Israel, el final de la ingenuïtat i la complaença

Simultàniament, el ministre de Defensa, Yoav Gallant, a pocs quilòmetres de distància, realitzant una gira pels destacaments militars d’aquesta mateixa àrea, va arengar un grup de soldats: «Tornarem a assentar-nos aquí (a les poblacions del sud d’Israel). Tornarem al quibuts Beeri d’aquí uns quants mesos, i la situació serà diferent a partir d’ara. Tornarem a establir-nos fins a l’últim metre del quibuts».

Les dues declaracions reflecteixen les posicions de la immensa majoria dels israelians. Uns estan més d’acord amb Ziv i d’altres estan més conformes amb Gallant i pensen més en el futur; i encara n’hi ha d’altres que participen de les dues opinions. Tot i que Israel no serà la mateixa per a gran part de les generacions d’avui, aviat vindran altres generacions i poc a poc aniran cicatritzant les profundes ferides d’aquests dies.

Crueltat davant crueltat

La crueltat dels milicians de Hamàs només troba eco en la crueltat de l’Exèrcit israelià. El ministre Gallant, en la mateixa al·locució als seus soldats, va revelar que ha aixecat totes les «restriccions» als militars. No va necessitar donar més detalls. Tothom entén el que vol dir. N’hi ha prou a veure els bombardejos de l’aviació israeliana a Gaza.

Els israelians han experimentat un fort sotrac amb una sensació de vulnerabilitat. Les comparacions amb l’Holocaust s’han prodigat. El mateix ministre Gallant va portar a col·lació aquesta comparació. Al cap i a la fi molts atribueixen a l’Holocaust ser la principal pedra fundacional de l’Estat jueu que es va establir el 1948, un regal de la comunitat occidental als sionistes tot just tres anys després que acabés la Segona Guerra Mundial.

El despietat atac de Hamàs es va iniciar el matí del 7 d’octubre, coincidint amb el 50è aniversari de la Guerra d’Octubre, o de Yom Kipur, quan Israel va ser atacat simultàniament des d’Egipte i Síria, un esdeveniment gravat en la memòria col·lectiva i del qual aquests dies han estat sentint històries que comencen a ser llunyanes en el temps, però que estan impreses a foc en la pell dels israelians.

Aquesta coincidència casual ha agitat el record. La guerra de l’octubre del 1973 també va ser un atac sorpresa, com el de dissabte passat, que va tenir lloc el dia de Yom Kipur, el Dia del Perdó, quan als jueus se’ls perdonen els pecats que han comès durant tot l’any i comença a córrer un compte nou fins a l’any següent, quan tornaran a dejunar i faran un descans absolut exhortant Déu que els perdoni el mal causat.

La jornada més tràgica

El factor sorpresa és una altra semblança entre les dues tràgiques dates. Dissabte de la setmana passada, també dia de descans, ha sigut la jornada més tràgica des de l’Holocaust, més cruenta que la de qualsevol dia de la guerra de fa exactament mig segle, com s’han encarregat de recordar alguns comentaristes polítics.

Al país es comença a observar una incipient discussió, encara bàsica, sobre les accions i inaccions en relació amb els fets, però encara és aviat per depurar responsabilitats. Serà necessari esperar que acabin les hostilitats per investigar qui i en què ha fallat. Mentrestant, tothom està d’acord que hi ha hagut errors i que les conseqüències han sigut demolidores i sense precedents. La commoció encara no s’ha superat.

En l’estadi actual, sacsejats pel xoc, la profunda divisió que fractura Israel es reflecteix en el repartiment provisional que es fa de les responsabilitats. Es pot veure a tot arreu, per exemple en el programa vespertí de les notícies del Canal 12, el més vist, el que segueixen la immensa majoria dels televidents per informar-se, des del primer ministre Benjamin Netanyahu fins a l’últim habitant de la perifèria.

En una cadira hi ha el respectat periodista Amnon Abramovich i davant seu es troba el novell Amit Segal. El primer té 72 anys i representa el vell Israel, el moribund Israel, un país que s’esvaeix ràpidament, que era molt més liberal que el del jove Segal. Abramovich assenyala com a responsable dels fets Netanyahu, el polític que més temps ha governat Israel, a qui Abramovich considera la nodrissa de Hamàs, algú que durant lustres ha alimentat els fonamentalistes per demostrar al món que Israel no té amb qui negociar. El segon, Segal, treu responsabilitat a Netanyahu i la reparteix equitativament entre tota la classe política.

Les generacions més joves veuen les coses amb més claredat que les veteranes, i això és una cosa preocupant. Els joves defugen la complexitat de la vida i no atenen els matisos que per als grans cobren una importància més gran. El pare de Segal va ser un terrorista convicte que, entre altres coses, es dedicava a col·locar bombes als baixos dels cotxes dels alcaldes palestins de Cisjordània als anys 80, just quan va néixer Amit, que avui té 41 anys. El pare dirigeix avui una de les publicacions més influents i radicals del país, vinculada als colons jueus més nacionalistes i religiosos, Makor Rishon.

