Els ucraïnesos, decidits a continuar lluitant quan es compleixen 500 dies de l’inici de la invasió

Viktòria Mixkhoriz, de 27 anys, escriu un curt missatge al revers d’una de les insígnies dedicat al seu germà Víktor, vuit anys més petit que ella, abans de plantar-la al lloc i desfer-se en llàgrimes: ‘Yassen, algun dia tocarem la flauta junts’, s’hi pot llegir. Va ser a l’estiu, «en un dia assolellat», quan va rebre una fatídica trucada d’un company d’armes. «Li havia deixat escrit el meu número de telèfon com a número de contacte en cas que passés alguna cosa», explica. La persona a l’altre costat de l’auricular li va dir que el seu germà havia desaparegut en acció. «Em vaig sentir confusa i perduda», rememora. L’únic que sap dels seus últims dies d’existència és que va ser abatut «pels russos mentre realitzava una missió de reconeixement» al front de Dnipró. Al no haver pogut recuperar-se el seu cadàver, la plaça de la Independència és l’únic lloc on pot rendir-li homenatge. La Viktòria ni perdona ni oblida i per al país agressor només allotja rancor. «Mentre existeixi Rússia, intentarà robar-nos no només les nostres terres, cultura,història i éssers estimats, sinó que ens intentaran robar la nostra identitat», adverteix.

Voluntari caigut

Hlib Fisxenko i Vassilissa Lebedinska també s’han acostat a la plaça aquest matí de divendres, en el seu cas per homenatjar Christopher Campbell, un voluntari nord-americà caigut a la localitat de Khromove, a prop de Bakhmut. «Al principi no m’ho creia. Després vaig començar a pensar: ‘¿què he de fer ara?’ Vaig trucar a la seva nòvia, Eva Sanina; estava en silenci i només plorava», recorda. El funeral va ser tota una prova de resiliència per a les dues dones. «Érem a Santa Sofia, davant el seu taüt, i jo només recordava que volien casar-se allà», recorda la Vassilissa. Hlib, al seu costat, amic també de Chris, traspua ressentiment cap als invasors i cap aquells que encara els justifiquen a Occident. «¿Què més haurà de passar aquest país en 100 anys, a part de tres fams, tres revolucions i tres guerres, per treure’ns-la [Rússia] de sobre?» , es pregunta. «¿Què més ha de passar? ¿Que exploti la central nuclear de Zaporíjiia?», rebla.

Certament, les pèrdues humanes que acumula la nació ucraïnesa en aquest any i mig d’hostilitats són enormes. Prop d’un 80% dels ucraïnesos admeten que tenen un amic, conegut o familiar que ha mort o ha quedat ferit al camp de batalla. Més encara; el 60% declara conèixer un mort. No obstant, aquesta realitat no sembla empènyer-los a buscar a qualsevol preu un cessament de les hostilitats amb Rússia, d’acord amb les enquestes. Més aviat al contrari: els reforça en la seva convicció que en realitat estan lliurant una guerra per la seva supervivència davant la qual només hi ha una victòria o un acord que inclogui potents garanties de seguretat per part d’Occident davant una nova invasió. Segons un sondeig de l’Institut Internacional de Sociologia de Kíiv (KIIS) realitzat al maig, gairebé el 85% es declara favorable a continuar la guerra i a no realitzar concessions a Rússia, un percentatge que pràcticament no s’ha modificat des de l’inici de la guerra.

«Els ucraïnesos no pensen que això és una guerra de l’Exèrcit d’Ucraïna contra l’Exèrcit de Rússia, sinó una guerra existencial. Pensen que quan tens davant un enemic que ha declarat que vol acabar amb tu, hi ha poc espai per a les negociacions», explica a EL PERIÓDICO Anton Gruixetski, director executiu de KIIS. I no tenen cap fe que les cessions territorials calmin la fam expansiva de Rússia i «posin fi a la guerra», continua aquest expert. «Els ucraïnesos han intentat viure junt amb Rússia i no ha funcionat; Putin diu que Ucraïna no existeix. ¿Com no han de reaccionar així?, corrobora en un missatge de WhatsApp Oleksí Haran, professor de Política Comparada a la Universitat Moguila de Kíiv i director de la fundació Iniciatives Democràtiques.

Notícies relacionades

Prigojin, mercenari i cineasta

L’AIEA no detecta explosius a la central de Zaporíjia tot i que exigeix accés a «tota» la instal·lació

Anys d’assetjament, ‘troleig’ a les xarxes i les institucions, a més de guerres híbrides constants des del país veí prèvies a l’inici de la invasió han fet la població ucraïnesa més escèptica respecte a les intencions del país veí, en particular mentre l’actual lideratge polític rus, encapçalat per Vladímir Putin, es mantingui en el poder. «Els ucraïnesos han constatat que l’alto el foc del 2014 no es va implementar i pensen que si les tropes russes no són derrotades, un eventual armistici serà utilitzat per Rússia per reagrupar-se i tornar a atacar», apunta Haran. «El problema principal que hi veuen els ucraïnesos és la seguretat: un alto el foc sense ser membre de ple dret de l’OTAN o sense garanties sòlides de seguretat per part d’Occident equivaldria a rendició», destaca Gruixetski. Només un 40%, d’acord amb el KIIS, estaria disposat a ajornar la discussió de l’estatus de Crimea sempre que la península annexionada per Rússia el 2014 fos desmilitaritzada. «L’atac rus contra el sud d’Ucraïna va venir precisament d’allà», recorda aquest acadèmic.

La guerra ha acabat consolidantla identitat nacional ucraïnesa, basada en un consens gairebé sense discussió: Rússia és un país agressor i enemic i el futur de l’Estat es troba en la integració a Occident i les seves institucions econòmiques i de defensa, com l’OTAN i la UE. I es tracta d’un fenomen totalment independent de l’origen geogràfic i l’idioma, coincideixen els experts, en un país on sempre s’han identificat profundes divisions entre un est que parla principalment rus i un oest que s’expressa en ucraïnès. Rússia «ha bombardejat Mariúpol, Khàrkiv... Són ciutats on la llengua majoritària és el rus. Aquesta gent ja no vol tenir res a veure amb Moscou, això no és ni tan sols Bèlgica», sentencia Haran. «Això fins i tot ho notem en l’actitud respecte a la llengua russa, considerada l’idioma de l’enemic: un 60% dels russoparlants creu que ha de parlar més ucraïnès i un 52% afirma que el rus mai s’hauria d’ensenyar a l’escola. Cal destacar que, a l’est, un 30% de la població considera que s’hauria d’eliminar del currículum escolar la seva llengua materna», certifica Gruixetski.