Argentina: eleccions en un país en ruïnes

«Amb la democràcia es menja, amb la democràcia s’educa, amb la democràcia es cura», va arengar Raúl Alfonsín en la seva ruta cap a la presidència, el 1983. «¿De veritat deia això?», pregunta amb sarcasme algú nascut aquest segle. Reparteix menjar amb la seva bicicleta. Ni tan sols coneix el nom d’aquell líder de la Unió Cívica Radical (UCR) que va entrar a la història per haver promogut els judicis contra els excomandants de les Forces Armades que van promoure el terrorisme d’Estat. El seu Govern no va poder materialitzar les certeses que s’havia proposat (alimentar, educar i curar). Una hiperinflació el va treure del poder sis mesos abans. L’arqueòleg alemany troba entre roques una foto seva. L’escena podria repetir-se amb les imatges d’altres presidents que el van succeir, entre les quals la de l’actual, Alberto Fernández.

Pobresa i gana

La recuperació de les institucions sota l’angoixa d’un fort endeutament extern no va ser garantia suficient per estroncar ferides socials que, amb els anys i les tempestes cícliques, van acabar d’agreujar-se. Mig segle enrere, només un 4% dels argentins eren pobres. El nombre s’ha multiplicat per 10 el 2023. El 2021, les exportacions d’aliments processats i productes agroalimentaris van arribar als 26.000 milions de dòlars. Aquestes fonts nutrícies no arriben a moltíssims estómacs. El 44% dels infants i adolescents pateix «inseguretat alimentària». Aquests canvis brutals en la dieta, basada en general en hidrats, han començat a canviar els cossos. La mateixa Unicef ha detectat els efectes de la malnutrició: baixa talla i excés de pes en les noves generacions. La gana és també impulsora d’una revolta per dretes: un 60% dels joves de fins a 24 anys diuen que votaran l’utltradretà Javier Milei.

L’Argentina s’ha fracturat al punt de ser irreconeixible per a molts viatgers que retornen després d’un temps. La fantasia de ser una incrustació d’Europa a Sud-amèrica, alimentada per la presumpció de la seva elit, s’ha fet miques. La bonança i la misèria conviuen de manera «natural». El 2018, el president de dretes Mauricio Macri va demanar 48.000 milions de dòlars al Fons Monetari Internacional (FMI). Les gestions del seu amic Donald Trump van donar el seu fruit i l’organisme va girar una suma de diners sense precedents en la seva història que va ser destinada en bona mesura per sostenir la fuga de capitals a l’exterior. A l’assumir el càrrec, Fernández va denunciar el pes del deute heretat, però el va refinançar amb l’FMI en condicions que el van fer perdre milions de vots a les parlamentàries del 2021 i les primàries d’agost. L’ajust no només va provocar desafecció. L’enuig va tenir un nom: Milei.

Nens que no comprenen el que llegeixen

En aquell remot país dels grans escriptors –amb Jorge Luis Borges al capdavant– el 46% dels estudiants de tercer grau no entenen textos adequats a la seva edat. Només el 14% dels estudiants pobres acaben secundària amb coneixements bàsics en llengua i matemàtiques. Alejandro Horowicz, un dels més destacats assagistes argentins, autor de ‘Los cuatro peronismos’, observa amb perplexitat les mutacions. «El dret a l’educació es corresponia amb una educació pública d’alta qualitat. Per als nascuts el 1950, arribar a tercer grau era llegir d’una tirada, i a més sumar, restar, multiplicar i dividir. Bona part dels que avui surten d’aquest mateix edifici no saben ni llegir ni escriure, perquè l’escola és un berenador. I sense escola primària, la secundària resulta impossible», li diu a aquest corresponsal. No és als llibres sinó a TikTok on es troben amb un furibund ultradretà que sembla parlar-los a ells sobre les seves frustracions. Prossegueix Horowicz: «El dret a la salut s’apuntalava amb l’hospital públic, avui enfonsat i desproveït amb metges i infermers precaritzats i la instal·lació desballestada».

L’avantsala de les eleccions està travessada per una nova febre especulativa. Milei va dir que el pes val «excrement» i milers d'estalviadors van sortir a comprar dòlars. La unitat de la moneda nord-americana costava 60 pesos quan va arribar Fernández. Aquesta setmana va perforar la barrera dels 1.000 pesos. Els rostres impassibles de Lincoln, Franklin i Washington adossats als bitllets nord-americans són el teló de fons d’un desastrós final de temporada. Només un miracle permetria al candidat peronista i actual ministre d’Economia, Sergio Massa, guanyar els comicis.

La il·lusió dolaritzadora de l’economia ja va tenir les seves males experiències a l’Argentina. L’obstinada mania al voltant del dòlar com a moneda d’estalvi i inversió, inevitable per a les transaccions immobiliàries i fins i tot menudeses diàries, va ser detectada per Tato Bores en un programa televisiu del 1962. «Amb això de l’expansió monetària, en comptes de pagar el dòlar a 80 o 90 ‘mangos’ (pesos), l’estem pagant a 135. I si ens provoquen el pagarem a 200», monologava davant les càmeres.

Cada època fosca remet al mateix problema. «Qui aposta pel dòlar, perd», va dir el 1981 el ministre d’Economia de la dictadura, Lorenzo Sigaut. El pes argentí es va esfondrar un 30%. «Els vaig parlar amb el cor i em van contestar amb la butxaca», es va lamentar el 1988 el ministre d’Economia, Juan Carlos Pugliese, impotent per contenir la hiperinflació durant el primer Govern postdictatorial. Tres anys més tard, Domingo Cavallo, un funcionari d’aquell règim castrense, reciclat timoner de l’economia de Menem, va fixar el preu del pes al dòlar i va predir sis dècades de bonança. Tot es va fer miques el desembre del 2001.

