retornar en calent.

Al Marroc va treballar en diverses ocasions en els cultius de tomàquets de la ciutat meridional d’Agadir. Li pagaven sis euros al dia per treballar vuit hores sense parar el cap de setmana. «Els superiors podien fer el que volguessin. Quan no tens papers tampoc tens honor, no pots parlar ni amb la policia si tens un problema», explica.

Cap a les Canàries

Cap a les CanàriesAmb aquests diners, va viatjar fins a Dakhla, al sud del Sàhara Occidental, i va intentar travessar cap a les Canàries el mes de gener del 2022. «Un amic m’hi va enviar per vigilar quan sortia una pastera, però quan vaig arribar a l’aigua, vaig aprofitar i vaig pujar-hi. Aquell dia, va ser només Déu qui em va ajudar», recorda. Eren 48 persones, entre dones i nens. Després de dos dies de travessia, van perdre el rumb per les fortes onades i van decidir fer mitja volta.

«En total vam estar gairebé cinc dies al mar. Molts tenien por, ploraven, alguns es van llançar directament a l’aigua, d’altres van morir a la pastera, no teníem ni aigua ni menjar» diu el Diallo. Van perdre la vida deu persones. «Pensava que hi moriríem tots. Només vaig començar a repetir: No hi ha cap Déu excepte Déu, i Mohammad n’és el profeta», explica. Una de les frases més importants en l’islam que també s’entona quan algú dona per fet que morirà. «Finalment, ens vam trobar la Marina marroquina, que ens va salvar», explica. 

Va ser a Dakhla on va prendre la decisió de tornar a casa quan es va assabentar que el seu pare, de 90 anys, estava malalt. Va aconseguir arribar a Rabat i allà va sol·licitar a l’OIM (Organització Internacional per a les Migracions de l’ONU) el retorn voluntari. 

El 2021, 2.457 persones migrants que eren al Marroc van retornar voluntàriament als seus països d’origen, segons l’últim informe de l’OIM. Majoritàriament, són ivorians (657 persones), guineans (598) i senegalesos (367). És la xifra més alta des que aquest programa, finançat per la UE i altres països europeus com Espanya, es va posar en marxa el 2005. 

«La meva sort no és aquí»

«La meva sort no és aquí»El Mohammad (nom fictici), també de Guinea-Conakry, va prendre la mateixa decisió que el Diallo a la ciutat sahrauí d’Al-Aaiun. «Ho he provat una vegada i una altra, els meus amics ho van intentar i han arribat a Europa, però jo no. Si ho continuo intentant i forçant pot ser que algun dia em mori a l’oceà i s’hauria acabat tot, per això penso que la meva sort no és aquí. Déu no ha volgut que arribi a Europa», explica.

Aquest home de 38 anys camina cansat físicament, però sobretot mentalment. Viu en una petita casa que comparteix amb tres persones més en un dels barris més pobres de Rabat. Està preocupat perquè no sap com se les arreglarà per pagar el lloguer d’aquí quatre dies. Amb prou feines surt de l’apartament per por que la policia el pugui detenir per no tenir la residència. 

Des que va sortir amb avió del seu país han sigut sis anys de provar sort, arriscar i tornar a començar. Va estar tres anys a Al-Aaiun, allà va intentar travessar amb pastera en diverses ocasions. O els frenava la policia abans de salpar o bé els rescatava la marina marroquina. També li van estafar 1.500 euros, quan li va pagar a un individu per travessar, però d’ell no n’ha tornat a saber mai res. Explica que a la ciutat hi va estar tranquil perquè, com que sembla sahrauí, la policia no pensava que fos migrant. 

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

El pitjor intent va ser quan van estar tres dies a la deriva perduts, abans de ser rescatats per uns pescadors marroquins. La majoria de vegades les autoritats els enviaven amb autobusos fins a poblacions de l’interior del país, a centenars de quilòmetres. Explica que quan va ser a Tànger, la policia va entrar de matinada a la casa on dormien, van fer caure la porta i se’ls van emportar a tot fins a Tiznit, a uns 900 quilòmetres. «Va ser durant el ramadà», exclama indignat. 

Ara espera a Rabat el moment de tornar a Guinea-Conakry. Quan entri al seu país, el Mohammad vol començar un petit negoci amb l’ajuda que rebi de l’OIM. També té ganes de veure els seus dos fills d’11 i 10 anys, ja que en els últims cinc anys els ha vist créixer a través del telèfon. «Volia entrar a Europa per enviar-los diners, me n’hauria sentit orgullós, però no ha sigut possible i això m’empipa molt», lamenta.