El somni (gairebé) impossible d’Espanya i Itàlia per convertir-se en el nou pol energètic d’Europa

Tant Roma com Madrid han mostrat obertament en els últims mesos la seva intenció de convertir-se en centre de distribució per exportar energia a la resta d’Europa. Una aspiració inicialment centrada en el gas natural però que, en el cas d’Espanya, ha anat canviant a mesura que es tancaven les seves opcions en aquest àmbit. Tant per la desastrosa gestió de les aliances al nord de l’Àfrica com per l’entossudiment de França a permetre les noves interconnexions amb què el Govern de Pedro Sánchez pretenia ampliar la capacitat espanyola per enviar gas a la resta de continent.  

«A Espanya no li ha quedat cap altra opció que apostar al final per l’hidrogen renovable, un pla molt a mitjà termini», afirma Alejandro Núñez-Jiménez, investigador sènior de l’Institut Federal Suís de Tecnologia. «En canvi, la d’Itàlia és una aposta a curt termini i pel gas. Pensa que Europa continuarà utilitzant gas prou temps per justificar les inversions multimilionàries que ha anunciat». Dos plantejaments diferents i sense gaires aparences de col·lisió, tot i que plens d’incògnites i riscos, segons la mitja dotzena d’experts consultats. 

Espanya tenia, a priori, les condicions per convertir-se en un gran centre de recepció, processament i exportació del gas natural liquat (GNL) que arriba al continent amb barcos metaners des dels EUA, l’Àfrica i altres llocs del món. No en va, té més capacitat per emmagatzemar-lo i processar-lo a través de les plantes regasificadores que qualsevol altre país de la Unió Europea. El 44% i el 34% respectivament de la capacitat comunitària, segons Enagás. Per no parlar dels dos gasoductes que proveïen la Península des d’Algèria. Però té un greu problema: és una illa energètica sense gairebé interconnexions amb Europa, a banda dels dos modestos tubs que arriben a França des de Navarra i Guipúscoa.  

Somnis gasístics frustrats

«Sense noves connexions que travessin el Pirineu no té sentit plantejar la idea del ‘hub’ gasístic», afirma Mariano Marzo, membre del consell d’administració de Repsol i catedràtic de la UB. «Si a això afegeixes que la majoria de països del nord d’Europa s’han centrat a construir regasificadores flotants per rebre els metaners directament a les seves costes, hi ha poc més a dir». A finals de l’any passat Madrid va anunciar un acord per augmentar la capacitat de les dues connexions existents amb França en un 18%, però els grans projectes que Espanya i l’operador Enagás estudiaven per fer un veritable salt qualitatiu van fracassar a París i a Brussel·les.   

Primer el gasoducte Midcat, a mig construir des de fa anys, i després el seu homònim submarí que havia d’unir Barcelona amb el port italià de Liorna, en fase només embrionària. «Aquells projectes eren al calaix i es van ressuscitar quan va començar la guerra d’Ucraïna en vista del temor que Europa es quedés sense gas», explica Pedro Fresco, l’exdirector general per a la transició ecològica de la Generalitat Valenciana. «En aquell moment, en vista de la urgència, qualsevol infraestructura podia tenir sentit, però, a mesura que l’ansietat s’ha anat rebaixant, certes infraestructures han tornat a perdre sentit pels costos i els temps».  

L’envit italià

Una anàlisi que no sembla que comparteixin ni Itàlia ni la seva indústria energètica. A diferència d’Espanya, que ha sabut capejar sense problemes la seva modesta dependència del gas rus recorrent a les seves sis potents regasificadores de GNL, Roma s’enfrontava a un repte enorme: suplir en només uns mesos el gas del Kremlin, que aportava el 40% del seu consum. ¿I com ho va fer? Anant-se’n a comprar com si s’acabés el món. L’últim any ha tancat molts acords per augmentar el seu subministrament des d’Algèria, Líbia o l’Azerbaidjan i per buscar nous proveïdors a Angola o al Congo. Una política que va començar amb Mario Draghi i que ha continuat amb Georgia Meloni. La dirigent ultradretana va proclamar a finals de gener a Líbia que «Itàlia vol convertir-se en un ‘hub’ energètic per a tot Europa».  

Particularment per vendre-li el gas del nord de l’Àfrica, on ha perdut Espanya com a competidor de pes arran de l’alineament de Sánchez amb el Marroc en la qüestió del Sàhara Occidental. Des d’aleshores els Estats Units han reemplaçat Algèria com a principal proveïdor espanyol, mentre que Algèria substituïa Rússia com a font primària del gas italià. 

Itàlia, a diferència d’Espanya, sí que té la ubicació geogràfica i les interconnexions necessàries per arribar a Europa. Però necessita transformar per força les infraestructures internes. «La xarxa italiana no es va concebre per fer d’Itàlia un país exportador, sinó importador, de manera que necessitarà una inversió molt gran per adaptar el seu sistema», assegura Francesco Sassi, expert de l’Institut d’Investigació Industrial i Energètica (RIE) de Bolonya. Des d’invertir el flux dels gasoductes que connecten Itàlia amb altres punts d’Europa a expandir notablement la xarxa interna de canonades per canalitzar fins al nord del país el combustible que arriba als ports meridionals des del nord de l’Àfrica i el mar Caspi. La major part hi arriba per gasoducte, però la pretensió de Roma és augmentar també la recepció de metaners.  

Transició energètica

En un país conegut per l’endimoniada burocràcia, Sassi dubta molt que pugui aconseguir-ho en un termini raonable. I és que molts dels projectes proposats ara feia anys que estaven arxivats. Paralitzats pels costos, les dificultats tècniques o la multitud de variables geopolítiques de les quals depenen. «El pla del Govern respon a una visió hipernacionalista del mercat energètic a Europa que no s’acaba d’ajustar a la realitat», assegura l’expert en la geopolítica de l’energia. «Construir aquesta xarxa lligaria Itàlia al gas durant decennis quan Europa està en plena transició a les renovables».  

Notícies relacionades

Multimèdia | ¿D’on ve el gas que arriba a Espanya?

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

I a aquesta contradicció palmària ara s’aferra Espanya, obligada per les circumstàncies, després de veure com s’encallaven els seus plans gasístics. De les seves gestions energètiques, l’únic pla que ha fructificat és l’hidroducte H2Med per transportar hidrogen verd des de la Península fins a França i Alemanya, un projecte que no estaria enllestit fins al 2030. «Hi ha molt de màrqueting en tot això, perquè ni tan sols sabem si tindrem superàvit d’hidrogen per exportar-lo», afirma Eloy Sanz, professor d’enginyeria energètica a la Universitat Rei Joan Carles. El poc hidrogen nacional que de moment es produeix es destina a refineries i similars. «Ja n’estem planificant l’exportació quan ni tan sols hem garantit el nostre consum ni hem descarbonitzat la nostra indústria amb hidrogen renovable», afegeix en aquest punt Mariano Marzo. «Hi ha molt politiqueig en tot això».  

Tots els experts coincideixen que, si Espanya té algun futur com a exportador de certa entitat –ja exporta una mica d’electricitat–, el seu futur passa per les renovables, inclòs l’hidrogen produït amb energia solar i eòlica. La cautela és, en qualsevol cas, la norma. «En el món de les renovables cap al qual ens dirigim, la idea passa per produir al teu territori la major part del que consumeixes. Jo crec que Espanya podrà ser un petit exportador a Europa, però no serà l’Aràbia Saudita de les renovables», afirma Pedro Fresco.