Jerusalem, la ciutat eternament disputada

Cadascú veu en aquesta ciutat la seva pròpia causa. «Ningú podria subestimar la importància d’aquesta ciutat», remarca el professor Yitzhak Reiter, president de l’Associació d’Estudis Islàmics i de l’Orient Mitjà d’Israel. «Quan Jerusalem passa a estar a l’ull de l’huracà i serveix com a punt de reunió per reclutar gent que lluiti pel futur d’aquesta ciutat, es converteix també en el símbol del conflicte palestinoisraelià», afegeix Reiter per a aquest diari. Per a Res Awad, palestina jerosolimitana, la seva urbs natal va més enllà. «La situació a Jerusalem és un microcosmos de la situació contra el poble palestí en el seu conjunt», explica a EL PERIÓDICO.

I així ho proven els fets ocorreguts en les últimes setmanes. Davant la violència perpetrada per la policia israeliana contra els fidels palestins que intentaven resar a l’Esplanada de les Mesquites de Jerusalem en ple mes sagrat del Ramadà, va prendre la regió sencera. Per això Israel ha prohibit la pregària jueva en aquest recinte fins al final del mes més especial per als musulmans. «La comunitat internacional està molt pendent del que passa a Jerusalem, ja que qualsevol fricció, enfrontament o violència entre israelians i palestins allà s’estén a Cisjordània, a tot l’Orient Mitjà i al món àrab i musulmà, i crea inestabilitat a la zona», explica Reiter. 

Sinagogues, esglésies i mesquites

En només el quilòmetre quadrat de la Ciutat Vella de Jerusalem es concentren edificis de les tres principals religions monoteistes del món. Sinagogues, esglésies i mesquites són custodiades per diferents banderes en una complexa convivència. Entre les seves parets, aquesta aura pesada que cau sobre les llambordes resulta combustible que pot cremar amb una petita metxa. Per als musulmans, Jerusalem és la llar del tercer lloc més sagrat de l’islam, després de la Meca i Medina. «Els musulmans palestins que viuen a Jerusalem creuen que van néixer per defensar la mesquita d’Al-Aqsa, i aquesta és la raó de molts enfrontaments i de la violència que esclaten a la zona», assenyala Reiter. 

Al seu torn, jueus de tot el món proclamen el seu anhel en cada litúrgia: «l’any vinent a Jerusalem». «És l’epicentre del judaisme, on va néixer el regne d’Israel i va transcórrer la major part de la història del poble jueu», concreta el també professor universitari. Per això, les acabades d’estrenar autoritats israelianes van decidir establir la seva capital política a la ciutat santa després de la creació de l’Estat el 1948. Però, en aquestes terres, ja hi havia un poble que les habitava. En aquell temps, els avis de Res Awad eren una família jerosolimitana de tota la vida. Sempre havien viscut a la part oest de Jerusalem que fa 75 anys, durant la Nakba, la catàstrofe palestina, va caure en mans de les forces i el control israelià. 

¿La demografia decidirà?

«Vam rebre un permís de residència [i no la ciutadania], perquè Israel era molt conscient que el que necessitaven fer per crear un Estat jueu era transferir els palestins, eliminar-los, i reemplaçar la població nativa», explica l’analista d’Al-Shabaka, la xarxa d’experts palestins. «Aquesta és la ideologia sionista», remarca. La família d’Awad es va convertir en una altra de les milers de desplaçades internes. Avui dia, han resistit contra vent i marea a la ciutat santa i són 350.000 els palestins que viuen amb un permís de residència a Jerusalem. Les lleis israelianes permeten revocar aquestes llicències sota l’ambigu concepte d’«incompliment de la lleialtat» cap al país que les ocupa. Des del 1967, unes 14.500 han sigut anul·lades i s’han convertit en apàtrides.

Si la demografia es manté, la població palestina superarà la majoria jueva el 2045. Actualment, els descendents dels oriünds de la ciutat estan dividits pel mur de separació iniciat el 2002 i per multitud d’emplaçaments militars de control. A més, Israel ha construït assentaments jueus il·legals a l’est de Jerusalem que allotgen uns 230.000 habitants. L’absència de llocs on trobar-se entre palestins eleva el complex de l’Esplanada de les Mesquites a ser l’últim romanent de la pàtria palestina que no està sota el control total d’Israel. És a Jerusalem on la identitat nacional palestina ha florit des d’inicis del segle passat.

«Ferides del 1967»

Notícies relacionades

A Jerusalem Est, el barri del qual van sortir els dos atacants palestins: «Un nen no neix odiant els israelians, creix patint l’ocupació»

Dues dècades del «mur de l’apartheid» a Palestina

«Encara estem llepant les nostres ferides pel que va passar el 1967», lamenta el professor israelià. «Els grups religiosos jueus van creure que Déu ens va ajudar a obtenir la victòria sobre els palestins i els estats àrabs, com si fos un signe del Messies, així que des d’aleshores Israel, sota la pressió d’aquests grups, va decidir triplicar la mida de Jerusalem, incloure més espai a la part israeliana i imposar la seva llei i administració en la totalitat de la ciutat, que és una altra paraula per parlar d’annexió», denuncia. Durant les últimes dècades, la discriminació sobre la població palestina ha augmentat a mesura que incrementava la presència de jueus radicals vinguts de països estrangers per instal·lar-se a la terra somiada. 

Awad lamenta una realitat que l’impacta de ple: «El que Israel ha fet des de la seva creació és institucionalitzar un règim de dominació i opressió racial com a eina del colonialisme de colons, alhora que s’asseguren de sufocar la resistència». «Al cap i a la fi, ens dirigim cap a una situació en la qual cada vegada és més difícil sobreviure per als palestins», afegeix. En aquest intent de sortir a la superfície a respirar, de preservar la terra dels seus ancestres, l’aura de Jerusalem eleva els seus esforços. L’eco dels seus últims alens traspassa les difuses fronteres del poble palestí. Reflectits a la cúpula daurada de la Roca, les llambordes mil·lenàries conten la seva història, una més compartida de l’anhelat.