Llibres sobre Israel-Palestina: una bibliografia travessada per la tragèdia humana

A ‘My promised land: the triumph and tragedy of Israel’ (Random House, 2015), el periodista israelià Ari Shavit no pot sostreure’s als elements emocionals del conflicte, algunes de les seves reflexions s’assemblen a les d’Oz i, com aquest, comparteix a grans trets l’enfocament de l’esquerra. Des de les primeres pàgines, no deixa de sostreure’s a la idea que les victòries militars d’Israel han desembocat en tragèdia i l’ocupació porta inexorablement a una situació indefensable.

De naturalesa similar és el lament de José Abu-Tarbush i Isaías Barreñada a ‘Palestina: de los acuerdos de Oslo al apartheid’ (Cascada, 2023), que explica la decepció en què ha desembocat l’autonomia palestina: «Lluny de les expectatives suscitades llavors [1993], s’ha ampliat l’ocupació, s’ha reforçat la dependència palestina d’Israel i s’ha eliminat tota possibilitat d’un Estat palestí viable». Ilan Pappé es remunta a 1948 a ‘Limpieza étnica de Palestina’ (Booket, 2015) per arribar a una conclusió semblant: «La meta del projecte sionista sempre va ser construir i defensar una fortalesa ‘blanca’ (occidental) en un món ‘negre’ (àrab)».

A l’opinió d’Abba Eban, que va ser ministre d’Afers Exteriors d’Israel, que els àrabs mai perden l’oportunitat de perdre una oportunitat, la professora Itxaso Domínguez afirma a ‘Palestina: ocupación, colonización, segregación’ (Cascada, 2022): «Quan els palestins exerciten el seu dret a la resistència no-violenta, l’interès internacional és nul». Domínguez coincideix amb altres autors que les característiques de la resistència posen en relleu la naturalesa colonial de l’ocupació israeliana.

La guerra dels cent anys

Un d’aquests autors, Rashid Khalidi, de la Universitat de Colúmbia, rebesnet de l’alcalde de Jerusalem que el 1899 va escriure una carta a Theodor Hertzl demanant-li «en nom de Déu» que no fes de Palestina el destí dels jueus europeus, es refereix al conflicte com «la guerra dels cent anys a Palestina». Khalidi té un coneixement directe del que s’esperava de l’aplicació dels acords d’Oslo i de la frustració subsegüent 30 anys després perquè va ser assessor de la delegació palestina en la conferència de Madrid (1991) i en les negociacions de Washington (1993), i aquesta informació impregna ‘Palestina. Cien años de colonialismo y resistencia’ (Capitán Swing, 2023).

Part de la cronologia posterior al final de la segona Intifada (2005) és fruit de tal frustració i l’auge creixent d’organitzacions com Hamàs, i el Gihad Islàmic també ho és. Amb el pas dels anys, explica Mikel Ayestarán a ‘Gaza, cuna de mártires’ (UOC, 2015), aquestes milícies, «estendards d’una resistència armada» laica, nacionalista i socialista, s’han convertit en «un moviment purament islàmic que aspira a l’alliberament de Palestina per viure sota la xaria». Eugenio García Gascón, en el seu llibre-diari ‘La cárcel identitaria’ (Libros del Kao, 2013), escriu que «la preocupació per la puresa és un atribut dels moviments integristes i fonamentalistes», tan influents a Gaza com en successius governs israelians.

Notícies relacionades

Nova guerra a Gaza, mateixos dilemes per a Israel

Guerra d’Israel en directe: última hora després de l’atac de Hamàs, morts, reaccions i situació avui a Palestina

Quan Éric Rouleau va publicar el clàssic ‘Les Palestiniens. D’une guerre a l’autre’ (La Découverte/Le Monde, 1984), aquest factor essencialista amb prou feines es percebia. Ni tan sols el 2001, l’any següent del fracàs de la cimera de Camp David, que va estar a punt de fer realitat la solució dels dos estats, els fonamentalismes islamista i judaic van exercir un paper rellevant. L’anàlisi del xoc palestino-israelià que va seguir el fracàs de juliol del 2000, es va atenir a coordenades no confessionals, almenys en l’enfocament d’Edward W. Said en un article publicat a ‘A l’Ahram Weekly’, inclòs a ‘Nuevas crónicas palestinas’ (Mondadori, 2002). A Said li sembla determinant, en canvi, que cap palestí oblida que «cada triomf israelià ha representat una pèrdua palestina simètrica».

Aquests vasos comunicants, la lògica acció-reacció alimenta l’acalorament dels debats. Les dimensions de la tragèdia fan materialment impossible abordar el cas desapassionadament. Joan Cañete Bayle ho reflecteix amb mil·limètrica precisió a ‘Muros, bosques, tumbas’ (Lengua de trapo, 2019). Va arribar a Jerusalem el 2002 per ser corresponsal d’EL PERIÓDICO al teatre d’operacions i de seguida va posar en dubte la seva idea d’imparcialitat. Com es diu a la contraportada del llibre, el va seguir «un tractat d’ètica periodística urgent per a un món on la veritat s’enfosqueix i el relat ho és tot». Només afegeixo que la seva lectura sovint commou.