Centenars de famílies a Israel, en suspens per la sort dels segrestats per Hamàs: «Ai, ¿què deuen estar fent amb ells?»

La família Eshel no forma part de les 199 famílies a què l’Exèrcit israelià ha confirmat que els seus éssers estimats van ser presos com a ostatges el 7 d’octubre passat per Hamàs. Ningú els ha sabut dir on és la Roni. «Han dit que hi ha nens, civils i avis, però ¿què passa amb els soldats que són a Gaza? ¿On és aquesta llista?», exigeix Zahava des d’un lloc de protesta, resistència i acompanyament instal·lat davant els edificis del Ministeri de Defensa a Tel Aviv. «¿I la meva neta? ¿On és la meva neta?», qüestiona plena de dolor a EL PERIÓDICO. Dilluns a la nit, Hamàs va compartir el primer vídeo d’una captiva. Es tractava de Mia Schem, una jove de 21 anys desapareguda al festival celebrat a prop de la frontera. No, no era la Roni.

«En aquest moment soc a Gaza», deia en un vídeo de 60 segons, on també se la veia que estava sent tractada per una ferida al braç i ella mateixa explicava que l’havien operat durant tres hores en un hospital. Zahava també va veure el vídeo sospirant perquè fos la seva neta. Però no, no ho era. «Crec que l’han tret perquè també té nacionalitat francesa, però la meva neta és només d’aquí», lamenta. Hamàs «traurà [en vídeo] primer tots els segrestats amb passaports estrangers i, després, ja mostrarà tots els que són només ciutadans israelians», afirma aquesta àvia, vestida amb una samarreta amb la cara de la Roni i el ‘hashtag’ #HamásesISIS amb referència a Estat Islàmic. «Això espero, això espero», repeteix. Potser llavors podrà saber el destí de la seva neta. 

«El papa us espera»

Shmuel Brodez considera que, dins de les circumstàncies, la seva família és una afortunada. «Per sort, un veí va poder veure com la meva nora i les meves tres netes estaven sent segrestades», constata, buscant l’alleujament on és impossible trobar-lo. El seu fill Avichai va ser el primer a plantar una cadira de plàstic davant el Ministeri de Defensa. «La meva família és a Gaza. Hagar, Ofri, Yuval i Uriya, el papa us està esperant», va escriure a mà en una pancarta aquest granger del quibuts de Kfar Azza, amb vista a la Franja. Ara, ja han passat desenes, fins i tot centenars, de persones per aquest lloc. S’han erigit carpes, instal·lat taules, col·locat més cadires plegables. Hi ha menjar, flors, banderes israelianes i fins i tot lavabos portàtils.

Diverses persones mostren les seves pancartes als cotxes que passen. «Porteu de tornada els nostres captius ara», aguanta estoica una jove sota el dur sol. Els vehicles redueixen la velocitat i xiulen en solidaritat amb un poble bolcat en el suport social mutu. «Vinc aquí cada dia, perquè vull que tornin les meves netes aviat», exigeix Shmuel. «Vull anar de passeig amb la meva neta com solíem fer i no puc perquè és a Gaza, vull abraçar les meves netes i no puc perquè són a Gaza, vull que tornin aviat», declara a aquest diari amb ràbia. Moguts per l’esquinç emocional, s’eximeixen de fer reclams polítics. Només demanen el retorn dels seus éssers estimats.

Però algunes famílies dels segrestats sí que s’han atrevit a expressar les seves crítiques a l’actual Govern. El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, va trigar més d’una setmana a reunir-s’hi. Les autoritats israelianes van trigar també a reaccionar al segrest més massiu de la seva existència i el silenci va durar massa. «Tres dies després de no saber res de la Roni, van venir alguns oficials a casa del meu fill i li van comunicar que estava desapareguda, això és tot», explica la Zahara. «Des d’aquell moment, no ens han dit res més», denuncia. La ira cap a l’Executiu dretà que no va veure venir l’atac més mortífer perpetrat per militants palestins en els 75 anys d’història d’Israel és palpable als carrers. «Bibi ha de dimitir», diu un cartell en vista de tots.

Contra la invasió

A més, algunes de les famílies afectades han expressat la seva oposició a la possible invasió terrestre de Gaza. Els experts afirmen que el més probable és que Hamàs hagi tancat els seus familiars en un laberint de túnels subterranis a la Franja de Gaza, mentre la Força Aèria israeliana bombardeja el territori i l’Exèrcit es prepara per envair. La milícia palestina ha anunciat que alguns dels ostatges han mort a causa dels bombardejos. Al carrer Kaplan de Tel Aviv, els israelians concentrats en solidaritat amb les famílies mostren missatges que recolzen l’intercanvi de presoners. «Seguretat, no venjança», expressa un altre cartell. 

Notícies relacionades

Cuba, el gran èxode

Un atac israelià al cor de Beirut mata 15 persones i en fereix 63

«Jo no soc un polític, només soc un avi i l’únic que vull és que tornin les meves netes», insisteix Shmuel Dobrez abans de tornar a asseure’s en una cadira de plàstic sota un para-sol. El seu fill Avichai està ocupat anant de funeral en funeral. El fill de la Zahava, sense saber on és la seva filla, dedica les seves hores a parlar d’ella. «El meu fill i la seva dona van de periodista a periodista, tota l’estona contestant al telèfon», explica l’àvia de la Roni. Tots estan convençuts que la jove soldada és viva, però no creuen que el seu Govern estigui fent prou. 

«¿Per què estic aquí asseguda? Vull que portin de tornada tots els captius ara. No, ¡ahir!», reclama la Zahava. «Cada dia és més horrible per a ells: que deuen estar menjant, que deuen estar bevent, com és la seva relació amb ells...», s’atura. «Ai, ¿què deuen estar fent amb els segrestats?», divaga amb la mirada endurida per més de dues setmanes sense notícies des d’aquells últims quatre cors, esperant que aquest dramàtic silenci es trenqui.