Mig segle de l’atracament que va inspirar la controvertida síndrome d’Estocolm

«¡Tothom a terra, que comenci la festa!»: amb aquestes paraules, Jan-Erik Olsson, un delinqüent expert a obrir caixes de seguretat i en explosius de 32 anys va irrompre amb una metralleta a la mà i sota els efectes d’estupefaents, en un banc del centre d’Estocolm el 23 d’agost de 1973. Podria ser perfectament una escena de ‘La casa de papel’ o de tantes altres pel·lícules i sèries l’argument de les quals gira entorn dels atracaments, però va ser una situació real. D’aquesta presa d’ostatges, que va durar sis dies, en sorgiria un nou concepte: la ‘síndrome d’Estocolm’, que es va popularitzar arreu del món, definida com l’actitud favorable o fins i tot atracció que algunes persones segrestades poden arribar a desenvolupar cap als segrestadors però que continua sent motiu de controvèrsia per als psiquiatres.

En l’atracament, Olsson va retenir a punta de metralleta quatre empleats del banc, tres dones i un home, i va utilitzar-ne dos com a escuts humans, brandint l’arma i amenaçant-los constantment de matar-los si no li entregaven el que demanava: 3 milions de corones sueques, un cotxe i l’alliberament del seu company Clark Olofsson, un dels criminals més perillosos del país. Olofsson, de 26 anys, robava bancs, havia estat vinculat a l’assassinat d’un policia i ja havia escapat de la presó dues vegades. Després de saltar les alarmes, desenes d’agents es van desplaçar a la zona. Negociadors, agents i fins i tot franctiradors van entrar en escena, però Olsson no tenia pensat rendir-se.

Tenint en compte la seva actitud temerària, en un primer moment, les autoritats van accedir a les dues peticions i poc després, Olofsson va entrar al banc. En només uns minuts, Olofsson va agafar les regnes del segrest i de les negociacions amb la policia. Va ser llavors quan aquest criminal va començar a desplegar les seves capacitats. «Tenia carisma, parlava molt bé», rememora Bertil Ericsson, un fotògraf que va cobrir l’esdeveniment en aquella època. El segrest seria llarg.

Do de gents

La capacitat de congeniar amb les persones d’Olofsson era innata, i era tal, que fins i tot Olsson, sota els efectes de les drogues com estava llavors, es va tranquil·litzar al comptar amb la seva presència. Alguns testimonis asseguren que va canviar realment el clima del segrest a l’aparèixer-hi Olofsson. «Amb freqüència he pensat en aquesta situació absurda en què ens trobem», rememora una de les ostatges, Kristin Enmark, que aleshores tenia 23 anys i l’estrany comportament de la qual va donar lloc al controvertit concepte de la síndrome d’Estocolm. En el dia d’avui ha explicat la seva experiència en un llibre en què ha assegurat que va trigar més de 10 anys a poder pronunciar-se sobre el que havia passat perquè s’avergonyia del que havia dit durant el segrest.

Olofsson «em va prometre que no em passaria res i vaig decidir creure’l», diu Enmark. Els segrestadors, per demostrar a la policia que anaven de debò van decidir disparar-li a la cama a un dels ostatges, i Enmark va arribar a defensar aquestes actuacions. Durant la setmana que va durar el segrest, en diverses ocasions, la jove va arribar a parlar positivament dels segrestadors: «Confio completament en el Clark i en el lladre. No els tinc por en absolut, no m’han fet res. Estan sent molt amables», va arribar a dir el segon dia de captiveri durant una trucada amb el primer ministre suec, Olof Palme. Segons recullen les gravacions telefòniques, l’ostatge va arribar a assegurar que temia més per les actuacions policials que les dels segrestadors.

Al sisè dia, aquest segrest completament de pel·lícula va arribar a la fi. La policia va entrar en acció, va perforar el sostre del banc i va irrompre al lloc llançant gasos lacrimògens. Olsson es va rendir i els ostatges van recuperar la llibertat. Els lladres van ser jutjats i empresonats, però es van convertir en celebritats. Rebien cartes de moltes admiradores, sobretot Olofsson.

«Ni amor ni atracció física»

A l’equip de negociadors hi havia un psiquiatre, Nils Bejerot, que va analitzar en directe el comportament dels atracadors i els ostatges. Va ser ell que va encunyar el concepte de «síndrome d’Estocolm», contestada per molts dels seus col·legues, tot i que al principi la va anomenar ‘síndrome de Norrmalmstorg’, el nom de la plaça on hi havia el banc segrestat. Al voltant del concepte hi ha una forta controvèrsia. Hi ha qui nega que sigui una condició psiquiàtrica.

«No és un diagnòstic psiquiàtric», objecta Christoffer Rahm, psiquiatre i investigador del Karolinkska Institutet, autor d’un article titulat: ‘Síndrome d’Estocolm: ¿diagnòstic psiquiàtric o mite urbà?’. El terme «es pot descriure com un mecanisme de defensa que ajuda la víctima a sobreviure» en una situació d’extrema pressió. «Gràcies a aquest vincle positiu, desenvolupa una mena d’acceptació de la situació, cosa que al seu torn li redueix l’estrès», explica Rahm.

Notícies relacionades

Localitzats 18 immigrants morts pels incendis al nord-est de Grècia

Zelenski visita els Països Baixos amb l’entrega dels F-16 com a tema clau

Per a Cecilia Åse, professora de Ciències Polítiques de la Universitat d’Estocolm, el concepte amaga una «dimensió de gènere». Les autoritats van interpretar les declaracions de la Kristin i els altres ostatges «d’una manera molt sexualitzada, com si haguessin caigut sota l’influx d’una síndrome» que els havia obnubilat la raó. Aquesta visió es va veure alimentada per molts rumors, especialment sobre la relació entre la Kristin i el Clark.

Tot i que més tard tindrien una aventura, res sembla indicar que la història d’amor comencés al banc aquells dies d’agost de 1973. «Per la meva banda, no hi havia amor ni atracció física, ell era la meva oportunitat de supervivència i em protegia d’Olsson», afirma la dona que va inspirar el personatge de la Kicki de la sèrie de Netflix ‘Clark’. Segons la professora Åse, «la síndrome d’Estocolm és un concepte inventat» per amagar la falta de protecció de l’Estat.