Crònica des de Pequín, sota la capa taronja

Les tempestes de sorra arriben a la primavera. Neixen al desert del Gobi, fronterer amb Mongòlia, i aquesta setmana han cobert una dotzena de províncies xineses. Eren rutinàries una dècada enrere i van deixar de ser-ho per la fogosa reforestació a la meitat septentrional. Els corrents d’aire de l’escalfament global les han tornat. Deixen un regust terrós al paladar i fotografies postapocalíptiques amb boirines grisenques i una ubiqua capa taronja.

Els veterans i els nous

Això d’aquesta setmana no ha sigut, en realitat, contaminació. En les tempestes de sorra abunden les partícules PM10 en contrast amb les PM2,5 que generen les obres, fàbriques de carbó i altres activitats humanes. Aquestes tenen un diàmetre 30 vegades més petit que el d’un cabell humà i són capaces de filtrar-se als pulmons i la irrigació sanguínia. Ho aclarim els veterans, versats en l’abstrús argot científic, als nous.

No hi ha cap assumpte que identifiqui més bé uns i d’altres que la contaminació. Un company la va al·ludir per cancel·lar un passeig pel riu i jo veia un horitzó pristí. L’aplicació del mòbil, em va aclarir inquiet, mostrava un nivell superior a 100 (la concentració de micrograms per metre cúbic de partícules). Amb nivells més elevats es corrien maratons abans.

Molts pensaven a principis del mil·lenni que els factors climatològics i geogràfics de la capital en formaven la boira grisenca. Fins i tot tenia el seu encant. L’ambaixada nord-americana va col·locar un mesurador de contaminació sobre la teulada el 2006 i els va treure de l’error. La ciutat va netejar el cel per a la cita olímpica del 2008 i després va començar una lenta però implacable degradació.

La contaminació dictava la quotidianitat dels pequinesos llavors. En consultàvem el nivell al mòbil després de despertar-nos amb un gest reflex i planejàvem el dia: bicicleta o metro, gimnàs o sofà, oficina o casa... Repartíem purificadors d’aire per les habitacions i ens vam habituar a la mascareta molt abans de la covid. Els dies de plom, amb nivells superiors a 500, no distingíem els edificis a una cinquantena de metres. Les multinacionals oferien un plus salarial per contaminació i els estudis científics certificaven els riscos. L’esperança de vida al nord era 5,5 anys més curta per la crema del carbó, la contaminació deixava 1,2 milions de morts anuals i un dia sota la boira equivalia a fumar un parell de paquets de tabac. Pequín era «amb prou feines apte» per a la vida, van concloure un parell d’acadèmies xineses.

Les autoritats comptaven llavors «dies blaus». Establien cinc nivells i n’anomenaven així els dos més baixos. Era un criteri optimista i sense validesa internacional, així que el recompte oficial era rebut amb facècies quan Pequín proclamava millores i l’aire tendia a sòlid. Els dies blaus de debò eren tan excepcionals que les xarxes socials s’omplien de fotografies del cel.

Notícies relacionades

Crònica des de Pequín: ‘hutongs’, l’última trinxera xinesa davant la globalització

Atac israelià a una base militar i a un edifici al Líban

Assumida la contaminació com a norma, buscàvem l’esperança al calendari. Una cimera internacional, una Assemblea Nacional Popular o un Congrés del Partit, una desfilada militar... Qualsevol acte que exigís cel pintat amb rodet blau. Pequín aturava el trànsit i la indústria, fins i tot a les províncies veïnes. Si fallava tot, recorria a la pluja artificial. Despertava miraments en la comunitat científica però mai en els pequinesos. Centenars de coets carregats de iodur de plata apuntant als núvols resten romanticisme a una tempesta primaveral, però aquestes qüestions semblen trivials si no has trepitjat el carrer en dies.

El cop de volant mediambiental és la notícia més bona que ha arribat des de la Xina en dècades. Va declarar la guerra a la contaminació, la va combatre amb empenta i va cedir a l’Índia el testimoni de la calamitat ecològica. No sempre és immaculat el cel pequinès però la contaminació és assumible, no pertorba la vida diària i les crisis són excepcionals. Els vendavals s’havien emportat ja la sorra dimecres. Els avis exercitaven aquest matí els seus cossos flexibles com el bambú a la vora del llac Houhai, el jovent rondava davant la Torre del Tambor i el meu purificador d’aire ja ha tornat a la capsa. La fugaç tempesta ha suposat una oportunitat per explicar com era el vell Pequín als que aquesta setmana s’han tancat a casa per una miqueta de terra.