Estat d’emergència migratori a Itàlia: claus, efectes i incoherències del decret de Meloni

Aquestes són les principals claus del decret de Meloni.

La declaració de l’estat d’emergència és un acte administratiu que, a Itàlia, permet als governs aprovar amb més rapidesa mesures de contenció per fer front a una emergència. Es tracta d’una norma prevista pels articles 7 i 24 del Codi de la Protecció Civil, es pot aplicar localment o a tot el territori nacional i es pot adoptar quan s’apreciïn «esdeveniments calamitosos d’origen natural o derivats de l’activitat humana». Per a això, és possible que s’elegeixi un comissari que s’encarregui de tirar endavant les iniciatives que el Govern considera oportunes per complir els seus objectius. El precedent es remunta al 2011, quan Silvio Berlusconi, llavors primer ministre, va adoptar una mesura semblant, arran d’un augment de les arribades de migrants a Itàlia.

Malgrat que hi ha diversos dubtes sobre el veritable impacte de la mesura per resoldre la situació actual, el Govern ha justificat la decisió com una resposta per fer front a les creixents arribades de migrants a les seves costes. Els objectius declarats són descongestionar els centres d’acollida (in primis, el de Lampedusa, actualment ple), i augmentar i reforçar els centres d’identificació i expulsió. No obstant, això últim és possible que sigui una ‘capsa buida’ i que no es tradueixi en repatriacions massives de migrants. La raó és que Itàlia només ho pot fer de comú acord amb els països d’origen (amb acords formals o sense) i aquests sovint són reticents a col·laborar. Tot i així, és possible que la mesura agilitzi els procediments per mantenir els migrants en aquests centres durant llargs períodes.

Sens dubte, la decisió també és un missatge a Brussel·les. La mateixa nota enviada per fonts governamentals a diversos mitjans, a la qual també va tenir accés EL PERIÓDICO, aclareix que «continua» el treball de Roma amb les autoritats europees per trobar «una estratègia comuna» davant la crisi migratòria. Això cal llegir-ho conjuntament amb el pla que ha estat suggerint Itàlia en les últimes setmanes i que alguns creuen que també es va abordar en la trobada a porta tancada entre Giorgia Meloni i Pedro Sánchez la setmana passada: que es trobi una solució ‘a la turca’ per a Tunísia, és a dir, que la Unió Europea promogui un acord similar al pacte del 2016 amb Ankara perquè el país anatoli funcionés com un ‘tap’ per evitar noves entrades de refugiats a Europa a canvi de diners. Tunísia és actualment un dels principals ports de sortida dels migrants. No s’exclou que Meloni pugui sol·licitar aquesta mesura també per a altres països del nord de l’Àfrica.

Notícies relacionades

Itàlia i França: pols per la política migratòria. ¿Qui té raó i com afectarà la UE?

Salvini diu que Itàlia no «tolerarà més» els desembarcaments «descontrolats» de migrants

De moment, el Govern ha dit que l’estat d’emergència durarà sis mesos. No obstant, segons la legislació en vigor, quan la mesura s’aplica a tot el territori nacional, pot durar uns 12 mesos inicials que poden ser prorrogats per 12 més. Després d’això, només es pot mantenir presentant un projecte de llei que ha d’aprovar el Parlament. Quant al finançament, el Govern ja ha anunciat que ha assignat uns cinc milions d’euros, als quals se sumaran 20 milions d’euros més per als sis mesos.

La fustigació de les oenagés, que actualment sovint han de recórrer trajectes més llargs després dels seus rescats, no s’ha traduït aquest any en un nombre inferior d’arribades a les costes italianes. El Govern italià també ha anunciat càstigs més durs per als traficants de persones, però tampoc això ha disminuït les arribades, almenys de moment. Dit això, potser la contradicció més gran és que Itàlia té seriosos problemes demogràfics i necessita mà d’obra per mantenir la seva economia. Tan sols per als camps agrícoles, el gremi Coldiretti ha estimat que el país necessita uns 100.000 treballadors que no té. Malgrat això, aquest any, el Govern va oferir només 83.000 visats de treball, enfront les 240.000 sol·licituds d’empreses.