Un Xile tan polaritzat com el 1973 commemora el 50 aniversari del cop de Pinochet

Si l’esclat social a finals del 2019 semblava anunciar el comiat definitiu de l’agenda neoliberal, el gir polític a la dreta que es va començar a experimentar a partir de la derrota a les urnes d’una Carta Magna de tall progressista, el setembre del 2022, reafirmat en la victòria dels ultraconservadors en les eleccions constituents del maig passat, acoloreix la mirada de molts ciutadans d’aquella tragèdia.

Al maig, una enquesta de la consultora Mori informava que el 36% dels entrevistats creien que els militars havien tingut raó a enderrocar Salvador Allende. A principis de mes, la firma va tornar a auscultar la societat. Tot just un 47,5% dels xilens va estimar que el general Augusto Pinochet (1973-1990) va ser un dictador. Un sondeig de Pulso Ciudadano previ a la commemoració va donar compte de què gairebé un 40% dels xilens responsabilitza de l’esdevingut el president deposat violentament.

«Sento que hi ha un retrocés», va reconèixer astorada Michelle Bachelet. Trenta anys enrere hi havia més consensos, segons l’expresidenta. En aquest context, no exempt de polèmiques i afanys revisionistes, el president Gabriel Boric, va firmar el decret que va iniciar el Pla Nacional de Recerca Veritat i Justícia en relació amb 1.162 desapareguts. Els esforços del Govern d’esquerres de reunir tota la comunitat política al voltant d’un «mai més» a situacions com les d’aquell 11/9 no van arribar a bon port.

«Al complir-se 50 anys de la ruptura violenta de la democràcia a Xile que va costar la vida, la dignitat i la llibertat a tantes persones, xilenes, i d’altres països, volem, més enllà de les nostres legítimes diferències, comprometre’ns en conjunt a cuidar i defensar la democràcia, respectar la Constitució, les lleis i l’Estat de Dret». Aquesta afirmació pertany al document subscrit per Boric i quatre dels seus antecessors al Palau de La Moneda, Eduardo Frei Ruiz-Tagle, Ricardo Lagos, Michelle Bachelet i Sebastián Piñera.

El gest del magnat Piñera no va ser acompanyat per les forces de dreta que el van sostenir en el poder entre 2018 i 2022. La coalició Xile Vamos –Renovació Nacional (RN), Unió Democràtica Independent (UDI) i Evópoli– va emetre un document propi en què no s’esmenta la paraula «cop». Aquests partits van preferir parlar de «la culminació d’una profunda fractura social i política que va afectar greument» la «convivència.

Falta d’acords bàsics

Les cerimònies de record d’aquest dilluns estan, per tant, travessades per aquestes línies divisòries, una cosa que ha sigut lamentada per María Fernanda García, directora del Museu de la Memòria. «Mai creixerem ni ens desenvoluparem com a país ni en la part econòmica ni en la social si no tenim resolts temes tan bàsics com estar d’acord en el fet que no pot tornar a passar que s’executi, es torturi, es mati i es facin desaparèixer ciutadans». El mateix museu va acompanyar aquest malestar amb dades de l’Observatori de la Defensoria de la Infantesa: 150 menors van ser identificats com a víctimes d’execució en el període de la dictadura, mentre 40 més van resultar víctimes de desaparició forçada. Però, a més, 956 nens, nenes i adolescents van patir presó política i tortures, i 102 més van estar a presó política acompanyats d’una adulta o adult.

Els posicionaments polítics són més forts que qualsevol número. L’acadèmic Sebastián Rumie observa un debat entre les diverses faccions de la dreta, articulat a partir de tres aproximacions a l’11/9 i les seves conseqüències: «negacionista, relativista i revisionista». La primera postura nega deliberadament fets provats «a fi d’ajustar la realitat a un relat». La segona no nega l’esdevingut, però ho relativitza «conforme a un context històric que ho justificaria»: Allende i el «perill marxista». Mentre que la tercera postura no nega ni relativitza els fets. Els revisa a fi de crear noves interpretacions. No és el corrent majoritari d’aquest espai.

El gest d’un excap de l’Exèrcit

Mentre la dreta i la ultradreta mesuren cada intervenció als efectes de no quedar com a furgó de cua del Govern, un excap de l’Exèrcit, el general retirat Ricardo Martínez Menanteau, s’erigeix en aquest moment en una veu contundent de condemna a l’horror passat. Al seu llibre Un Ejército de todos afirma que la desaparició de persones constitueix «una de les pàgines més fosques en matèria de violacions dels drets humans durant aquell període i representen una ferida oberta en l’ànima nacional».

La ministra de Defensa, Maya Fernández, neta d’Allende, està convençuda que en les estructures castrenses es verifica un tall respecte al passat. «Els homes i dones que avui dia són oficials, sotsoficials, són la generació de la tornada de la democràcia. Avui dia no tenim oficials actius que van tenir un rol per al Cop, que eren oficials ja per al cop».

La discussió sobre l’economia

Un 39% de les persones enquestades per la consultora Mori van considerar no obstant que Pinochet passarà a la història com «l’home que va impulsar i va modernitzar l’economia xilena». Per a Ignacio Silva Neira, de l’Observatori de Polítiques Econòmiques (OPES), es tracta d’una fal·làcia que ha tornat a ser exhumada pels defensors del règim militar. Neira es recolza en dades contundents del Banc Mundial. El 1973, el PIB per càpita de Xile era equivalent al 24,2% del PIB per càpita dels Estats Units. El 1989, l’últim any de Pinochet, aquest valor havia retrocedit a un 9,9%. El dictador «va entregar una economia» que creixia més a poc a poc que la resta dels països d’ingressos alts i que la regió d’Amèrica Llatina. Un altre economista, Guillermo Larraín, assegura, en la mateixa direcció, que el veritable motor darrere del «boom xilè» no va ser la dictadura sinó la instauració d’un règim d’Estat de Dret, el 1990.

Temps de revenja

Notícies relacionades

Populars i socialistes aixequen els seus vetos i avalen la CE de Von der Leyen

Els nervis s’apoderen de l’SPD de Scholz mentre se’n debat el relleu

Les querelles acadèmiques o en l’elit política, de vegades seguides amb indiferència per part de la població, van en paral·lel a una ofensiva dels sectors més durs de la dreta que no només exalten els militars del 73. El que també apareix com a discussió i venjança és l’esclat del 2019. En xarxes socials s’ha iniciat una campanya en favor de l’excapità Patricio Maturana, que ha sigut condemnat a 12 anys de presó per haver deixat cega amb una bomba lacrimògena l’actual senadora Fabiola Campillai. La meta de la campanya –100.000 dòlars– va ser superada amb escreix i en temps rècord.

Aliena a la commemoració de l’11/9, la ultradreta vol incorporar al seu projecte constitucional el permís perquè el sector privat pugui rebre el «dret de propietat» de carrers, places, camins, el mar adjacent i les platges. Ni tan sols la Carta Magna de Pinochet havia arribat tan lluny, i aquest sembla ser el millor homenatge al dictador.