La commemoració dels 50 anys de l’enderrocament d’Allende fa aflorar les històriques divisions a Xile

«Mai més, mai més». El crit va acompanyar l’èmfasi que li va donar el president xilè, Gabriel Boric, a aquest mateix anhel de no repetició de la seqüela de mort i dolor de l’11 de setembre de 1973. A 50 anys de l’enderrocament de Salvador Allende, i en el marc d’una cerimònia al·lusiva a la tragèdia que va comptar amb nombrosos convidats internacionals, i la dreta va decidir no acompanyar, Boric va expressar «amb molta convicció» que la violència no ha de substituir sota cap circumstància la recerca de solucions democràtiques d’una crisi. «Els problemes de la democràcia s’aconsegueixen amb més democràcia i mai es justifica un cop d’Estat. Ens rebel·lem quan ens diuen que no hi havia alternativa (fa mig segle). Democràcia avui i sempre».

La commemoració de l’11 S ha reactualitzat històriques divisions en aquest país. Una marxa feta en la vigília va acabar amb incidents. El mateix Boric va dir dies enrere que l’ambient estava «electritzat» per les polèmiques relacionades amb la naturalesa de la conjura que va entronitzar el dictador Augusto Pinochet, el paper dels partits llavors opositors, l’empresariat i els mitjans de comunicació en la caiguda d’Allende. «Els partits polítics de dreta no han estat a l’altura», va lamentar l’expresidenta Michelle Bachelet. Va recordar en aquest sentit que dues dècades enrere hi havia «més consens a condemnar el que havia passat».

En aquest context, Boric va parlar al país. Prèviament, a les 11.52, l’hora exacta en què les bombes van caure des dels avions de la Força Aèria contra el Palau de La Moneda, els participants de la cerimònia van ferun minut de silenci. «La unitat i la reconciliació no s’aconsegueix amb neutralitat ni distància sinó posant-se indiscutiblement del costat dels que van ser víctimes de l’horror. No passa per pretendre empatar les responsabilitats entre víctimes i victimaris sinó fer tot el possible pel mai més».

Entre els que l’escoltaven hi havia els presidents Luis Lacalle Pou (Uruguai), Gustavo Petro (Colòmbia), Luis Arce (Bolívia), Andrés Manuel López Obrador (Mèxic) i el primer ministre de Portugal, António Costa (Portugal), entre d’altres. En les primeres files, juntament amb líders socials i defensors de drets humans, es van asseure l’excap del Govern espanyol Felipe González i l’exjutge Baltasar Garzón, que va ser qui demanar la detenció a Londres de Pinochet, cosa que va tenir un fort impacte polític a Xile i va accelerar la sortida d’escena del llavors cap de l’Exèrcit.

Elogi d’Allende

Davant seu, Boric va ressaltar, al parlar d’Allende, «la impecable trajectòria democràtica d’un home que va empenyorar la seva paraula». Aquesta semblança és la que irrita especialment l’oposició. Molt a prop d’on es feia la cerimònia va arribar el setembre de 1973 la runa de La Moneda bombardejada. Un fet que, va dir el president, «va esgarrifar» «milions d’homes al món que havien vist a Xile una esperança de canvi». La transició al socialisme en la legalitat «era un camí de canvis respectant els drets de les minories».

Aquell 11-S va trastocar «profundament» la vida de tots els xilens, «no només dels que van creure en el projecte que va representar la Unitat Popular (UP)». El jove mandatari va rescatar «els que van defensar la Constitució i les lleis quan l’Estat de dret queia per la força dels avions i les armes i la insolència de la traïció i la sedició». Nombrosos xilens «portem al cor els que van ser perseguits, van morir, van anar a la presó o l’exili». La dreta no cessa a justificar l’aldarull, tot i que reprova els crims perpetrats. Boric no va passar per alt el que considera una contradicció. «No és separable el cop del que va venir després. Des del mateix moment del cop es van violar els drets humans».

Revisió dels fets de 1973

Revisió dels fets de 1973L’11-S és, mig segle més tard, «un dia d’aprenentatge». Una de les grans lliçons que deixa és la necessitat d’«enfortir la nostra convivència». Boric va valorar que els seus antecessors vius, Eduardo Frei, Ricardo Lagos, Bachelet i fins i tot el dretà Sebastián Piñera, absent en l’acte per no menysprear els seus aliats i esbroncat pels assistents, haurien firmat un «manifest per la democràcia». Entre els que pensen diferent «podem construir una societat millor». Aquest document també va ser firmat pels mandataris estrangers. «Les amenaces a la democràcia no es limiten a les nostres fronteres».

El seu discurs també va incloure alguns comentaris crítics respecte del passat, quan sectors de l’esquerra consideraven que la institucionalitat era tot just una escala de la revolució. «La democràcia és l’únic camí per avançar en una societat més justa, un final en si mateix, no merament instrumental. No hi ha la violència. Els canvis estructurals han de ser acompanyats per àmplies majories. No culpar-les davant els nostres propis fracassos. Hem de ser capaços d’aprendre de les llums i ombres dels nostres antecessors».

Desapareguts

Notícies relacionades

Els aliats faciliten a Ucraïna atacar Rússia amb els seus míssils més enllà de Kursk

L’enemic de la presidenta en el qual Feijóo ha volgut influir

La llarga al·locució va oscil·lar entre la necessitat que els partits polítics de tots els colors trobin acords bàsics i la necessitat de reconèixer els traumes passats. «Les històries que deixen d’explicar-se s’obliden. Cal transmetre a les noves generacions el que els nostres avantpassats van viure». I perquè la flama no s’extingeixi, va assenyalar que la memòria és crucial. Però, a més, s’ha d’avançar en el coneixement del que va passar amb 1.162 desapareguts. «L’Estat els va fer desaparèixer i l’Estat ha de fer-se càrrec de saber on són», va dir sobre el Pla Nacional de Recerca, llançat la setmana passada. «Només assumint deutes del passat i guarint les ferides serà possible una convivència en harmonia i la construcció d’una societat que es projecti cap al futur».

El problema dels drets humans no és passat a la regió ni el món. I per això Boric, a to amb anteriors pronunciaments, que li van valer el malestar de socis de la seva coalició, en particular el Partit Comunista, va dir sentir el dolor del que passa en altres països. «No importa el color del règim que violi els drets humans, sigui vermell, blau o negre». Les seves violacions «han de ser condemnades sense cap matís». Molts van pensar en Nicaragua, Veneçuela i Cuba. La vetllada crítica del present no li va escatimar l’agraïment a l’Havana per haver rebut nombrosos exiliats després del cop, entre ells Beatriz Allende, filla de l’extint president.