Mapa de l’Europa ultra: Vox retrocedeix, l’extrema dreta segueix avançat

«Han fet fracassar la suma de l’alternativa». Amb aquestes paraules, Santiago Abascalassenyalava el PP i els mitjans de comunicació com a culpables del retrocés electoral de Vox, que ahir es va quedar amb un 12,39% dels vots i 33 escons al Congrés dels Diputats. Els seus resultats –una pèrdua del 17% dels suports– són pitjors que els del 2019 i pràcticament impossibiliten un govern al costat dels d’Alberto Núñez Feijóo, que van concentrar el vot conservador. Tot i que els populars han abraçat part dels postulats ultra, els resultats a Espanya apunten a un debilitament de l’extrema dreta, un panorama que contrasta amb l’onada reaccionària que continua estenent-se per la Unió Europea (UE).

La dreta radical europea no és monolítica i s’adapta a la idiosincràsia de cada nació. Tot i això, el floriment del nacionalisme identitari, del rebuig de la immigració musulmana i del retrocés dels drets socials al continent s’ha consolidat sobre la por. Por de l’altre amb la crisi dels refugiats del 2015, por del desconegut amb el coronavirus el 2020 i por ara de la incertesa socioeconòmica i de les turbulències geopolítiques globals, els dos temors accelerats amb la invasió russa d’Ucraïna.

L’èxit discursiu de Vox –que ha aconseguit contaminar altres formacions– no és una anomalia. En 17 dels 27 països del club comunitari europeu, les principals formacions ultraconservadores van créixer en les últimes eleccions i van amassar més vots que en les anteriors. En 17, aquests partits tenen més d’un 10% dels suports. En alguns dels altres països on aquest percentatge és menor es deu que l’extrema dreta està més fragmentada, no que sigui menys popular.

Ultres al Govern

La punta de llança de la internacional reaccionària a la UE està liderada per Hongria i Polònia, les dues úniques nacions on la dreta més recalcitrant concentra majories absolutes aclaparadores. Al poder des del 2010, el primer ministre hongarès Viktor Orbán va aconseguir ampliar el seu poder el 2022 al concentrar més d’un 54% dels vots. El seu domini sostingut li ha permès convertir el país en una democràcia il·liberal en la qual s’ha criminalitzat la immigració i la comunitat LGTBQ i en la qual s’ha torpedinat la independència del poder judicial. Des de Varsòvia, Mateusz Morawiecki ha prosseguit la mateixa via autoritària, però la seva retallada de llibertats pot passar-li factura. El país celebra eleccions parlamentàries a la tardor i el seu partit podria passar del 43,6% obtingut el 2019 a un 35% que podria suposar el final del seu Govern.

Més recentment, la ultradreta també ha aconseguit tenir el control d’Itàlia, on la líder postfeixista Giorgia Meloni –declarada seguidora durant la seva joventut del dictador Benito Mussolini– ha endurit les lleis migratòries, s’ha oposat al salari mínim i està carregant contra la justícia i els mitjans de comunicació públics. Els ultres també han tocat poder a Finlàndia com a socis minoritaris. «¿Algú s’apunta a escopir captaires i colpejar nens negres?», va escriure en un blog el 2008 la seva líder i ara vice primera ministra, Riikka Purra.

Fins fa poc, la dreta radical va formar part de coalicions conservadores a Letònia i Estònia, però la pèrdua de vots en els últims comicis la van apartar de l’Executiu. A Eslovàquia, l’únic membre de la UE que compta amb presència obertament neonazi en el seu parlament, el Govern en què participaven els ultres va ser tombat a finals del 2022 i reemplaçat per un de tecnocràtic. El país celebra eleccions al setembre i els sondejos donen la victòria als nacionalpopulistes, que serien primera força i doblarien els vots obtinguts.

Influència des de l’oposició

Els partits reaccionaris, euroescèptics i xenòfobs avancen per gairebé tot Europa. Els països on atresoren més poder des de l’oposició són Suècia, Eslovènia i França, on han obtingut més del 20% dels vots i on no els fa falta governar per condicionar l’agenda. També se situen entre les tres formacions amb més suports a Bèlgica, els Països Baixos, Àustria, Portugal, Croàcia i Bulgària, mentre que a Alemanya, Romania i la República Txeca giren entorn del 10% dels sufragis. A Dinamarca, el principal partit d’extrema dreta es va fragmentar en tres forces parlamentàries, però tot i així han influït l’acció política tant de socialdemòcrates com de liberalconservadors.

Notícies relacionades

El mapa ultra d’Europa: així es propaga l’extrema dreta per la UE

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

La popularitat d’aquestes formacions es deu a una multitud de factors. Entre els seus votants hi ha perfils més ideologitzats, que els donen suport per les seves postures identitàries i l’antiimmigració, però també altres de mobilitzats per la desafecció amb l’‘establishment’ polític. Els vincles de molts d’aquests partits amb Rússia també s’han convertit en un factor important, especialment després de donar peu a la guerra contra Ucraïna, una invasió que els va obligar a maniobrar i a adoptar una posició ambivalent. Afins a Putin com la Lega de Matteo Salvini i l’hongarès Jobbik s’han vist perjudicats, però altres com Marine Le Pen, Orbán, l’FPÖ austríac i l’alemanya AfD s’estan disparant a les enquestes –apuntant a la primera i segona posició respectivament–, tot i que això també es deu a altres raons de clau nacional.

Els països on el nacionalpopulisme ocupa una posició menor en el parlament són Luxemburg, Xipre i Grècia, en aquest ordre. Lituània, Malta i Irlanda són els tres únics membres de la UE on l’extrema dreta no té cap presència en els seus parlaments nacionals, una anomalia davant un auge reaccionari que sembla no haver tocat sostre.