Les bromes de Bores de fa 60 anys tenen una poderosa actualitat. El còmic es preguntava què passaria quan tots els argentins «tinguem tots els dòlars del món». Aquell dia, «anirem als Estats Units i ens hauran d’entregar el país». D’acord amb xifres oficials, els argentins tenen 428.635 milions de dòlars en actius a l’exterior, entre persones físiques i jurídiques. La xifra gairebé duplica el deute extern i és propera al PIB del país. Gran part d’aquests diners són fruit de l’evasió i de maniobres amb les exportacions.

Els desastres ambientals

Un vell acudit autoflagel·lant i capaç de condensar un historial de fracassos al·ludia a la gran paradoxa d’aquest país: quatre climes, rius, una vasta plataforma marina i terres d’una gran fertilitat. Havia sigut un regal del cel, però Déu incloïa una clàusula que convertia els avantatges en desavantatges: «Omplirem aquest territori d’argentins». La facècia ja no s’ajusta a la realitat. Incendis rècord van destruir més d’1,2 milions d’hectàrees. Una prolongada sequera va afectar milions d’hectàrees de la zona centre. Les onades de calor han sigut extremes. La frontera agropecuària s’expandeix al compàs de la soja i la ramaderia extensiva erosionant cada vegada més el sòl. Als noranta s’utilitzaven cinc milions d’hectàrees per a la soja. Avui són 18 milions. Les glaceres retrocedeixen.

El 87% de l’energia argentina es basa en combustibles fòssils. «Hi ha un imaginari de l’abundància que segueix present i associat a la visió que la natura s’ha d’adaptar a l’economia i no a la inversa. Crec que caldria parlar en aquest sentit del lloc que té en les narratives de les elits el tema del desenvolupament, una cosa que va més enllà del progressisme o el neoliberalisme. Els economistes desconeixen la qüestió ambiental», diu a EL PERIÓDICO la investigadora Maristella Svampa. Ella ha escrit un llibre que és un crit d’alerta: ‘El colapso ecológico ya llegó’.

Segons Svampa, es creu encara en la idea d’una Argentina com un reservori infinit de recursos. «Una mena de fetitxe a partir del qual s’instal·la la creença que explotar-los obre la porta per escurçar distàncies amb els països centrals». Per això es parla de l’extracció de gas al subsol (fracking) o el liti sense tenir en compte els límits ambientals. «Les elits argumenten que els diners que venen de la matèria primera s’utilitzaran per morigerar la pobresa. No obstant, al final del cicle progressista (2002-2015, amb el kirchnerisme) es van beneficiar més els sectors rics i la pobresa no es va resoldre». Al seu criteri, encara hi ha un fort «consens fossilista» en totes les forces polítiques. «Això obtura qualsevol discussió sobre els impactes ambientals». I una cosa pitjor: «L’Argentina no té un full de ruta de transició energètica ni de polítiques d’adaptació al que ve». De tots els candidats presidencials Milei és l’únic que no creu en el canvi climàtic. Diu que és un invent del «marxisme cultural» i que escopiran sobre l’Acord de París si arriba al poder.

L’ou de la serp

El negacionisme climàtic es complementa amb el seu rebuig dels consensos sobre els horrors de l’última dictadura i la demolició d’una idea rectora d’escàs compliment: on hi ha una necessitat, hi ha un dret. Milei ha dit que la justícia social és «una aberració». El sociòleg Pablo Semán, un dels acadèmics que alertava al desert el que venia, diu a EL PERIÓDICO que el fenomen que encarna «no ha nascut de sota una col». Una part de la societat s’ha tornat «mileista» de manera gradual. «Això es va començar a covar el 2008».

Notícies relacionades

L’enemic de la presidenta en el qual Feijóo ha volgut influir

Populars i socialistes aixequen els seus vetos i avalen la CE de Von der Leyen

Semán, un estudiós del fenomen pentecostal, creu que Milei va aprofundir amb agressivitat el gir a la dreta iniciat per Mauricio Macri que té avui el seu marmessor, Patricia Bullrich, candidata a president de l’espai conservador tradicional. La pandèmia va ser un camp propici per a la disseminació d’aquest discurs radical. La dirigència política va subestimar de manera «irresponsable» el seu ascens. «Milei no guanya perquè crida molt. Ellpuja a una onada de sensibilitat crítica cap a l’Estat, a la política i l’economia». Els seus rampells contra la «casta» política, a qui responsabilitza de tots els mals, han guanyat adeptes entre qui menys tenen, especialment l’electorat masculí. Aquells que el segueixen a les xarxes socials, fins i tot en pobles que mai ha visitat, s’impressionen per la seva iracúndia molt més que per les seves propostes d’eliminar el Banc Central i posar en mans de la Reserva Federal nord-americana la sobirania econòmica, així com entregar a la lògica del mercat tots els assumptes mundans, incloent-hi la venda d’òrgans.

«La casta té por», criden els adeptes de l’economista, passant per alt que Milei és un dels seus fills dilectes. Però el cant té una part de veritat: més d’un 50% dels argentins senten a aquesta altura pànic pel que pugui passar aquest diumenge a les urnes.