López Aguilar: «La retòrica antiimmigració de l’extrema dreta és estúpida i inútil»

El socialista Juan Fernando López Aguilar és president de la Comissió de Llibertats Civils, Justícia i Assumptes d’Interior del Parlament Europeu i ponent de l’informe sobre el reglament de gestió de crisi, l’últim gran bloc que queda per aprovar per tancar el pacte de migració i asil de la Unió Europea (UE). Fa tres anys que lluita per tirar endavant aquest paquet legislatiu i atén EL PERIÓDICO poc després que Itàlia hagi demanat més temps per decidir si recolza el text que fixarà els mecanismes que s’hauran d’aplicar en cas d’allaus d’arribades, com les registrades recentment a l’illa de Lampedusa.

¿Quin és el problema ara?

És fins ara el penúltim episodi d’una seqüència extremadament dura. Migracions i asil van ser tradicionalment competències exclusives distintives de la sobirania dels estats membre. Van deixar de ser-ho amb el Tractat de Lisboa, i alguns encara no se n’han adonat. Al Parlament Europeu fa anys que intentem complir no només el mandat del tractat, sinó la seva promesa: un sistema comú d’asil que es basi en els principis de responsabilitat compartida i solidaritat obligatòria i vinculant en situacions d’emergència i de crisi. I és una trista ironia que Itàlia, sent un estat de primera línia les illes amb les Pelàgiques, com Lampedusa, exposades no només a la migració irregular, sinó a rescats dramàtics, i també a naufragis tràgics, i necessitant solidaritat, sigui l’últim obstacle per quallar la majoria qualificada que fa falta perquè el Consell adopti la seva posició.

I llavors, ¿per què Itàlia demana ara més temps?

Migracions i asil són l’assumpte més divisiu entre els estats membre. Hi ha confrontacions irreconciliables. Ho és geogràficament, ja que no és la mateixa perspectiva la dels bàltics, obsessionats amb la instrumentalització davant Lukaixenko, que la dels estats que tenen frontera vulnerable al Mediterrani. I també ho és ideològicament, ja que no és el mateix l’aproximació de l’extrema dreta nacionalista que la progressista. Però les respostes nacionalistes, que tenen com a expressió última Giorgia Meloni, tot i que no l’única, escorades cap a posicions conservadores o d’extrema dreta, estan abocades al fracàs. Pensar que pots patrullar militarment la costa del Mediterrani i que això evitarà que persones desesperades disposades a arriscar-ho tot i a perdre la vida en l’afany es posin a les mans de traficants que acaben trobant alguna ruta per la qual posar el peu a Europa; pensar que negar el fet migratori els frenarà, i pensarà que renunciar a una escala europea et salvarà a tu individualment, en una Europa sense fronteres interiors, és una opció abocada al fracàs.

Una de les seves propostes com a ponent del reglament de crisi és la creació d’un mecanisme de salvament i rescat europeu que coordini els esforços al mar. ¿Aquests esforços inclouen els que fan les oenagés?

Es tracta que la Comissió tingui la capacitat a través de figures de nova creació, entre aquestes, un coordinador europeu de salvament i rescats, de posar en comú els esforços de les guàrdies costaneres dels estats membre. És imprescindible que hi hagi una coordinació europea que asseguri que no es produeixen violacions del dret internacional, que no es produeixen devolucions en calent il·legals, que els retorns són dignes complidors del dret internacional i respectuosos amb els drets humans. Però, sobretot, que hi ha una sinergia positiva perquè d’una altra manera es produeixen tragèdies tan esgarrifoses com la de Pilos, a Grècia, on 700 persones se’n van al fons del mar, entre aquestes, centenars de nens, en una seqüència que només s’explica perquè la Guàrdia Costanera grega constata que la direcció és Itàlia i decideix que el problema sigui d’Itàlia i no de Grècia. Cal acabar amb això, fent que el desafiament sigui europeu.

¿Però això inclou les oenagés?

Inclou, sens dubte, no criminalitzar les oenagés. Aquest és un mandat constant del Parlament Europeu i, de fet, hem aprovat la modificació de la directiva que va donar lloc que alguns estats optessin per criminalitzar la cooperació amb les organitzacions no governamentals sota el pretext que eren instrumentals per a les xarxes de tràfic, és a dir, còmplices del tràfic d’éssers humans i la seva explotació. És una aberració, a més d’una falsedat.

Organitzacions de drets humans denuncien que el reglament de gestió de crisi donarà escenaris als països membres per derogar la llei d’asil, cosa que pot provocar violacions dels drets humans dels refugiats. ¿Què els respon?

