¿La guerra d’Ucraïna ha matat el pacifisme?

En els últims 12 mesos, tret de comptades excepcions, amb prou feines centenars de persones han respost a les protestes que des de moviments cívics s’han organitzat per demanar el final de la guerra. En aquest temps, Finlàndia i Suècia han abandonat la seva històrica neutralitat per adherir-se a l’OTAN. Fins i tot els Verds alemanys han renunciat a la seva etiqueta històrica de pacifistes i s’han disparat les compres d’armament europeu, un 47% més en el període 2018-2022, percentatge que puja al 65% si s’hi inclou tots els països de l’OTAN al continent, segons l’últim informe de l’Institut Internacional d’Investigacions per a la Pau d’Estocolm (SIPRI).

Posicionament imperceptible

La invocació del dret a la legítima defensa i una lògica militarista basada en la idea del fet que per aconseguir la pau cal lluitar-la a la guerra s’ha imposat i sorgeixen poques crítiques d’aquest discurs, gairebé hegemònic. Només des dels sectors més a l’esquerra es contesta aquesta deriva, però aquest posicionament és tan minoritari, almenys en públic, que no és perceptible pel conjunt de la societat.

¿On és en aquesta conjuntura, doncs, el pacifisme, que a Espanya va prendre impuls en els 80 –al finalitzar la dictadura–, es va manifestar en el moviment anti OTAN, contra el servei militar obligatori, es va manifestar durant les guerres balcàniques (Bòsnia i Kosovo) i va fer eclosió en mobilitzacions massives contra la guerra de l’Iraq? ¿S’ha quedat sense marge de maniobra davant la brutalitat de la invasió russa a Ucraïna i ha perdut el seu sentit? 

L’historiador Francisco J. Leira, coordinador del llibre ‘El pacifismo en España desde 1808 a la guerra de Iraq’ (Akal, Pensamiento Crítico), un complet assaig escrit per diversos autors, hi discrepa. «El pacifisme, com tots els moviments polítics o socials, va evolucionant al llarg del temps. No és el mateix el pacifisme dels anys 30 o 60 del segle passat que l’actual. El pacifisme d’ara no és uniforme. Els sectors que creuen que per aconseguir la pau potser cal fer la guerra també es consideren ells mateixos pacifistes», afirma. 

Una afirmació que rebat Tica Font, fundadora del Centre d’Estudis per la Pau J. M. Delàs i que al seu perfil de Twitter es defineix pacifista. Font recorda que el pacifisme sempre ha sigut un moviment minoritari i demana «no confondre amb pacifistes els que diuen que treballen per la pau, tot i que això suposi defensar la guerra». «Els pacifistes sempre es preguntaran quina classe de pau és la que s’aconsegueix a través de la violència. Serà la pau del vencedor, però al vençut, ¿qui l’hi dona?», afirma. 

Ni antimilitarisme ni antibel·licisme

En paraules dels que, com ella, es declaren pacifistes en el sentit més clàssic del terme, el moviment és la línia de pensament que intenta actuar sobre les causes dels conflictes perquè no acabin en una guerra i busca alternatives a l’ús de la violència. L’assaig coordinat per Leira el defineix com un «rebuig frontal de qualsevol tipus de violència» i fa la distinció entre aquest terme, antimilitarisme i antibel·licisme. Ni els tres conceptes són el mateix ni són idees estanques, sinó que s’adapten a cada període, explica. 

Pol Bargués, investigador del CIDOB i autor del llibre ‘La paz diferida’, afirma, en canvi, que el moviment pacifista es troba en aquests moments «una mica desorientat» perquè davant una invasió «flagrant i amb un discurs rus molt bel·licista és difícil poder defensar la posició de ‘ni una arma a Ucraïna’». «El moviment pacifista defensa que mai és el moment de la guerra i no té espai aquí perquè el discurs majoritari és que Ucraïna té dret a defensar-se», remarca.

No obstant, aquest analista demana fer una distinció entre el dret a la defensa que té Ucraïna i l’estratègia de continuar recolzant i armant el país fins que guanyi aquesta guerra, el camí que ha triat Occident. No ho podia dir més clar l’alt representant en política exterior de la Unió Europea (UE), Josep Borrell, que ha promès suport europeu a Kíiv «mentre sigui necessari, fins a la victòria», amb l’argument que, sense l’ajuda armamentista europea, la capitulació d’Ucraïna ja s’hauria produït i amb la idea que és necessari aturar Rússia perquè, si guanya aquesta guerra, «no s’aturarà aquí».

