Sadaf Rahimi, exboxejadora afganesa: «Totes les meves amigues han hagut de deixar la boxa i les seves vides es limiten a estar a casa»

¿Va haver de deixar l’Afganistan simplement per boxejar?

Sí, tristament. Vaig sortir de l’Afganistan el 2016. La vida allà per a mi es va convertir en una cosa impossible. La meva família i jo havíem estat rebent amenaces de mort pel simple fet que tant jo com la meva germana boxejàvem sent dones. Tot va passar durant un viatge que vam fer la meva germana Shabnam i jo a Espanya per presentar el documental que havíem fet explicant la nostra història ‘Boxing for Freedom’. I va ser el nostre pare qui ens va dir que no tornéssim. Que estaríem més segures aquí. Vam decidir sol·licitar asil i ens vam quedar per salvar la nostra vida. Sortir del considerat normal a l’Afganistan és arriscat.

¿Com va arribar a la boxa?

Sempre em va agradar l’esport, els meus cosins practicaven boxa i vaig pensar: «Si ells poden ¿per què no he de poder jo?». Vivíem a l’Iran llavors, teníem una vida normal, el meu pare era taxista i la meva germana i jo vam començar a boxejar. Al tornar a l’Afganistan, vaig decidir apuntar-me a l’equip femení de boxa. I allà va començar tot. 

¿Com era al principi?

Des del primer dia el meu cercle em va avisar que aquest no era esport per a una dona. El meu oncle, la meva família, els meus amics... Mai els ha agradat que fes un esport tradicionalment associat al gènere masculí. Al país, la cultura és encara molt severa i ho era ja quan vaig començar, no només amb els talibans. Boxejava amb pantalons curts i samarretes i això em va causar al seu dia també moltes crítiques. 

¿Com va ser l’inici de la seva carrera? 

Jo anava entrenant i cada vegada tenia més suport de la meva família. Si hagués escoltat tot el que em deien no hauria arribat on estic avui, i m’alegro d’haver continuat boxejant. Sempre vaig intentar millorar i continuar aprenent, vaig estar mirant fins i tot de convèncer les meves amigues perquè ho provessin, però cada vegada era més complicat, el clima més tancat i era més difícil continuar.

¿Va ser llavors quan va decidir marxar?

Vaig obrir els ulls quan em van convidar a participar en els Jocs Olímpics a Londres, l’any 2012, i a causa d’una denúncia anònima que pretenia escapar-me del país, no em van permetre participar. Des d’aleshores tot anava a pitjor. Cap al 2015 m’havien fet fora de l’equip femení de boxa i els meus pares rebien amenaces. Allà va ser quan en la meva ment vaig dir: ‘No puc viure més temps aquí’. 

¿La van amenaçar?

Sí, moltes vegades. A mi i a la meva família. Jo era massa petita així que trucaven per telèfon al meu pare i a la meva mare i els deien que vindrien contra nosaltres. El meu pare va haver de canviar de feina fins i tot. Mai s’ha arribat a acceptar que les dones lluitéssim.

¿Com va viure l’arribada dels talibans des d’Espanya?

Molt preocupada. Tota la meva família continuava allà. Ja en els 90 es van escapar dels talibans i van anar a l’Iran i ara es tornava a repetir. Vivien en la pobresa i jo vaig intentar tot el que estava a la meva mà per treure’ls. No hi havia manera. També em preocupaven molt les meves amigues boxejadores, estaven en perill. Però no hi havia res que pogués fer jo. Va ser un retrocés de 50 anys en un tres i no res. Mai vaig creure les seves promeses de moderació. La gent viu en la pobresa, les escoles continuen tancades, les dones continuen empresonades a les seves cases i cap pot fer res per evitar-ho.

¿Continua en contacte amb la gent que segueix a l’Afganistan?

Sí, amb la família del meu marit i les meves amigues. Fa poc vam aconseguir treure els meus pares d’allà, però per a la resta continua sent molt difícil. Cada dia que passa la situació es complica, sobretot per a elles. 

Notícies relacionades

¿Caos o mètode? L’Acord de Mar-a-Lago, el pla que donaria un sentit a la guerra comercial de Trump

Alerta per la retirada de visats universitaris estrangers als EUA: «Sembla que aprofiten qualsevol oportunitat per deportar-nos»

¿Com és la seva vida allà?

Molt dura. Totes han hagut de deixar la boxa i les seves vides es limiten a estar a casa. Fer esport està prohibit. Viuen tancades. I el pitjor de tot és que no sembla que puguin sortir del país perquè no tenen passaport i és impossible tramitar-lo. Quan el Govern sospita que algú vol fugir el persegueix. La meva família va aconseguir sortir amb el suport del Ministeri espanyol i van sortir amb els avions militars.