Itxaso Domínguez: «Israel, Hamàs i l’Autoritat Palestina es beneficien de la situació als territoris ocupats»

Itxaso Domínguez de Olazábal viu fascinada amb la resistència del poble palestí. Per això, ha dedicat gran part de la seva vida a estudiar-la. Ara, aquesta admiració s’ha traduït en el llibre ‘Palestina. Ocupación, colonización, segregación’ (Libros de la Cascada). Amb una mirada global, aquesta professora de Relacions Internacionals d’incidència a la Unió Europea de 7amleh, el Centre Àrab per a l’Avenç de les Xarxes Socials, connecta el que fa dècades que passa sobre el terreny als territoris palestins ocupats amb les lluites antiracistes i d’alliberament arreu del món. Proposa, 75 anys després de la creació de l’Estat d’Israel i la catastròfica Nakba palestina, fugir del marc del conflicte entre dos pobles iguals. 

¿Per què hauríem de parlar de Palestina com a metàfora del context global?

Igual com es deia als anys 70 quan Palestina era un símbol de la causa internacionalista, gran part de les dinàmiques globals que avui dia són un obstacle a la justícia global es veuen representades a Palestina. Des d’allò més corpori com l’ocupació per part d’un Estat amb una impunitat que no s’ha posat en entredit per part de la comunitat internacional fins a allò més immaterial com l’impacte dels efectes econòmics del neoliberalisme i tendències molt més noves com l’ús de la tecnologia per a la repressió dels palestins. No se m’acut cap dinàmica internacional que no sigui present a Palestina. Hi ha qüestions també de canvi climàtic molt evidents en el dia a dia dels palestins, ja que l’ocupació és un drenatge i un robatori de recursos. També qüestions socials de classes, de l’impacte del patriarcat, la diferència entre el nord global i el sud global... Per fi estan sortint les qüestions del racisme a la llum. No es pot entendre el colonialisme israelià sense entendre les dinàmiques de racialització i de jerarquització entre pobles que han justificat tanta explotació i tant patiment al llarg dels segles.

Al seu llibre, proposa fugir de la narrativa de conflicte que implica dos bàndols pràcticament iguals i força al posicionament al ser un marc binari. «Si volem l’alliberament de la primera, automàticament perseguim la desaparició del segon», escriu. ¿Quina alternativa suggereix per parlar del que està passant a Palestina en el dia d’avui? 

No és un partit de futbol, en què ens hem de posicionar a ser proisraelià o propalestí. No és una qüestió d’estar a favor o en contra d’un poble, és estar a favor o en contra d’una situació de violació del dret internacional i de justícia, dels drets humans que, en un moment donat, els vam considerar universals. La situació a Palestina no és un conflicte, no és una guerra, és una qüestió de colonialisme d’assentaments. Aquesta situació ha portat a una realitat d’un Estat: Israel té sobirania a tota la Palestina històrica i exerceix mitjançant diferents mecanismes la seva supremacia sobre la resta de la població per aconseguir de diferents maneres l’eliminació del poble palestí.

Les acusacions d’apartheid són repetides per organitzacions internacionals i locals.

També és característic de qualsevol fenomen de colonització el fet de buidar de qualsevol sentit la consciència col·lectiva de les persones oprimides i qüestionar fins i tot la seva pròpia humanitat. El problema del colonialisme d’assentament és que no hi ha dret internacional per regular-lo i, per això, es recorre a altres marcs. Com l’apartheid, com va passar a Sud-àfrica, basat en aquesta idea que per controlar més bé una població se’ls ha de dividir i mantenir-los domesticats. Per tenir-los perfectament controlats i enviar el missatge que aquí hi ha una població superior a l’altra i per això mereix més drets i un conjunt de drets diferents. Jo evito dir que soc pro-Palestina, jo soc pro dret internacional i després pro que es compleixin els drets humans.

La societat palestina torna contínuament al record de la Nakba, la ‘catàstrofe’ en àrab, per referir-se a l’expulsió de 750.000 palestins per milícies sionistes el 1948 per a la creació de l’Estat d’Israel, com a espai per conservar la memòria i exercir la resistència. ¿Com d’important és la memòria en la «Nakba contínua», la ‘Nakba al-mustamirra’, que el poble palestí denuncia que viu? 

No he conegut cap palestí que no sigui perfectament conscient de quins són els punts d’inflexió de la història de patiment i de resistència del seu poble. Aquest mapa mental que tenen els palestins troba en la Nakba un punt de trobada, però també n’hi ha d’altres com els aixecaments abans de 1948 i després. La memòria col·lectiva palestina es conforma al voltant dels moments de resistència col·lectiva. La Nakba representa un lloc central perquè va ser el moment en què es va decidir quin seria el futur de tots els seus membres. Però també precisament per aquesta idea de la ‘Nakba al-mustamirra’ es constata que en un moment donat els van expulsar però cada dia els continuen recordant què és el que va passar durant la Nakba i quin n’era l’objectiu: una neteja ètnica per assegurar una majoria demogràfica com a única manera d’aconseguir la supremacia del poble jueu.