Res d’això està en el mandat del Parlament Europeu ni en el reglament que hem aprovat. Està en la posició del Consell. Els governs dels estats membre s’han entossudit a empeltar instrumentalització, és a dir, permetre que un Estat pugui exceptuar les regles quan es veu sotmès a una pressió migratòria exercida per algun país fronterer, i això és qüestionat pel Parlament Europeu. Ara arriba el moment de l’estira-i-arronsa entre el Consell i el Parlament Europeu per discutir com queda al final. El Parlament Europeu vol mantenir el compromís de respecte als drets humans i els procediments d’asil. Serà una baralla aferrissada, que no és agradable.

Polònia i Hongria són els principals opositors al repartiment obligatori de migrants que preveu el nou pacte. Per a aquests països, es preveu una aportació de 20.000 euros per migrant rebutjat. ¿Es preveu algun tipus de mecanisme en cas que es neguin també a aquesta compensació econòmica?

El dret europeu és la regla del joc. Qui es desvinculi de les regles que sorgeixin d’aquest pacte haurà de respondre per això davant els procediments d’infracció que ha d’incoar la Comissió, davant les multes que se’ls posin, davant el reglament de condicionalitat de l’Estat de dret que impedeix l’accés als fons europeus i, en el seu cas, davant les sentències del Tribunal de Justícia que els condemnin per estar fora de la llei europea. Ningú ha de pensar que ignorar o violar el dret europeu és va o impune. Ja va sent hora que els programes de reallotjament no siguin un esforç exclusivament nacional, perquè aquestes persones no han arribat a El Hierro o a Lampedusa. Aquestes persones han arribat a la UE i la resposta ha de ser solidària i europea.

El nou pacte de migració i asil planteja un blindatge sense precedents de les fronteres exteriors i l’augment de les fórmules per a l’expulsió de migrants irregulars. ¿Anem a una Europa fortalesa?

Com a federalista, europeista, progressista i d’esquerres, no és el que vull. Vull una Europa, en una metàfora que vaig escoltar a Pedro Sánchez, que sigui un far que pugui il·luminar i donar esperança, i sigui referència pels seus valors i per la coherència del seu dret legislat. Però el nou pacte consisteix en cinc reglaments. I n’hi ha dos que clarament basculen cap al pilar de la seguretat, el del control exterior de fronteres i el d’identificació biomètrica. El Consell no ha fet res més que intentar preferir aquests dos reglaments i desplaçar o ignorar el pilar de solidaritat. Per això el Parlament Europeu va posar pressió i va avisar el Consell que no s’avançaria en seguretat fins que no cedís en la solidaritat. I la pressió ha funcionat, perquè el Consell per fi s’ha posat a treballar en el reglament de crisi, que estava intentant ignorar.

El juliol passat, la Comissió va firmar un acord amb Tunísia que ha generat una gran polèmica. ¿És el camí que cal seguir? ¿La UE ha d’externalitzar el control fronterer a països de dubtosa qualitat democràtica?

La meva resposta és ‘no’. En l’últim debat de l’Estat de la Unió, Ursula von der Leyen va escoltar moltes crítiques de rebuig d’aquests acords amb Turquia, Líbia i Tunísia, que no han aportat cap solució creïble. La prova és que Tunísia no ha respectat el que suposadament s’havia acordat, ha rebutjat des d’aleshores qualsevol visita de delegacions de la UE i continuen arribant les embarcacions des de Tunísia. Per tant, és claríssim que aquesta no és la via.

Alguns estats de la UE posen èmfasi en la necessitat de posar el focus en els països d’origen o trànsit de la immigració. El president francès, Emmanuel Macron, va proposar l’altre dia condicionar l’ajuda al desenvolupament a l’Àfrica subsahariana a una política «responsable» en matèria migratòria, però en aquest cas també tenim el problema de la poca «fiabilitat» d’alguns d’aquests països.

Se sap poc que Europa és el campió mundial de l’ajuda al desenvolupament i l’ajuda humanitària. La UE suma més que la Xina, Rússia i els Estats Units junts. I, no obstant, la influència de la Xina i Rússia a l’Àfrica és corrosiva, mentre que l’europea és insignificant. És per això que els governs insisteixen en la condicionalitat. El Parlament Europeu no es nega a la dimensió exterior, però sí que es nega a la condicionalitat mecànica que volen aplicar no només a l’ajuda al desenvolupament, sinó també a l’extensió de visats i fins i tot als acords comercials. Tot és expressiu de fins a quin punt el Consell està obsessionat a evitar que els migrants arribin. Mentre que el Parlament Europeu vol una aproximació més comprensiva de tots els vessants del fet, l’exterior i la interior també. Cooperar eficaçment amb els països d’origen i trànsit, però alhora una mirada inclusiva i respectuosa al dret internacional marítim quan es refereix al salvament i rescat i desembarcament en un port segur i una mirada inclusiva quan ja han posat el peu a Europa de manera que es compleix el dret europeu.

