L’ONU sí que serveix: el missatge a l’ampolla de l’organització en la guerra entre Israel i Gaza

Poc després que el 7 d’octubre passat Hamàs llancés la seva cruenta ofensiva contra Israel, l’Organització de les Nacions Unides (ONU) va posar en marxa una doble estratègia. De manera pública, el secretari general de l’entitat, António Guterres, i l’enviat especial per al Procés de Pau a l’Orient Mitjà, Tor Wennesland, van condemnar en obert la violència, «el segrest d’ostatges israelians» i «els atacs aeris a Gaza». Entre bastidors, funcionaris del més alt nivell de l’organització van obrircanals de comunicació encoberts amb els «actors claus» «dels dos bàndols», entre ells els grups «que de facto governen a Gaza», per demanar una desescalada.

Però la cosa no es va quedar allà. A més, Wennesland també va entrar en contacte amb «alguns membres» de l’anomenat Quartet de l’Orient Mitjà, que inclou la Unió Europea, Rússia, els EUA i la mateixa ONU, i va ser establert el 2002 en l’intent d’ajudar a acabar amb el conflicte israelianopalestí. De la mateixa manera, el funcionari es va comunicar amb Qatar, el Líban i Egipte, països que són influents figures en la contesa. En paral·lel, el director general de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), Tedros Adhanom Ghebreyesus, va viatjar a Egipte, i es va reunir amb el president del país, Abdel Fattah al-Sisi, cosa que també va preparar el terreny a la visita de dimecres al Caire del cap màxim de l’ONU, Guterres, per negociar un cessament al foc i l’entrada d’aliments a Gaza.

Darrere de l’escena

Tot això ho sabem perquè, en un exercici de no tan freqüentdestresa comunicativa, la mateixa ONU va decidir aquesta setmana explicar a l’opinió pública, a través d’un llarg article difós per la seva pàgina de notícies, què està fent l’organització «darrere de l’escena». La publicació de la nota, disponible en la web de l’organització, es va produir després que, com se sol produir sistemàticament quan esclata algun conflicte molt polaritzador, s’alcessin algunes veus (també entre periodistes) de menyspreu i ridiculització de l’ONU per la seva presumpta inacció. És a dir, allò que «l’ONU no fa res» i «l’ONU no serveix de res».

Un argument, aquest, també fruit de la fins ara escassa pedagogia de la mateixa ONU sobre les seves gestions durant les crisis, i la nosempre fluida compressió del seu funcionament per part del món exterior. Ho demostraven en aquests dies també algunes peces difoses a la televisió i premsa en idioma espanyol en les quals es confonia la veu d’organitzacions no governamentals amb la de representacions oficials de l’ONU.

Ian Phillips, l’actual cap de divisió de notícies de l’ONU i experiodista de l’agència AP (amb experiència, entre altres, en la guerra d’Ucraïna) explica que des de l’organització són «conscients que el paper de l’ONU no sempre és clar per al públic en general». Tot i així, en l’actualitat s’estan fent esforços perquè «les persones en el món tinguin una millor compressió de les nostres activitats», en «una era de desinformació», segons explica, en declaracions concedides a EL PERIÓDICO.

Neutralitat

Una missió, aquesta, que en el passat també ha sigut bastant difícil. Lino Bordin va estar en la primera línia de la diplomàcia internacional al servei de l’ONU per més de 30 anys, treballant en escenaris tan dramàtics com la Sud-àfrica després del final de l’apartheid,el genocidi de Ruanda, les guerres al Congo i Angola, i l’Iraq de Saddam Hussein. «De vegades em pregunto què creu la gent que és l’ONU, ja que hi ha superficialitat i ignorància en certs comentaris. És cert que el marge de maniobra de l’organització té límits, d’això no hi ha dubte, ¡però es deu al fet que l’ONU són els (192) Estats nacionals!», afirma a aquest diari aquest funcionari jubilat de l’ACNUR, l’Agència dels Refugiats de l’organització internacional creada el 1945.

Notícies relacionades

Putin admet haver disparat un míssil balístic hipersònic contra Ucraïna

Un tribunal "antisemita" i "discriminatori"

«S’intenta el possible, amb els recursos dels quals es disposa, que, en el cas de l’ONU, són bàsicament el seu poder de persuasió en negociacions [per desescalar els conflictes] i l’ajuda humanitària que és un pal·liatiu», afegeix Bordin, que recentment també ha escrit un llibre sobre el seu treball a l’Àfrica, Il Continente Sprecato (El Continent Malgastat). Per això, per exemple, l’ONU a Gaza té entorn de 12.000 treballadors de l’Agència per als Refugiats Palestins (UNWRA), que s’afegeixen al personal de l’Unicef, al del Fons de Població de l’ONU i al del Programa Mundial dels Aliments (PMA), entre d’altres. Alguns dels quals han mort des que Israel va posar en marxa el seu contraatac.

En veritat, resoldre el que a primera vista sembla no tenir solució, amb iniciatives d’enginyeria diplomàtica i lenta i silenciosa jardineria, no és una cosa inèdita en la resolució de conflictes, una de les matèries més complexes de l’acció humanitària. Un exemple a la regió és l’acord de pau entre Israel i Egipte que finalment es va firmar el 1979, després que per més de tres dècades els dos països, mentre es combatien en públic, continuaven negociant entre bastidors. Però això, és clar, només es va saber després.