Biden fa miques la promesa del somni americà amb les seves restriccions a la frontera

Els EUA van ser durant molt temps el principal receptor de refugiats del món, una política que ha anat gairebé sempre aparellada a les pulsions ideològiques de la seva política exterior i les atzagaiades del seu intervencionisme militar. No en va, dels més de tres milions de refugiats que ha acollit des del 1975, més del 75% eren originaris d’antigues repúbliques soviètiques o de les nacions de l’antiga Indoxina devastades durant la guerra del Vietnam. Però en els últims anys aquesta generositat ha anat diluint-se a passos gegantescos, a mesura que les suspicàcies cap als immigrants, la preocupació pel terrorisme o les carències del seu sistema d’acollida impregnaven el discurs polític.

Dels més de 207.000 refugiats que van arribar a admetre el 1980, quan es va aprovar la llei que regula el dret a l’asil, es va passar a tan sols 11.800 el 2020, l’últim any de Donald Trump en el poder, probablement el dirigent més obertament xenòfob de la història moderna del país. Després de posar tota sèrie de traves a l’arribada de refugiats, inclòs l’anomenat «veto musulmà» a determinades nacionalitats, Trump va aprofitar la irrupció de la pandèmia per rescatar el Títol 42, una directiva que ha servit des d’aleshores per dictar –en nom de la salut pública– més de tres milions de deportacions i denegacions d’asil.

Dret a l’asil a la picota

Amb Biden a la Casa Blanca tot havia de ser diferent. D’acord amb la llei nord-americana i el dret internacional, qualsevol persona que posés un peu als EUA tindria dret a sol·licitar l’estatus de refugiat i a demostrar que ha patit persecució al seu país d’origen –o risc creïble de patir-la– per motius de raça, religió, nacionalitat, opinió política o pertinença a un determinat grup social. Un procés de tramitació que sol demorar-se entre 18 mesos i dos anys. Però el demòcrata ha acabat reemplaçat el Títol 42, que s’ha aixecat aquest mateix dijous, per una sèrie de mesures draconianes molt allunyades de les seves promeses de campanya. No només faciliten les expulsions, sinó que deixen fora del procés de sol·licitud qualsevol que hagi entrat al país de manera irregular, que arribi a la duana sense una cita prèvia o que no hagi sol·licitat abans l’asil en algun dels països de trànsit. 

«Hem tingut dret a l’asil des del 1980. Aquesta és la primera vegada en què se suspèn formalment de manera massiva», ha dit al ‘Los Angeles Times’, des de la Washington Office on Latin America, Adam Isacson. «És la primera vegada des de la Segona Guerra Mundial en què deneguem protecció a gent que la necessita de manera massiva. No sabem l’abast real del cost humà que tindrà».

Al llarg de la història, les fronteres dels EUA s’han obert i tancat a cops, fet que ha afavorit certes nacionalitats i n’ha penalitzat d’altres. A finals del segle XIX, el Congrés va vetar l’arribada de treballadors xinesos, i en els anys 20 del segle passat es van establir estrictes quotes per a l’entrada de catòlics i jueus del sud i l’est d’Europa. «Arriben malalts i famolencs i, per tant, menys capaços per contribuir a l’economia nord-americana i adaptar-se a la seva cultura», va dir per aquells anys el senador David Reed, un dels promotors de les quotes. 

Perfil dels refugiats

Washington es va redimir després de la Segona Guerra Mundial, quan va acollir prop de 650.000 europeus dels set milions de desplaçats que la contesa va deixar al Vell Continent, segons el Council on Foreign Relations. Per fer-ho, el 1948 va aprovar la primera llei per protegir els refugiats i gestionar el seu reassentament. Des d’aleshores el perfil de les admissions ha variat significativament. En els anys 80 es van acceptar majoritàriament refugiats del sud-est asiàtic, mentre es rebutjava com a «immigrants econòmics» els que fugien de les reaccionàries dictadures llatinoamericanes recolzades pels EUA. Un exemple: del milió de centreamericans que van sol·licitar asil el 1980 només un 3% de les peticions presentades per salvadorencs i guatemalencs van ser acceptades, segons la revista ‘The Week’.

En els 90 els va tocar el torn als refugiats de l’evanescent món comunista. Les admissions van caure en picat arran dels atemptats terroristes de l’11 de setembre del 2001 per recuperar-se amb alguns alts i baixos en la dècada del 2010, quan el país va acceptar principalment birmans, iraquians i bhutanesos, segons dades oficials. A tall de comparació, el 2022, la majoria va provenir de la República Democràtica del Congo, Síria, Birmània i el Sudan.

Notícies relacionades

Zelenski s’avé a una treva si l’OTAN protegeix les terres que Kíiv controla

Macron visita Notre-Dame a vuit dies de reobrir les portes

Aquest pèndol històric estava cridat a repuntar amb Biden a la Casa Blanca, però, llevat que tot canviï de manera imprevista en els pròxims mesos, no ho farà. Amb el crim cotitzant de nou a l’alça arreu del país i les eleccions presidencials en l’horitzó, el demòcrata sembla haver sucumbit al discurs de la dreta. El càlcul és arriscat, una picada d’ullet als independents i els treballadors blancs de les regions desindustrialitzades, que ha revoltat part de les bases demòcrates.

«Durant la campanya, Biden va prometre restaurar el dret a l’asil. Quina promesa trencada. Ni tan sols els canvis recents en la normativa final han aconseguit remeiar els fonaments il·legals i inhumans d’aquesta política», ha dit Eleanor Acer, directora del programa per als refugiats de Human Right First, una organització de drets civils habitualment alineada amb els demòcrates.