La ultradreta acostuma a carregar contra la immigració irregular i un dels arguments per aconseguir el poder és el de la mà dura, una recepta que s’ha demostrat ineficaç el primer any de Giorgia Meloni en el Govern d’Itàlia, que ha registrat el doble d’arribades que l’any passat. Ella mateixa ha admès que esperava poder fer més...

És exacte i és demostratiu de fins a quin punt aquesta retòrica securitària i de rebuig, de negació del fet migratori, està abocada al fracàs. A més d’estúpida, és inútil. No té resultats i, per tant, es tanca el cercle simplement en l’explotació d’una por que ells mateixos alimenten, presentant els migrants com una amenaça. No ho són. No venen a depredar els nostres serveis públics. I la prova ha sigut la resposta europea davant la brutal guerra d’agressió de Putin contra Ucraïna, que ha produït 11 milions de desplaçats a la UE, 4 milions dels quals ja resideixen aquí indefinidament. No han enfonsat el model social europeu. Ho hem encaixat. ¿Per què? Perquè hi ha hagut voluntat política. Ho podem fer. Només fa falta voler.

Alemanya, un altre país amb molta pressió migratòria, ha reforçat aquesta setmana els controls fronterers amb Polònia i la República Txeca. ¿Suposa un cop per a l’espai Schengen?

És clar, però no és el primer. A propòsit de la pandèmia, alguns estats membre van qüestionar Schengen com mai abans. Van introduir mesures restrictives que erosionen la lliure circulació fins a fer-la irreconeixible. Per això en aquesta legislatura hem estat treballant en un codi de governança que creï regles sobre quan suspendre o restringir Schengen. I ara veiem que, com a conseqüència que no hem arribat encara al pacte migratori, els estats membre continuen adoptant mesures unilaterals imposades els uns contra els altres.

¿Confia que el pacte d’immigració i asil es tancarà abans del final de la legislatura, el maig vinent?

El temps cada vegada és més urgent i ja corre en contra nostre. La gran finestra d’oportunitat continua sent la presidència espanyola. Si no ho fem ara, no es farà. No només perquè, en la pròxima legislatura, la primera presidència semestral és Hongria i la segona Polònia, i evidentment no hi haurà cap complicitat per tornar a posar en marxa cap oportunitat, sinó perquè, a més, segurament ja s’haurà instal·lat la idea que no podem, que no ho aconseguirem per més hores que hi dediquem. Estic treballant molt perquè no passi, per aconseguir un resultat. I el resultat no serà ni la meva primera preferència, ni segurament del meu gust, però ja serà una cosa millor que el que tenim si aconsegueix fer passos endavant en la direcció correcta.

¿Quina opinió li mereixen les declaracions de la ministra de l’Interior britànica en les quals rebutja que la discriminació per ser gai o dona sigui suficient per rebre asil i en les quals demana una revisió dels convenis internacionals?

És lamentable que hi hagi tants governants que creguin que poden pescar en el calador de vots del rebuig del migrant i la revisió de les regles de la protecció internacional als asilats i refugiats. Qualsevol Estat constitucional desenvolupat, i el Regne Unit ho és, hauria de tenir una sensibilitat oberta a tots els supòsits de persecució i de risc per a la integritat i la vida de les persones.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

Ara que ens acostem al final d’una legislatura del Parlament Europeu inèdita, amb la pandèmia de la covid i la guerra d’Ucraïna com a grans protagonistes, ¿quin és el seu balanç?

Europa ha après de les seves pitjors experiències, i això ja és complir el seu deure. No ha repetit l’abjecta gestió de la gran recessió, que va ser una cruel imposició de les dretes europees, encapçalades per la dreta alemanya, contra l’Europa del sud i una venjança contra el model social europeu del qual encara ens condonem i del qual, per cert, són subproductes el populisme i el creixement de l’extrema dreta antieuropea en totes les latituds de la UE. Però queda complir la promesa d’una resposta comuna i un dret comú d’immigració i asil. Sense això, la legislatura no serà un èxit.