Amnon Abramovich representa un Israel ideal que gairebé ja no existeix i es veu amb molt poca freqüència entre els joves. En els mateixos sondejos es registra que la joventut mira cap a una altra direcció, evitant les complexitats que en el passat tenien importància, que volen simplificar les idees, una cosa que certament passa arreu del món, però que a Israel s’observa amb una claredat diàfana. La complexitat a què feien front les generacions anteriors formava part de la vida quotidiana fins fa poc, però no es dona entre els joves amb la mateixa intensitat.

La directora d’una important empresa de sondejos que en diverses de les últimes eleccions va realitzar enquestes a peu d’urna amb resultats molt allunyats del que després va ser el vot real, es va justificar explicant que la seva empresa realitzava les enquestes a primera hora del matí electoral, quan s’obrien les urnes, i amb aquestes enquestes arribaven a uns resultats que no es corresponien amb la realitat perquè a primera hora del matí voten les persones grans, que majoritàriament són d’esquerres, mentre que els joves, que són de dretes, van més tard a votar i els seus vots no quedaven registrats en els sondejos.

Vulnerabilitat

Aquests dies predomina una sensació molt jueva de vulnerabilitat. Ni el poderós Exèrcit ha sigut capaç d’impedir la gran tragèdia que ha suposat l’atac de les milícies de Hamàs contra el sud del país, un atac que deixarà una empremta profunda passi el que passi. Serà una ferida tallant en la història del país que trigarà a superar-se, que només ho farà quan hi hagi una rotació generacional.

En els últims anys, molts israelians han adquirit una segona nacionalitat, generalment europea o nord-americana. Els descendents dels jueus expulsats a Espanya el 1492, han tingut dret a sol·licitar la nacionalitat espanyola; i el mateix ha passat amb els que van tenir avantpassats que van viure a Portugal. Milers d’israelians han fet les gestions requerides per obtenir el passaport espanyol o portuguès, alguns de manera fraudulenta.

A Israel s’ha convertit en un lloc comú fer bromes amb la necessitat de tenir llest un segon passaport pel que pugui passar. Mai se sap el que pot passar, i el que ha passat aquests dies és una prova de la incertesa del futur que envolta els israelians i l’Estat jueu, una incertesa que no va desaparèixer amb la creació de l’Estat, com asseguraven alguns líders sionistes del passat i van creure la majoria dels israelians.

El somni del sionisme

Els líders sionistes van somiar amb posar fi a les característiques de la diàspora que consideraven malaltisses, però molts israelians senten avui el mateix neguit que van sentir els seus avantpassats als llocs del planeta on van viure. De fet, molts israelians semblen ser conscients, i així ho diuen, que l’Estat jueu no és etern, en contra del que afirmen els seus líders; pensen que en algun moment desapareixerà i es reprendrà la diàspora.

Fins i tot hi ha jueus que desitgen que alguna cosa així passi, ja que creuen que el jueu només és capaç de desenvolupar les seves capacitats en la diàspora, en condicions d’hostilitat. Pensen que l’Estat d’Israel és un somni passatger que té data de caducitat, tot i que es desconegui el dia i l’hora exacta en què acabarà. Totes aquestes idees sacsegen amb força la societat israeliana.

Dos pilars fonamentals de l’Estat, l’Exèrcit i els serveis d’intel·ligència, han trontollat amb l’atac de Hamàs. El poderós Exèrcit és la institució més popular i amb més suport, però ha sigut incapaç d’aturar l’atac de Hamàs. Els serveis d’intel·ligència tampoc han sigut capaços de detectar-lo i neutralitzar-lo, i aquestes dues circumstàncies posen en solfa els dos estaments en què fins ara creia més la gent corrent.

Uns quants centenars de milicians han sigut capaços de donar aquest cop en tot just un dia, però què passaria si l’atac fos més gran, es pregunten. Ells mateixos es consolen pensant que l’Exèrcit sí que està preparat per combatre contra altres exèrcits i no contra milicians irregulars que no atenen les regles d’una guerra convencional. El que ha passat, però, s’haurà de traduir en reformes profundes en l’aparell militar i en els serveis d’intel·ligència perquè puguin fer front a situacions no convencionals.

Notícies relacionades

Nova guerra a Gaza, mateixos dilemes per a Israel

El conflicte Israel-Palestina també arriba a les aules: «Ni jutgem ni ens posicionem. Exposem»

Per complicar les coses, un dirigent de Hamàs ha dit que l’organització fonamentalista està sorpresa pels fets, concretament per l’enfonsament d’Israel durant l’atac. Els milicians esperaven una resistència més gran de l’Exèrcit, però la defensa israeliana s’ha col·lapsat i ha trigat molt temps a reaccionar.

S’ha de consignar també la ingenuïtat de molts israelians, que no sempre és artificial, respecte a la brutal ocupació dels territoris palestins. Hi ha un nombre majoritari d’israelians que simplement no volen saber el que està passant al seu voltant, que prefereixen ignorar la brutalitat que els soldats apliquen diàriament contra els palestins, tot i que no és cap secret, ja que gairebé tots els israelians han passat per l’Exèrcit