La reconciliació entre comunitats, la gran assignatura pendent de l’Iraq

«A l’Iraq posterior a la lluita contra l’Estat Islàmic, és molt difícil parlar de reconciliació. Hi ha hagut milers de morts, hi ha milers de desapareguts, i ni el Govern ni el sistema judicial saben què fer», reflexiona Hanna Adwar, activista de drets humans, fundadora de l’oenagé Al Amal i cofundadora de la Xarxa de Dones Iraquianes. «Per aconseguir la reconciliació a llarg termini és necessari crear una infraestructura per promoure la pau dins de les comunitats, i centrar-se en les minories més vulnerables. Per fer-ho, és clau involucrar una àmplia varietat de grups en la societat. Això assegura que s’escolten les veus de tothom, els seus problemes i les propostes de solució. En el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), treballem amb joves, dones, societat civil, mitjans de comunicació, organitzacions no governamentals, empreses i autoritats locals, líders religiosos, líders comunitaris, retornats, comunitats d’acollida i membres del Govern», explica Auke Lootsma, Representant Resident a l’Iraq del PNUD, que des de fa anys impulsa programes de reconciliació al país. 

Fosses comunes

L’Iraq va començar a parlar de justícia transicional i reconciliació nacional immediatament després de la caiguda del règim de Saddam el 2003. En els dies immediatament posteriors a l’ocupació del país, milers d’iraquians es van llançar a desenterrar fosses comunes i a buscar informació sobre els seus familiars desapareguts als ministeris i en els temuts serveis d’espionatge. El dictador va ser jutjat i executat a mort per crims contra la humanitat. Ja llavors va resultar evident la desconfiança de la comunitat sunnita cap al procés polític i legal que impulsaven la comunitat xiïta i kurda, de les quals se sentien exclosos. Xiïtes i kurds van celebrar el penjament del tirà; els sunnites ho van deplorar. 

Aquest sentiment d’exclusió va desenvolupar un ambient de perpetu enfrontament entre comunitats, que es va plasmar en un sistema polític basat en quotes de poder sectaris i en una creixent violència ètnica de què es va aprofitar primer Al-Qaida i després Estat Islàmic per atraure els sunnites. Quan el «califat» d’Estat Islàmic va arribar al punt àlgid en un ampli territori entre Síria i l’Iraq, les seves files estaven plenes d’iraquians, molts sorgits de l’antic Exèrcit desmantellat després de la invasió. Estat Islàmic va desencadenar un règim de terror a les zones que va controlar. Va protagonitzar durs enfrontaments contra els peixmergues kurds, va assassinar i va esclavitzar milers de persones de la minoria yazidita (sobretot dones), i es va enfrontar a l’Exèrcit federal iraquià avalat, al seu torn, per nombroses milícies xiïtes, moltes amb suport directe de l’Iran. A un país ja marcat per les cicatrius de la invasió i de gairebé 10 anys d’insurgència i enfrontaments civils de cap a cap del país, la lluita contra Estat Islàmic hi va afegir mort, patiment i ressentiment. 

Dos casos: El desembre de l’any passat, el president del Parlament, el sunnita Mohamed Al-Halbousi, clau per mantenir la comunitat sunnita implicada en el joc polític i la governabilitat del país, va denunciar a televisió la mort de «milers de persones»entre el 2014 i el 2016 en el marc de la lluita contra Estat Islàmic. Al-Halbousi va afirmar que les víctimes van ser segrestades, torturades i assassinades per milícies xiïtes avalades per l’Iran i va exigir un procés de reparació. L’acusació no és nova: Amnistia Internacional ja va denunciar a l’informe ‘Castigats pels crims del Daesh’ que les forces de seguretat i les milícies armades xiïtes van cometre greus vulneracions dels drets humans contra la població sunnita a la seva campanya contra Estat Islàmic a Mossul, Fal·luja i altres regions del país. 

El segon cas el formen les anomenades «famílies de l’Estat Islàmic», milers de dones i nens iraquians vinculats a combatents de l’EI morts o capturats a Síria que viuen en un camp aixecat pel Govern iraquià i que no poden tornar als seus pobles i ciutats perquè rebrien la venjança dels pròxims a les víctimes del règim de terror del «califat». El seu cas és una patata calenta per a les autoritats iraquianes, perquè s’han convertit en un exemple clau del procés de reconciliació al país. L’ONU, a través de programes de reconciliació, i diverses oenagés com Human Rights Watch denuncien la situació d’aquestes dones que han viscut tota mena de violència, sobretot sexual, i de l’efecte de radicalització en els menors que pot tenir la seva situació. «Estem creant nous terroristes, que creixen en la misèria, són educats en la violència i veuen la seva mare patir abusos, assetjament i violacions», denuncia Hanna Adwar. 

Guerra i conflicte

Notícies relacionades

Els aliats faciliten a Ucraïna atacar Rússia amb els seus míssils més enllà de Kursk

L’enemic de la presidenta en el qual Feijóo ha volgut influir

Aquestes famílies són avui la prova del nou de la reconciliació a l’Iraq. L’informe ‘Afiliades amb l’Estat Islàmic: Reptes per a la tornada i la reintegració de dones i nens’ del PNUD a l’Iraq afirma que és necessari el disseny de «programes integrals de rehabilitació, integració i tornada segura a les zones d’origen d’aquestes dones i nens. Però res s’aconseguirà sense reconciliació local». «L’Iraq és un país divers amb molts grups ètnics i religiosos que viuen junts en una àrea geogràfica relativament petita. Quan es dona una història complexa de guerra i conflicte, la reconciliació mai és una tasca fàcil. Tot i això, avui, després d’anys d’esforços d’estabilització a través de la reparació de la infraestructura física, s’han establert les bases per passar a reparar el teixit social del país. Una nova generació d’iraquians està arribant a la majoria d’edat, molts afectats directament pel conflicte del qual han sigut testimonis. Per al seu futur, i per assegurar que els seus fills no tinguin records similars, la reconciliació nacional és vital. Juntament amb altres factors importants, la reconciliació nacional també és un factor clau per prevenir futures violències», reflexiona Auke Lootsma. 

A mitjà i llarg termini, la seguretat que li ha sigut tan esquiva a l’Iraq en els 20 anys posteriors a la invasió nord-americana només es podrà aconseguir després d’un procés de reconciliació nacional i de justícia transicional que restauri la confiança en el sistema polític, la cohesió social i garanteixi la plena participació a l’Estat de totes les comunitats. L’estructura tribal i ètnica del país és sens dubte complexa, però l’alternativa és perpetuar el cicle de greuges i represàlies, la qual cosa no fa res més que reproduir l’espiral sense fi de violència que va engolir el país després de la caiguda de Saddam i de la qual a poc a poc l’Iraq lluita per escapar. «Han sigut 20 anys de lluita molt dura per promoure la cultura dels drets humans, de la no-violència i del diàleg en la diferència. Però és molt difícil quan hi ha tantes armes en mans de les milícies i el sistema legal és tan feble», afirma Hanna Adwar, que afegeix:«La corrupció no perjudica només l’economia.Quan s’ha infiltrat tan profundament a les institucions i la societat mateixa fa molt difícil generar el clima necessari per a un procés de reconciliació».