Finlàndia tomba cap a la dreta i deixa Marin per sota dels ultres

Finlàndia va apostar clarament pel vot a la dreta, la moderada i la radical, i va deixar la socialdemòcrata Sanna Marin relegada al tercer lloc. El líder de l’Aliança Nacional o «Kokoomus», el conservador Petteri Orpo, es va erigir en el guanyador de les eleccions legislatives, amb un 20,6%, amb el 95% dels vots escrutats. L’ultradretà Veritables Finlandesos de Riikka Purra va obtenir el segon lloc, amb un 20,2%, tres dècimes per sobre del partit de l’actual primera ministra, que governava al capdavant d’una coalició de centreesquerra de cinc partits. 

«El nostre objectiu és aconseguir una coalició forta. El país necessita un canvi i l’economia, juntament amb la integració en l’OTAN, és la nostra prioritat», va afirmar Orpo, en una compareixença davant els mitjans estrangers, quan semblava consolidat el seu triomf, tot i que no amb qui compartirà el poder. «Nosaltres, els conservadors moderats, demanàvem la integració en l’Aliança des de fa dècades», va recordar a més el líder de «Kokoomus», en al·lusió que el gir de la socialdemòcrata en direcció a l’OTAN s’ha derivat de l’agressió russa sobre Ucraïna.

Marin, per la seva banda, va felicitar la dreta moderada, tot i que mantenia oberta l’opció de convertir-se en el seu aliat, des de la condició de soci menor.

A Riikka Purra, a qui les primeres projeccions situaven encara en tercera posició, per darrere de Marin, se l’havia vist en una anterior compareixença davant els mitjans nerviosa, insegura o fins i tot decebuda. Quan de les projeccions es va passar al vot escrutat, i al seu ascens, la cosa va canviar. 

Es va presentar reivindicant que el seu èxit es deu perquè el seu partit sí que sap connectar amb les preocupacions dels ciutadans. I que aquestes s’orienten cap a la seguretat i la lluita contra la criminalitat organitzada. Veritables Finlandesos és un partit euroescèptic i antiimmigració, i el seu missatge en aquests comicis era que contenir la despesa pública –disparada sota la gestió de Marin, en part a causa de la pandèmia– passa per retallar partides a la cultura i contenir la immigració irregular.

Mentre Orpo anunciava, a falta de resultats definitius, la seva intenció d’obrir negociacions de coalició «amb tots els partits» –cosa que en la situació d’actual fragmentació significa un arc molt ampli– Marin es va refugiar en la cautela abans de donar-se per derrotada. Purra, mentrestant, es presentava com a vencedora des de la seva posició de debutant en l’escena política finlandesa i artífex de l’auge del seu partit.

La condició de membre virtual a l’Aliança va, per als Veritables Finlandesos, en segona posició, després del que és realment rellevant, segons el seu parer, que és la seguretat interior del país. 

«L’ingrés en l’OTAN pot ser un escut de cara al perill exterior. Ja ho veurem. Però els nostres ciutadans també es volen blindar contra els perills que ja tenim dins, perquè d’altres els van deixar entrar», sostenia davant aquesta enviada Teija Makkonen, candidata dels Veritables Finlandesos a Hèlsinki, després del seu últim acte de campanya, dissabte a la nit. Els radicals s’havien quedat en una cèntrica plaça del cor de la capital, quan els altres partits ja havien marxat d’aquest mateix lloc, cosa que en rigor a Finlàndia és lícit, ja que no hi ha jornada de reflexió.

Makkonen comparteix llista en aquest districte de Hèlsinki amb Jussi Halla-aho, que va liderar el partit en les eleccions del 2019, on es va acostar a l’empat amb els socialdemòcrates, llavors comandats per Antti Rinne. Purra, la seva successora, era en canvi la cap de llista d’Uusimaa, la província que envolta Hèlsinki i que inclou el gran baló d’electors del seu cinturó i poblacions veïnes: 1,4 milions de ciutadans amb dret a vot, del total de 4,5 milions de tot el país. Integra ciutats com Porvoo, una localitat de casetes de fusta unifamiliars característiques d’aquest país nòrdic, però també conté l’eixam de l’anomenada Finlàndia del futur, a l’extraradi de Hèlsinki. Nuclis com Kivenlahi o Koivusaari, formats per blocs de vivendes asèpticament blanques i algun imponent gratacel, a la vora de bonics fiords creats per allotjar la població que Hèlsinki ja no pot absorbir. 

La seguretat, no només respecte a Rússia, sinó davant el crim organitzat és una de les grans preocupacions finlandeses. Tant a Hèlsinki i la seva febril vida noctàmbula –especialment en cap de setmana– com en aquests nuclis residencials impecablement construïts i ben comunicats, però on amb prou feines hi ha vida al carrer quan cau la nit. Purra i el seu partit basen la seva campanya en la necessitat de tenallar el crim organitzat –que identifiquen amb clans estrangers– i tallar l’accés a la societat de benestar a la immigració irregular.

La força de la ultradreta nòrdica està en aquest doble missatge, en un moment que a Marin se li va disparar l’endeutament públic amb la pandèmia. La criminalitat autòctona i el flagell dels clans estrangers és un problema real, no només per a Finlàndia, sinó per al conjunt dels països nòrdics, cosa que li va com anell al dit al discurs xenòfob del partit de Purra.

Notícies relacionades

Matt Gaetz renuncia a ser fiscal general pels escàndols sexuals

Putin admet haver disparat un míssil balístic hipersònic contra Ucraïna

Una cosa semblant es va veure ja en les legislatives de Suècia del 2022, en què l’ultradretà Demòcrates Suecs va quedar en segona posició per darrere de la socialdemòcrata Magdalena Andersson. El resultat d’aquests comicis va significar l’adeu al poder per al bloc de centreesquerra de la llavors primera ministra sueca; el tercer a les urnes, el conservador Ulf Kristersson, es va convertir en cap de govern al capdavant d’una coalició centrista, amb els radicals com aliat extern.

L’extrema fragmentació del vot o l’empetitiment dels partits tradicionals és la palanca per al radicalisme dretà europeu. Quan cap dels anomenats grans partits arriba al 20%, com ja va passar a Finlàndia fa quatre anys, aquestes formacions acaben normalitzant-se en el seu panorama polític, es converteixen en aliats del centredreta o marquen l’agenda del govern des de fora, com passa a Estocolm.