Habitant d’un quibuts atacat per Hamàs: «Serà un repte ensenyar a les noves generacions que a l’altre costat també hi ha gent bona»

Quan va ser conscient que passava alguna cosa, ell, la seva dona i els seus fills es van amagar a les habitacions més segures de la casa. «Ens hi vam estar una estona i quan vam veure que era una mica més segur, vam decidir creuar al bloc de davant, on sí que tenen un refugi», assegura aquest pare de família. «Vam creuar precipitats, en pijama i tal com anàvem per posar-nos fora de perill amb els nostres veïns», explica. Aquests refugis comunitaris són habituals als quibuts i habitualment els utilitzen els veïns dels blocs de pisos pròxims, però en aquesta ocasió la presència de quatre joves desconeguts els va sorprendre. «En aquell moment no sabíem res del que estava passant, només teníem la percepció que aquesta vegada era més greu que en ocasions anteriors», recorda. «Em va cridar l’atenció veure quatre nois que no tenien bona pinta. Tindrien entre 18 i 25 anys i no van pronunciar ni una sola paraula», explica. «Eren en una cantonada, callats i van trigar més de mig dia a començar a parlar», assegura.

L’horror en imatges

«Amb el pas de les hores, ens van començar a arribar imatges de l’horror. Al principi vam creure que eren fake news, però després d’anar rebent més i més vídeos vam començar a fer-nos una idea», diu. «A partir dels vídeos vam saber que hi estaven havent violacions de noies, amb els seus amics o els seus nòvios finats al costat, i assassinats, segrestos, nens amagats en armaris que van presenciar la mort dels seus pares, famílies senceres assassinades...», recorda. El Sebastián explica que és «irònic» com la violència s’ha acarnissat amb comunitats com la seva en què la majoria d’habitants són «gent d’esquerres», que advoca per la pau, per viure en convivència. «Serà un gran repte el fet d’haver d’ensenyar a la següent generació que hi ha gent bona també de l’altre costat», reflexiona. Però no perd l’esperança.

«Vam veure unes imatges d’una furgoneta blanca i terroristes disparant a boca de canó i llavors vam començar a lligar caps. Aquells nois estaven en xoc perquè havien escapat de la famosa festa en què van irrompre els terroristes», explica. El Sebastián recorda que van mirar de comunicar-s’hi, però que els joves només estaven de cos present. «No ens expliquem com van aconseguir acabar allà, en aquell refugi del meu barri. Estàvem a uns 10 quilòmetres de la festa. Ells van aconseguir escapar i salvar-se, però molts d’altres no», explica.

Notícies relacionades

El món àrab clama contra Israel després de la massacre d’un hospital a Gaza amb 500 morts

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre l’ajuda humanitària a Gaza, nous atacs i reaccions

El Sebastián respon a aquestes preguntes des d’una àrea segura on actualment es troba refugiada la seva família des de diumenge passat i a la qual ell ha arribat després per visitar-los uns dies. «Visc en una cooperativa agrícola. És una espècie de barri tancat i dins tenim la zona ramadera en què hi ha el tambo (fàbrica de lactis) en què treballo i la nostra comunitat i les de voltants portem els nens a la mateixa escola», explica aquest ramader. No va marxar amb la seva dona i els seus fills per una qüestió de responsabilitat. «El tambo ha de continuar produint, si no les vaques es moren i això és un tema de seguretat alimentària. Necessitem continuar produint aliments, així que jo em vaig quedar tots aquests dies dormint al refugi i anant a treballar, fent el mínim possible pels animals i cuidant el meu grup de treball també».

El repte de tornar a casa

«Volem tornar a casa, però vivim en la que podríem considerar que és la segona línia i això ho fa molt perillós», explica el Sebastián, angoixat. Coneix moltes persones segrestades o desaparegudes. Abans de continuar parlant demana uns minuts. «Deixa’m que m’aparti, no vull que els meus fills sentin el que diré», justifica. El Sebastián assegura que una jove coneguda de la seva comunitat, de tot just 18 anys, va desaparèixer i poc després en van trobar el cos. «Encara hi ha entre 200 i 300 cossos per identificar, lamentablement ens afecta a tots aquest horror», assegura. «Estem esgotats, l’estrès és aclaparador. Patim en tot moment pel que els pugui passar a les nostres famílies», explica. «Gràcies a Déu Israel està unit per la solidaritat i les comunitats més llunyanes acullen els refugiats de les comunitats que estan en perill, però sabem que hi ha gent que fins d’aquí un o dos anys no podrà tornar a casa seva perquè està completament destruït el quibuts», explica amb preocupació.