Ucraïna entaula la batalla lingüística i demana que s’escrigui correctament sobre la invasió

Al principi de la guerra, les delegacions diplomàtiques d’Ucraïna als països aliats van donar la batalla perquè els mitjans de comunicació utilitzessin els topònims en la transliteració ucraïnesa en lloc de la russa. Que s’escrigués i es digués ‘Kíiv’ en lloc de ‘Kíev’, ‘Khàrkiv’ i no ‘Khàrkov’. Les últimes setmanes han engegat una campanya perquè, a banda d’aquests topònims, els mitjans occidentals parlin amb propietat de la guerra. Per exemple, que escriguin «guerra d’agressió russa contra Ucraïna», en lloc de «guerra a Ucraïna i «zones temporalment ocupades» per Rússia, en lloc de «zones annexionades».

«És molt important que els mitjans de comunicació d’Espanya utilitzin els termes correctes en relació amb l’agressió armada russa contra Ucraïna», asseguren des de l’ambaixada ucraïnesa al nostre país. «Volem recalcar la importància d’utilitzar els topònims ucraïnesos com sonen en ucraïnès (‘Kíiv’ no ‘Kíev’, ‘Khàrkiv’ no ‘Khàrkov’, ‘Dniprό’ no ‘Dnepr’, ‘Odessa’ no ‘Odesa’, ‘Lviv’ no ‘Lvov’, ‘Mikolaiv’ no ‘Nikolàiev’), ja que és una manera de reconeixement de la identitat ucraïnesa».

L’efecte d’aquests moviments està sent limitat. A Espanya, per exemple, i malgrat la insistència ucraïnesa, el gruix dels mitjans de comunicació segueix la recomanació de la Real Academia Españolai de la Fundación del Español urgente (‘Kíev’, ‘Khàrkov’). Publicacions com ‘The New York Times’, ‘The Washington Post’, la CNN, la BBC, i ‘La Vanguardia’ al nostre país sí que han fet aquest canvi.

Formes incorrectes

La invasió a gran escala d’Ucraïna que va començar el 24 de febrer és considerada per Kíiv com una expansió de l’agressió ja iniciada el 2014. En aquest sentit, consideren inapropiat els termes «conflicte d’Ucraïna, crisi d’Ucraïna, guerra a Ucraïna i la força de Rússia a Ucraïna.» Demanen que, en lloc d’aquests, s’esculli alguns dels següents: «guerra d’agressió russa contra Ucraïna», «guerra de Rússia contra Ucraïna» o «agressió de Rússia contra Ucraïna».

Algunes de les peticions van més enllà de l'aspecte merament formal. Han detectat, per exemple, que alguns mitjans de comunicació han escrit que Ucraïna era una part de Rússia, una cosa que mai ha sigut certa: tant Ucraïna com Rússia eren parts de la Unió Soviètica.

També discrepen de la idea estesa que la part est d’Ucraïna (el Donbass, sobretot) sigui considerada «de majoria de parla russa culturalment pròxims a Rússia». Segons la guia enviada pel Ministeri d’Exteriors als mitjans, a través de l’ambaixada a Espanya, «parlar rus no significa estar culturalment o mentalment pròxim a Rússia; i els ucraïnesos que parlen rus representen un llegat del colonialisme rus i una política a llarg termini de ‘russificació’, resultat de polítiques de substitució lingüística i reemplaçament de població que va portar a terme l’imperi rus i la Unió Soviètica durant tres segles.»

Sobre Crimea, el ministeri sol·licita que es deixi de parlar d’«atacs ucraïnesos sobre Crimea», per exemple els bombardejos sobre els dipòsits de combustible a la localitat i sobre el pont que connecta la península ocupada amb Rússia. En comptes d’això, s’ha d’indicar que es tracta d’« esforços legítims d’Ucraïna per desocupar Crimea», ja que és «part del territori sobirà ucraïnès dins de les fronteres internacionalment reconegudes». Recorden que la República Autònoma de Crimea i la ciutat de Sebastòpol, parts del territori ucraïnès, van ser temporalment ocupades per la Federació Russa des del 20 de febrer del 2014.

Donetsk, Lugansk, Kherson i Zaporíjia no han de ser considerades regions ucraïneses annexionades per Rússia, sinó zones «temporalment ocupades», dirigides per «representants de l’administració d’ocupació russa», no per funcionaris russos.

Desacrediten l’argument que «la guerra d’Ucraïna no és un genocidi, perquè llavors totes les guerres ho serien». Per a Kíiv, «la guerra de Rússia contra Ucraïna és genocida segons tots els indicis. Ho és en la concepció teòrica i ho és a la pràctica». I apunten com a prova que la violència sistemàtica es comet «no només contra els homes, sinó també contra les dones, els nens i els avis». A més, Rússia ha mostrat un «esquema mental d’aniquilament» quan ha atacat civils que fugien, quan ha transferit forçosament a Rússia nens «per ser reeducats i adoptats», un fet que viola la «convenció de Ginebra».

Tampoc s’ha de parlar, a criteri del Govern de Volodímir Zelenski, de «refugiats ucraïnesos a l’estranger», sinó de «persones desplaçades des d’Ucraïna». En el rerefons d’aquesta idea hi ha el temor que aquests desplaçats no tornin al país després de la guerra i el deixin minvat de talent i ciutadans. Es calcula que 8 dels 43 milions d’ucraïnesos han sortit del país per la guerra, majoritàriament dones i nens. Espanya ha superat les 170.000 proteccions temporals a refugiats d’Ucraïna un any després de l’activació del mecanisme ràpid.

Dues pràctiques possibles

«L’ús incorrecte d’aquests termes crea confusió i, en alguns casos, fins i tot juga a les mans de la propagada del Kremlin», al·leguen des d’Ucraïna.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

«Hi ha dues pràctiques possibles a l’hora d’integrar els exònims (els topònims, o noms de lloc, de països amb altres llengües)», escriu Ernest Alós a ‘El Periódico de Catalunya’, del mateix grup editor que aquest diari (Prensa Ibérica). «La primera, atenir-se a les formes tradicionals (en alguns casos amb arrels medievals) que ha adoptat la llengua mateixa per als noms de llocs d’altres països, sovint molt diferents de l’original per influència d’altres llengües intermediàries, del llatí, d’evolucions divergents», explica. Seria el cas de Moscou (no ‘Moskvá’) i Rússia (no ‘Rossíya’), o Londres (no ‘London’).

«La segona possibilitat és respectar el nom en la grafia original en caràcters llatins, independentment de la pronunciació, o transliterar-lo segons unes normes determinades, que s’aproximin a la pronunciació real, quan l’original s’escriu en un alfabet diferent del llatí. Aquesta opció seria més la habitual en topònims menors, en els quals no hi ha tradició encunyada d’ús en altres llengües.» I assenyala que, en aquesta tessitura, l’opció del diari és, sense ignorar quina sigui l’evolució de l’ús real dels parlants, atenir-se a la norma establerta per l’autoritat lingüística respectiva.