Fas servir el concepte de ‘memoricidi’. 

Sí, perquè no és cap casualitat que a Israel es prohibeixi parlar de la Nakba i commemorar-la. Les institucions israelianes i molts israelians reconeixen que l’única manera d’establir l’Estat d’Israel era no només expulsant els palestins, sinó també traumatitzant un poble sencer. Fer un cop tan enorme per deslocalitzar el poble palestí i que trigués anys i fins i tot dècades a tornar a convergir per armar la resistència des de l’exterior. El ‘memoricidi’ avui adopta les formes més bastes com el robatori i l’espoli d’arxius, i la destrucció dels poblats palestins, i negar que existeix el poble palestí i Palestina com a lloc. Al final, és propaganda que funciona a diferents nivells i que si no fos per l’èmfasi del poble palestí a recordar la seva història, la seva memòria i la seva presència a la zona potser Israel hauria tingut èxit.

¿Com resisteixen els palestins a aquest context de repressió doble per part de les institucions de l’ocupació israeliana i les autoritats palestines sota la presidència de Mahmud Abbàs?

La resistència adquireix formes diferents. En el cas dels palestins és molt important la idea de l’existència mateixa. La seva pròpia presència ja és una forma de resistència. Ho és mantenir-se digne en un ‘checkpoint’, tot i que t’insultin i t’apuntin amb una arma i continuar fent-ho cada dia. Parlem d’aquesta doble opressió en què també es basen els sistemes colonials, ja que necessiten una burgesia que domestiqui la seva pròpia població per garantir la tranquil·litat i la dominació del colonitzador. Aquesta va ser la clau mestra d’[els Acords d’] Oslo, va ser una de les millors jugades d’Israel. Si hi ha una tercera intifada serà contra l’Autoritat Palestina (AP) perquè ara és la que manté les regnes de la seguretat i també comparteixen intel·ligència amb Israel. És l’única manera perquè l’AP sobrevisqui, ja que depèn de l’ajuda financera de la comunitat internacional i de les transferències d’impostos d’Israel. Representa una mesura de pressió molt efectiva perquè hem vist l’AP, i la xarxa clientelar creada al voltant seu, patir durant mesos quan s’ha suspès. Són operadors necessaris en el crim internacional de l’apartheid i l’ocupació.

El mes passat es va celebrar el 75è aniversari de la creació de l’Estat d’Israel i la commemoració de la Nakba. Es podria parlar d’una situació, d’alguna manera, enquistada. A banda d’Israel i l’AP, ¿qui beneficia aquest context generalitzat de violència? 

Hamàs, sens dubte. El grup va néixer com un moviment ancorat en la idea de resistència que Fatah i l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) estaven abandonant perquè era l’única manera que tenien de mantenir la seva legitimitat i la seva rellevància internacional durant la primera intifada. Van decidir que la resistència armada no tenia sentit i van acceptar la solució de dos estats sense preguntar-l’hi a ningú, sense un procés de consultes. Llavors, Hamàs es va crear com un moviment de resistència contra Israel però també denunciava aquesta resistència covarda de l’AP. En el dia d’avui, s’ha convertit en un altre garant fonamental de l’statu quo, a més de convertir-se en un govern en el poder, on ha de mantenir un equilibri molt delicat que l’ha obligat a intentar aconseguir legitimitat internacional i mantenir el suport amb les intervencions militars.

¿I com es beneficia Israel de l’existència de Hamàs?

És molt paradoxal que només Israel pugui parlar amb Hamàs perquè és l’única manera de garantir que, després de cada cicle de violència, tant se val quin govern estigui en el poder, la població s’oblidarà de qualsevol tipus de problema que tingués amb ell, Hamàs també guanyarà tota la popularitat i l’AP continua sent percebuda com l’únic garant que en algun moment, dins de dècades o segles, sigui possible la solució de dos estats de manera pacífica i d’acord amb els principis dels Acords d’Oslo.

Notícies relacionades

Un tribunal "antisemita" i "discriminatori"

Netanyahu s’uneix a Putin en la llista de líders buscats per crims de guerra

Les protestes recents a Israel posen encara més de manifest el «trilema d’Israel», és a dir, la impossibilitat que el país pugui ser alhora un Estat jueu, una democràcia plena i una potència ocupant. Però amb prou feines veiem cap menció de l’ocupació en aquest moviment civil sense precedents. ¿És Israel realment «l’única democràcia al Pròxim Orient», tal com es venen a si mateixos?

Israel mai ha sigut una democràcia. La mateixa configuració de l’Estat i la discriminació sistemàtica dels palestins del 48 per molt que se’ls acceptés com a ciutadans, l’invalida com a democràcia. A més, la mateixa supremacia ètnica que s’ha creat dins de la societat israeliana explica l’aixecament dels ultraortodoxos. Aquesta supremacia dels asquenazites respecte als mizrahim està basada en principis racialitzadors entre els jueus blancs i els jueus menys blancs, sense parlar del que fan amb els jueus africans o els jueus del Iemen. De nou, ¿un Estat militar pot ser una democràcia? Jo crec que no.