La matança a l’hospital de Gaza eleva l’amenaça de l’expansió regional de la guerra

Hi ha tant en joc que la Casa Blanca ha decidit despatxar a la regió el president Joe Biden, que arribarà aquest dimecres a Israel per reiterar tot el seu suport a l’Estat jueu, però també per mirar de prevenir que la situació es descontroli. Part de l’estratègia nord-americana consisteix a buscar un acord ràpid per a l’intercanvi de presoners que permeti a Israel recuperar els 199 ostatges en mans de Hamàs, així com l’obertura d’un corredor humanitari al sud de Gaza per alleujar la desesperada situació de la seva població i, en paral·lel, la creació de zones segures perquè les bombes israelianes deixin de matar civils a mansalva. Però l’objectiu últim de l’ofensiva diplomàtica que lidera Antony Blinken és evitar que s’obrin nous fronts en la guerra.

En menys d’una setmana el secretari d’Estat dels EUA ha visitat sis països àrabs, a més d’Israel en diverses ocasions. «Hi ha el risc d’escalada d’aquest conflicte, amb l’obertura d’un segon front al nord i, evidentment, l’entrada de l’Iran», va dir diumenge el conseller de Seguretat Nacional, Jake Sullivan. «[Biden] vol enviar un missatge molt clar de dissuasió a qualsevol Estat o actor que miri d’explotar la situació», va afegir. En aquesta línia va l’enviament al Mediterrani oriental de dos grups d’atac navals dels EUA, proveïts cada un amb un portaavions, diverses fragates i desenes de caces de combat.

Milícies satèl·lits de l’Iran

Amb el seu llenguatge una mica críptic, Sullivan s’estava referint a l’Iran i les milícies de l’«Eix de la Resistència», com les anomena l’aiatol·là Ali Khamenei. Un paraigua que inclou Hamàs i el gihad islàmic als territoris ocupats palestins, però també grups afins a Síria, l’Iraq i el Iemen. La joia de la corona d’aquest organigrama parcialment finançat i armat des de Teheran és el Hezbol·là libanès, el Partit de Déu. «Hezbol·là compta amb molts més recursos que Hamàs, des de míssils balístics fins a una milícia avesada en la guerra siriana. Està també millor preparat que el 2006», assegura Ignacio Álvarez-Ossorio, catedràtic d’Estudis Àrabs i Islàmics de la Universitat Complutense. Aquell any va ser l’última vegada que Israel i Hezbol·là es van enfrontar en una guerra oberta, 34 dies de conflicte que es van saldar sense una victòria clara de cap dels contendents.

Des de fa dies se succeeixen els intercanvis de foc a la frontera entre el Líban i Israel, que ha ordenat l’evacuació de 28 pobles situats a un radi de dos quilòmetres de la divisòria. Però de moment, i malgrat el degoteig de morts, no són més que temptejos. Nasrallah, el cap dels islamistes libanesos, guarda silenci, però el missatge que arriba des de Teheran des que Hamàs va posar en perill Israel és inconfusible. «Si els crims del règim sionista no s’aturen, s’obriran nous fronts de manera inevitable», va dir dilluns el ministre d’Exteriors iranià, Husein Amir Abdollahian. La línia vermella suggerida podria ser l’entrada de les tropes israelianes a Gaza.

La potencial obertura d’un segon front per a Israel, possiblement des del Líban però potser també des de Síria, presenta seriosos maldecaps per als seus líders. Això podria explicar per què s’està demorant la invasió terrestre de Gaza o per què Washington i Tel Aviv es van afanyar a negar que hi hagués proves de la implicació de l’Iran en el devastador atac de Hamàs, quan els mateixos dirigents islamistes han suggerit el contrari o quan les reunions amb alts càrrecs de la Guàrdia Revolucionària iraniana se succeeixen des de fa mesos. «La implementació va ser tota de Hamàs, però no neguem l’ajuda i suport de l’Iran», va dir recentment Ali Barakeh, un dels dirigents de Hamàs en l’exili.

L’assumpció generalitzada, també de la intel·ligència dels EUA, segons ‘The New York Times’, és que a Hezbol·là no li interessa una guerra a gran escala atès el col·lapse econòmic que afecta el Líban i la voluntat expressa d’Israel de «destruir» el país si els seguidors de Nasrala s’hi involucren. 

Normalització de relacions entre Israel i l’Aràbia Saudita

Però alhora la conjuntura ofereix aparents oportunitats per a Teheran. Tant per l’extrema polarització de la societat israeliana entorn del lideratge de Netanyahu com pel desinterès dels EUA per la regió, ocupat últimament a Ucraïna i la contenció de la Xina. Teheran també ha estret relacions amb Pequín i Moscou, convertit ara en un client preferent de la seva indústria armamentística.

En els temps de l’atac sobre Israel també sembla haver sigut determinant la normalització de relacions que ultimaven l’Estat jueu i l’Aràbia Saudita, a canvi d’un acord de seguretat d’aquest últim amb els EUA. Així ho han reconegut Hamàs i el lideratge iranià. Aquest acord –ara interromput davant el moment explosiu que viu la regió– no només hauria minvat seriosament les ambicions hegemòniques de l’Iran a la regió, sinó que podria haver sigut l’últim clau al taüt del suport àrab a la causa palestina, enterrada per les polítiques israelianes. 

Notícies relacionades

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

Els aliats faciliten a Ucraïna atacar Rússia amb els seus míssils més enllà de Kursk

Al precipici que afronta la regió caldria sumar-hi les crides que ha fet Hamàs a la comunitat de fidels de l’islam, l’anomenada umma, per unir-se a la lluita i defensar «oda la terra de Palestina, Jerusalem i Al-Aqsa». Un reclam en tota regla al gihadisme internacional. «Per això crido tots els fills d’aquesta comunitat, onsevulga que siguin, a unir-se a la batalla, cadascú a la seva manera», va dir Ismail Haniyeh, el líder del braç polític de Hamàs exiliat a Qatar el mateix dia de l’atac. 

De moment, Israel no rebaixa la força de la seva indiscriminada venjança a Gaza. Un atac contra un hospital de la capital de la Franja on es refugiaven milers de desplaçats, va matar almenys 500 palestins dimarts. Tot seguit milers de persones van sortir a manifestar-se a Cisjordània, un altre dels fronts que podria obrir-se per a Israel, i nombroses capitals del món musulmà.