Els expresidents en política: de la discreta Merkel a la pedra a la sabata de Johnson

A Alemanya l’excancellera Angela Merkel es va retirar el 2021 després de 16 anys al poder i apareix esporàdicament en actes de perfil baix o visites privades a l’òpera. No té càrrecs ni intervé en els actes del seu partit, la Unió Cristianodemòcrata, liderada per qui va ser el seu rival intern històric, el dretà Friedrich Merz. La seva discreció actual coincideix amb el qüestionament del seu llegat després de la invasió d’Ucraïna. Se l’acusa d’haver «deixat fer» a Vladímir Putin, en lloc de frenar-lo.

Molt diferent és la posició pública del seu antecessor, el socialdemòcrata Gerhard Schröder, que sempre va ser un hàbil acaparador del focus mediàtic. Ara es prodiga en recepcions a l’ambaixada russa i defensa la seva amistat amb Putin. Schröder va protagonitzar després de la seva retirada, el 2005, un espectacular cas de porta giratòria al passar a ocupar llocs en consells directius d’empreses controlades pel Kremlin. Pocs mesos abans de deixar el càrrec, havia lligat els caps per a la construcció del gasoducte germanorús Nord Stream. Des del seu Partit Socialdemòcrata (SPD) han sorgit iniciatives per expulsar-lo. Fins ara, sense èxit.

Blair recobra un paper

Ser ex primer ministre al Regne Unit no és ni de bon tros estar condemnat a l’ostracisme. Boris Johnson va continuar donant guerra com a diputat fins fa tot just uns mesos, quan va ser obligat a dimitir pels escàndols del ‘Partygate’. Però malgrat la seva sortida forçada de la política, Johnson continua sent una pedra a la sabata per a l’actual primer ministre, Rishi Sunak, a qui no dubta a criticar sempre que en té ocasió. En el cas de Theresa May i Lizz Truss, totes dues continuen sent parlamentàries i les seves opinions, més cauteloses i menys crítiques que les de Johnson, continuen tenint pes i repercussió en els mitjans de comunicació.

Altres ‘expremiers’, com David Cameron i Tony Blair, van optar per una sortida discreta de Downing Street. La mala premsa de l’exlíder laborista després de la seva sortida del Govern el va portar a mantenir-se a l’ombra en els últims anys, tot i que l’arribada de Keir Starmer al capdavant del partit l’ha tornat a situar com un actiu de cara a la campanya per a les pròximes eleccions generals.

Els dos únics expresidents vius a França són el conservador Nicolas Sarkozy (2007-12) i el socialista François Hollande (2012-17). Com que les seves presidències es van limitar a un únic mandat i van deixar l’Elisi relativament joves per a una jubilació política –57 anys en el cas de Sarkozy i 62 anys per a Hollande–, tots dos s’han resistit a allunyar-se de la primera línia.

Després del seu fracassat intent el 2016 per tornar a presentar-se a unes de presidencials, Sarkozy no ha deixat de moure els tentacles per influir, tant en el seu partit com en el Govern d’Emmanuel Macron, segons informa Enric Bonet. No només alguns dels seus exdelfins –el ministre de l’Interior, Gérald Darmanin, i el de Defensa, Sébastien Lecornu– formen part de l’Executiu centrista, sinó que també manté una bona relació amb l’actual inquilí a l’Elisi. L’expresident l’utilitza per fer avançar les seves propostes, com una coalició governamental, de moment fallida, entre el macronisme i Els Republicans (LR). Però també per conservar suports a les altes esferes, que considera necessaris aquest exdirigent condemnat penalment i implicat en múltiples casos de corrupció.

Crítiques d’Hollande al Partit Socialista

Sense ‘affaires’ judicials, Hollande tampoc es vol allunyar massa dels focus mediàtics. Des del final de la seva presidència, ha publicat dos llibres (el 2018 i l’any passat) que van resultar un èxit comercial. En els últims anys, ha convertit en la seva especialitat les crítiques afilades contra Macron –amb el que manté una pèssima relació després de la traïció de qui va ser el seu ministre d’Economia– i l’actual direcció del Partit Socialista. Malgrat això, els vincles entre Hollande i el PS semblen haver millorat en els últims temps. Així ho va demostrar la seva presència a finals d’agost a la universitat d’estiu de la centenària formació.

Malgrat els embolics judicials i escàndols de tota mena, Silvio Berlusconi, el polític per antonomàsia més famós d’Itàlia després de Benito Mussolini a l’últim segle, mai va deixar d’ocupar el centre de l’escena pública del seu país, després que el 2011 es veiés obligat a dimitir com a primer ministre italià en la seva última legislatura, informa Irene Savio.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

Ell mateix ho va voler així, especialment al front polític. Com a líder d’un partit creat a imatge i semblança seva, Berlusconi mai va poder (o va voler), per exemple, trobar un successor. Per aquesta raó, fins i tot després de la seva caiguda en desgràcia, l’únic interlocutor per a la resta de les forces polítiques va continuar sent ell.

Matteo Renzi, un centrista i un dels seus grans rivals, així com exlíder del Partit Democràtic (PD), ho va expressar amb paraules plenes de cinisme: «Mai ha existit un successor de Berlusconi, perquè la gent com Berlusconi no té successors. I aquells que es consideren tals són només uns patètics imitadors», va afirmar Renzi.