L’amenaça existencial

Aquesta posició, la que veu Rússia com una amenaça existencial amb ambicions expansionistes, és la que domina el discurs, explica Bargués, mentre que les veus més crítiques que, sense ser pacifistes, demanen buscar una negociació i intentar no escalar aquesta guerra, són minoritàries. «I això és preocupant», remarca. «Xoca que la societat aquest any no hagi sigut més crítica quan per a nosaltres, els europeus, no hi ha un risc existencial immediat», remarca. 

«Falta un relat alternatiu per buscar vies de defensa que no siguin violentes», comenta en aquest sentit Albert Caramés, director de l’associació Fundipau, que critica també el «seguidisme» que fa Europa dels Estats Units i l’OTAN. «Estem en un relat completament hegemònic en què el dret a una defensa armada com a argument desvesteix qualsevol crítica que es pugui fer», afirma. 

Federico Mayor Zaragoza, exministre centrista als anys 80, ex director general de la Unesco i actual president de la Fundació Cultura de Paz, és encara molt més crític i denuncia que «davant aquest relat hegemònic i la plutocràcia de grups com el G-7 que governa el món, Europa ha sigut incapaç de modular la resposta a la guerra, com sí que va fer el llavors president francès, Jacques Chirac, el 2003 quan es va oposar a la guerra de l’Iraq».

I atribueix a aquesta falta de lideratge europeu el fet que no hi hagi hagut una resposta de la societat civil a l’actual conflicte. «Estem acceptant l’inacceptable. La ciutadania hauria de ser més proactiva, menys espectadora i més actora», afirma.

Sense mínim comú denominador

Aquest 24 de febrer, al complir-se un any de l’inici de la invasió russa a Ucraïna, amb prou feines uns centenars de persones van sortir als carrers de Madrid, de Barcelona i d’altres capitals espanyoles per reivindicar la pau i el final de l’escalada, tot i que hi va haver una mica més d’assistència en altres ciutats europees com Berlín, Hamburg, París i Brussel·les. Caramés relata les dificultats d’organitzar ara protestes des del moviment per la pau, en el qual, en relació amb aquest conflicte, conviu una diversitat d’opinions. «Quan vols organitzar una mobilització que agrupi molts sectors has de fer una consideració de mínims i tenim divergències que van més enllà del comú denominador», admet.

Recordant les massives manifestacions de la guerra de l’Iraq, Tica Font admet que aquelles van tenir un consens molt ampli, però que no tots els milions de persones que es van manifestar al món eren pacifistes. «El 2003 hi havia una percepció molt diferent, en la societat i en la política. La percepció és que hi havia interessos de la potència hegemònica –els Estats Units– per intervenir al Golf per assegurar els seus interessos energètics. Ara no hi ha aquesta percepció. No s’hi perceben interessos econòmics». 

Leira coincideix en aquest canvi de percepció de la societat, però l’atribueix a la proximitat del conflicte, que es desenvolupa a les fronteres europees. «La guerra d’Ucraïna ens agafa molt a prop i molts dels que van cridar ‘no a la guerra’ el 2003 estan a favor d’invertir en armament per a Ucraïna, independentment que caigui en la contradicció que, de la mateixa manera que s’envien tancs per recolzar un dels contendents, es compra gas i es manté, per una altra via, el subministrament econòmic per comprar tancs a l’altre contendent», afirma.

Notícies relacionades

Multimèdia | Vint anys de la guerra de l’Iraq: claus i conseqüències del conflicte que va marcar una era

Tema de diumenge: Iraq, 20 anys després de la invasió

 Segons Bargués, la diferència rau en la naturalesa del conflicte. «La invasió d’Occident a l’Iraq va ser una intervenció per destituir un règim. Això és diferent de donar suport al dret d’Ucraïna a defensar-se», afirma. 

Sorgeix de nou en l’imaginari col·lectiu la idea de la guerra justa, una teoria antiga que el pacifisme veu com una fal·làcia per justificar guerres. «¿Justa per a qui?» és la pregunta que es manté.